Читать книгу 100 moments estel·lars de la medicina - Begoña Torres - Страница 13

Encara que es troben referències a la pràctica de la traqueotomia en els tractats mèdics més antics, com el Rig Veda (2000 aC) i el Papir Ebers, egipci (1500 aC), fou el cirurgià grec Asclepíades de Bitínia (segle I aC) el primer que va descriure aquesta pràctica.

El metge Areteu de Capadòcia (segle I dC) confirma en els seus escrits Terapèutica de les malalties agudes el treball d’Asclepíades, però afirmava que les ferides del cartílag traqueal no eren capaces de curar-se. Més endavant, Celi Aurelià (segle V dC) va condemnar el procediment, el qual considerava irresponsable i bàrbar.

A Europa, a l’edat mitjana, encara que el procediment estava descrit de manera detallada, no s’efectuava pel risc que implicava i per la creença antiga que la ferida no es podria curar, la qual cosa representava un risc de descrèdit per al metge.

No és fins a partir del segle XVI que es troben novament referències a la traqueotomia. El 1546, el metge Antoni Musa Brassavola deixa constància de la pràctica reeixida de la traqueotomia a un pacient, sense patir, per tant, cap descrèdit professional. L’any 1620, Nicolas Habicot publicà a París un tractat sobre la traqueotomia de 108 pàgines.

El cirurgià alemany Lorenz Heister fou qui encunyà el terme traqueotomia en el seu manual de cirurgia publicat el 1718. Uns anys després, el 1770, George Martin introduí la doble cànula amb l’objectiu de facilitar la neteja i estalviar els nombrosos canvis.

Cap als anys trenta del segle XIX, la traqueotomia ja era acceptada i utilitzada en cas de vida o mort, però no tots els casos es realitzaven amb èxit. El metge francès Armand Trousseau va practicar 200 procediments, en els quals només una quarta part dels pacients va sobreviure. El 1837, Curling va esmentar l’ús de la traqueotomia en problemes associats amb tètanus, com laringoespasme i disfunció dels músculs respiratoris, encara que mai no va realitzar aquest procediment. Durant la Guerra Civil Americana (1861-1865), la traqueotomia va ser utilitzada per la Unió de Metges de l’Armada per alleujar els problemes de ventilació causats per ferides d’armes de foc al cap i al coll.

A mesura que aquest procediment es realitzava, es van desenvolupar diverses tècniques per millorar-lo i es va indicar cada vegada amb més freqüència també per al tractament de malalties, com la diftèria, la tuberculosi o la sífilis.