Читать книгу Sota el signe de la lluna jueva - David Valle García - Страница 10

3

Aquell dia no vaig anar a dinar a casa. Vaig decidir menjar un menú en un restaurant que hi havia a prop de l’oficina. Malgrat que estava tot molt bo, quasi no vaig fer cap mos. La por havia estrangulat el meu estómac i em costava Déu i ajuda empassar-me el menjar.

Asseguda en aquell restaurant, vaig rumiar en moltes coses: en els trenta-dos anys que tenia, en que notava que se m’estava començant a passar l’arròs, en que fins fa un dia creia que compartia la vida amb el meu home ideal i futur pare dels meus fills… Tot no es podia haver esfondrat com un castell de cartes! En Miquel havia begut massa i se li havia escapat la mà; només havia sigut un dia i mogut per l’alcohol. Què volia dir un dia dolent, si podia omplir per sempre la meva vida? No, no podia denunciar-li! No el podia trair! Segur que tot tornaria a ser com abans. Anava raonant i raonant, i així, quasi sense adonar-me’n, se’m van fer les tres: l’hora que havia de tornar a entrar a l’oficina.

Vaig fer acta de presència al despatx, però em va costar molt concentrar-me. Aquella tarda no vaig poder realitzar ni la meitat de la feina que feia habitualment. El temps passava a càmera lenta, però al final el rellotge de l’oficina va marcar les sis. Abans de plegar vaig anar a la taula on era la Paqui i li vaig fer un petó amistós a la galta.

―Paqui, sento molt el que t’he dit aquest matí. Estava nerviosa.

―Tranquil·la Eva ―em va dir amb un dolç somriure als llavis―. Ja saps, si necessites algun tipus d’ajuda, aquí estic; disposada a tot.

Ens vam fondre en una abraçada durant una estona. Després, molt més reconfortada, em vaig acomiadar d’ella i me’n vaig anar.

Vaig baixar les escales del bloc de pisos i em vaig submergir dins la bullícia de la ciutat de Girona. Escoltava embadalida la simfonia urbana de clàxons i frens; perdia, distreta, la vista en aparadors: ara un de joies, ara un de roba, ara un de flors… Desitjava que el meu passeig pels carrers no tingués mai fi perquè tenia por d’arribar a casa i veure el que em trobaria.

Però al final, quasi sense adonar-me’n, em vaig sorprendre davant de la porta del bloc de pisos del carrer Antic Roca. Em vaig preguntar si per fer aquell trajecte havien passat els deu minuts de costum o si havien transcorregut hores. Havia perdut per complet la noció del temps. Vaig obrir la porta i vaig pujar les escales. Em vaig quedar palplantada al replà mirant la porta del pis on vivia. Vaig sospirar diverses vegades; tot seguit, amb gran decisió i valentia, vaig obrir-la. No sé què esperava trobar-me a l’altra banda de la porta, però el que vaig veure segur que no. Davant meu hi havia un gran ram de flors d’una bellesa extraordinària. Destacaven sobre les altres flors les de color lila, el meu preferit. Tremolant per l’emoció vaig agafar la nota que hi penjava. Simplement posava: “Eva, t’estimo molt. Perdona’m”.