Читать книгу 100 moments estel·lars de la medicina - Begoña Torres - Страница 7

Trobem les primeres clares referències a la medicina en les civilitzacions antigues d’Egipte i Mesopotàmia.

Els textos mèdics més antics a Mesopotàmia corresponen al III mil·lenni abans de Crist (c. 2700 aC). S’hi troben conjurs per combatre les picades dels escorpins o les mossegades de les serps, així com remeis per a l’home o els animals. Cap a mig mil·lenni ja es troben textos on s’esmenta el metge. De l’època de la III dinastia d’Ur (c. 2100-2000 aC) daten uns textos on s’hi troben indicacions terapèutiques precises per a la preparació de cataplasmes i altres medicaments.

Però aquesta medicina mesopotàmica no estava exempta d’un component màgic, com ho posen de manifest unes cartes procedents de Mari (Babilònia, c. 1800 aC), on es mostra que el tractament del malalt el duien a terme el metge i el conjurador. També el vident intervenia cercant la causa de la malaltia a partir de les seves arts endevinatòries. Les malalties sovint es creien causades per una possessió del dimoni o dels esperits dels morts. El seu origen se cercava en la bruixeria, en la ira dels déus, en la transgressió d’algun tabú...

Gràcies a tauletes d’argila datades en el I mil·lenni abans de Crist, sabem que els babilonis també disposaven d’un gran nombre de teràpies a partir de l’ús de medicaments.

Pel que fa a Egipte, l’estudi de les mòmies permet obtenir informació sobre les malalties i els remeis que es feien servir per curar-les. També la traducció de fonts escrites, com els papirs (els més antics del quals es poden datar entre el 2500 i el 2000 aC), ha permès constatar l’alt nivell assolit pels metges egipcis.

Una de les fonts principals de la medicina faraònica és el Papir Ebers, en el qual es recullen diverses especialitats mèdiques, encara que es dedica més espai a les malalties internes, principalment les de l’estómac i, en general, les relacionades amb l’aparell digestiu i els seus efectes en la salut. També hi ha un apartat dedicat als remeis específics per als nens, com per exemple calmants per a quan criden massa.

Una altra font important és el Papir Smith, que està dedicat a les ferides. Els seus continguts s’estructuren de manera molt ordenada, començant pel cap, on es tracten les fractures de crani. En tots els casos es presenta la informació començant pel tipus de lesió, seguit del diagnòstic, el veredicte (si és curable o no) i el tractament.

Però, com en el cas de Mesopotàmia, la medicina egípcia no estava exempta d’un component màgic. Principalment en les malalties que es manifestaven amb febre o mal de cap, o en les malalties mentals, es parlava de causes demoníaques, sigui com a càstig dels déus o a causa d’algun embruix.

Fins i tot en el Papir Smith que esmentàvem, s’hi aprecia que els metges egipcis de l’època creien en forces divines, i també demoníaques, superiors a ells i als seus coneixements. En una glossa que es presenta a l’inici d’aquest papir, el metge, el bruixot i el sacerdot són mostrats com les persones que practiquen la medicina.