Читать книгу Sota el signe de la lluna jueva - David Valle García - Страница 22

15

El cap de setmana va passar volant.

A la Sandra li va tocar treballar i ens vam veure poc. Acostumava a laborar almenys dos caps de setmana al mes perquè l’hi pagaven molt bé. Sentia una mica de llàstima per ella, perquè veia que treballava massa. Jo li donava diners per estar a casa seva i compartíem despeses. Tot anava molt bé entre nosaltres dues; érem quasi com germanes de sang, les dues grans amigues del carrer Aragó de Barcelona.

El malestar general que havia tingut el dijous no va remetre aquells dies i el dilluns em vaig llevar encara una mica malament. Tot i aquest malestar, vaig decidir anar a treballar a l’oficina. La Paqui i jo ens vam posar al corrent del que ens havia passat el cap de setmana. Quan li vaig dir que encara tenia molèsties, la Paqui em va sorprendre amb una pregunta inesperada.

―Eva, et puc fer una pregunta estúpida? La regla et ve amb normalitat, veritat?

Després de la sorpresa inicial, vaig començar a recordar i a fer càlculs menstruals.

―Fa una setmana que m’hauria d’haver vingut. És una mica estrany perquè tinc la regla molt regular, però se’m deu està retardant pels maltractaments i les situacions de tensió que he tingut aquests dies.

―Prenies precaucions amb en Miquel?

―Fins fa poc sempre ho havíem fet amb preservatiu. Les últimes tres setmanes però, havíem decidit de mutu acord començar a prescindir-ne. Potser ho hem fet un parell de vegades sense protecció, no més ―vaig mirar amb els ulls sincers a la Paqui―. Havíem decidit que volíem tenir un fill. Jo n’estava morta de ganes. Ja tinc trenta-dos anys i estic a punt de fer-ne trenta-tres…

Segur que la Paqui em va comprendre. Creia que el millor que li havia succeït a la vida havia sigut tenir els seus dos fills.

Per la meva banda, la possibilitat que pogués estar prenyada em creava sensacions contradictòries. Si es confirmava l’embaràs, m’alegraria moltíssim perquè últimament el fet de tenir un fill s’havia convertit en una obsessió per a mi; però no m’havia d’oblidar que el possible allunyament definitiu d’en Miquel faria que el nen no tingués pare. Ràpidament però, vaig aturar aquestes elucubracions dient-me a mi mateixa: “No m’haig de fer il·lusions, si el més segur és que no estigui embarassada. I si ho hagués estat… no hauria perdut el nen després de la pallissa que havia rebut?”.

―Vols que comprem un test d’embaràs i ho mirem? ―em va preguntar la Paqui traient-me de les meves cabòries.

―Potser valdria més la pena esperar uns quants dies; potser només és un retard i el que tinc és un simple mal de panxa.

―Més val sortir de dubtes. A l’hora d’esmorzar baixem un moment a la farmàcia i en comprem un.

La Paqui era com si fos la meva germana gran, aquella que havia de tenir cura dels més petits. L’estimava molt i ella a mi també.

―Això sí, em faré la prova quan arribi a casa al migdia ―vaig dir-li―. Estaré més tranquil·la.

―No hi ha cap problema, dona.

Va haver-hi un moment de silenci només trencat pel teclejat de cartes a l’oficina.

―T’agradaria que estiguessis embarassada?

Sense pensar-m’ho li vaig contestar:

―M’encantaria. Sempre he volgut ser mare.

La Paqui va seguir escrivint la carta. En la seva vida tranquil·la i estudiada no podia entendre el desgavell en el què estava vivint la seva companya. Se sentia com una germana gran o una mare jove que veia com la vida de la seva germana petita o filla agafava un camí ple de dificultats.