Читать книгу 100 moments estel·lars de la medicina - Begoña Torres - Страница 15

Galè de Pèrgam va ser un metge grec que, juntament amb Hipòcrates de Cos, va constituir el referent més significatiu de l’antiguitat. Va ser un autor molt prolífic que va escriure sobre tots els temes que abastaven els coneixements mèdics de la seva època. D’aquests escrits només en coneixem una part, uns quants centenars —dels quals destaca l’anomenat Methodo medendi (sobre l’art de la curació)—, però prou remarcables per comprendre la capacitat de l’autor com a metge i la transcendència que van arribar a tenir en la pràctica mèdica posterior.

Galè va intentar reunir en la seva obra tots els corrents de la filosofia i de la medicina contemporànies per formar un corpus total, sistemàtic i detallat de la pràctica mèdica. Unes idees que es basaven en els preceptes hipocràtics i en una investigació individual i meticulosa.

Els procediments de Galè s’inspiraven en les idees finalistes de tall aristotèlic que impregnaven les concepcions naturalistes del moment. Proclamava que la natura havia creat totes les parts de l’organisme de la manera més pràctica possible: totes les estructures del cos s’havien creat per a una finalitat coneguda i intel·ligible. D’aquesta manera s’explicava l’estreta correlació que atorgava a l’anatomia d’un òrgan i la seva funció.

Per identificar aquestes relacions, el nostre metge realitzà nombroses disseccions. Les hagué de fer, bàsicament, amb animals, sobretot amb porcs i simis, ja que a l’època les disseccions de cossos humans no eren permeses. Aquesta limitació va causar que a l’hora de transposar les observacions i resultats obtinguts amb els animals als éssers humans fes algunes interpretacions errònies. Amb tot, amb els seus treballs aconseguí realitzar una descripció dels músculs i dels ossos humans força reeixida, així com aclarir algunes controvèrsies vigents fins aleshores, com ara la definició del camp de funcionament d’alguns nervis fins llavors poc coneguda o la distinció entre sang venosa i sang arterial.

Galè va fer també importants aportacions a la farmacopea mèdica. En les seves obres s’hi recull gairebé mig miler de descripcions de medicaments d’origen vegetal, animal i mineral, així com nombroses fórmules per a fàrmacs compostos. Tot un arsenal terapèutic que va ser ben vàlid fins al segle XVI, quan les idees de Paracels van començar a posar-lo en entredit.

D’alguna manera podem concloure que l’obra de Galè és una sinopsi completa de la medicina de l’antiguitat grecoromana. Les seves idees van tenir una gran requesta entre els metges del món medieval cristià i musulmà, amb nombroses traduccions i còpies a l’àrab i el llatí. L’autoritat de Galè en la medicina va ser un bastió inexpugnable durant gairebé mil cinc-cents anys després de la seva mort. Una presència comparable a la que tingué Aristòtil en el camp de les interpretacions físiques de la natura.