Читать книгу 100 moments estel·lars de la medicina - Begoña Torres - Страница 12

A l’època de l’antiguitat sovint es pensava que la causa de les malalties tenia relació amb l’entrada al cos d’un esperit dolent. La idea prenia força quan la malaltia feia desvariejar el malalt, que deia i feia coses sense sentit o perdia el coneixement de tant en tant. Aquesta simptomatologia, freqüent en les afeccions nervioses, era especialment present en l’epilèpsia, una malaltia que s’expressa fent perdre el control del cos, provocant caigudes, convulsions i ganyotes. La gent interpretava aquest quadre com la possessió d’un veritable dimoni. I contra el dimoni s’hi havia d’actuar amb exorcismes i mil i un ritus que ajudessin a foragitar-lo.

No tothom, però, pensava de la mateixa manera. El metge Hipòcrates de Cos i els seus deixebles creien que l’epilèpsia, el mal sagrat, com en deien a l’època, no era res més que una malaltia del cos, provocada per causes naturals i que el que s’havia de fer era tractar el malalt i oblidar-se de dimonis i mals esperits. Aquesta actitud, si bé no era nova, representava una manera de veure la malaltia que trencava amb la superstició i que tenia en l’observació i l’anàlisi dels símptomes la base per fer-ne el diagnòstic. Una manera de fer que crearia escola i que faria del sentit comú l’eix vertebral d’una bona part de la pràctica mèdica durant segles.

Hipòcrates i els seus deixebles, en un intent per cercar l’origen de la malaltia, van elaborar una teoria explicativa basada en quatre humors: la sang, la bilis negra, la bilis groga i la flegma. Aquests humors eren presents al cos en proporcions equilibrades, i quan s’alterava aquesta estabilitat la persona queia malalta i no es recuperava fins que l’equilibri es restablia. Hipòcrates pensava que totes les persones havien de correspondre a algun d’aquests humors: sanguinis, si hi dominava la sang; malenconiosos, si és la bilis groga la predominant; colèrics, amb molta bilis negra, i flegmàtics, amb la flegma com a governant. Això també tenia la seva transposició en l’aspecte físic de l’individu i la seva disposició a la malaltia. Els sanguinis eren cepats i impulsius, amb propensió a emmalaltir per la primavera; els malenconiosos eren esquifits i amb poca esma, amb més mala salut cap a la tardor; els colèrics eren de complexió corpulenta i amb moltes possibilitats de caure malalts a l’estiu, i els flegmàtics, amb cos flonjo i sang d’orxata, emmalaltien més aviat a l’hivern.

Aquesta teoria, si bé es basava en pressupostos purament especulatius, va donar peu a una teràpia que cercava recobrar l’equilibri perdut i que donava resultats. Hipòcrates i els seus deixebles estaven convençuts que la higiene, tant del malalt com del seu entorn, era fonamental per guarir-lo. El malalt havia de gaudir d’aire fresc, de tranquil·litat i d’una dieta equilibrada, a base d’aliments senzills. Utilitzaven el sentit comú per afrontar lesions, reduir fractures, tallar hemorràgies i calmar dolors. Mai no utilitzaven procediments màgics o rituals supersticiosos.

Els ensenyaments d’aquesta escola mèdica estan reunits en el cèlebre Corpus hippocraticum, un conjunt de textos de medicina de diferents autors i de diferents èpoques. De tots aquests textos, el més conegut és l’anomena’t “Jurament hipocràtic”, un manifest ètic sobre les pràctiques mèdiques que en molts llocs encara pronuncien els estudiants de medicina en llicenciar-se. Tot un homenatge viu a qui sovint s’ha anomenat pare de la medicina.