Читать книгу Sota el signe de la lluna jueva - David Valle García - Страница 21

14

El dijous vaig tornar a treballar.

De mica en mica s’anaven reduint les marques de violència del meu cos. A la cara, unes capes de maquillatge van amagar molt bé els blaus; només el llavi una mica partit delatava el que havia passat la setmana passada.

Aquell dijous quan vaig entrar a l’oficina vaig tenir una rebuda que no m’esperava. A primera fila hi havia la Paqui i en Frederic i darrera seu estaven la resta de companys de l’oficina. La Paqui portava un ram de flors preciós a les mans. Es va dirigir cap a mi i em va donar un parell de petons i una abraçada.

―M’alegro tant de veure’t Eva! Això és per tu. Un detallet de part de tots nosaltres.

Vaig agafar el ram de flors emocionada i després vaig recórrer amb la vista als meus companys. Tenia molta sort de treballar amb tota aquella gent! Vaig tossir per aclarir-me una mica la veu i els hi vaig dir commoguda:

―Gràcies a tots. De debò, gràcies.

Després, un per un van venir a saludar-me. Ningú va gosar preguntar-me què m’havia passat perquè ja ho sabien. Malgrat que ningú em va dir de manera oberta que denunciés a la persona que m’havia fet allò, la cara i expressions de molts d’ells així m’ho insinuaven.

L’últim a saludar-me va ser en Frederic. Vestia elegant com sempre; enmig de la seva barba blanca i espessa emergia un ampli somrís.

―Benvinguda de nou a bord, Eva.

―Jo Frederic… ―vaig contestar-li una mica emocionada―. No sé com agrair-te el que estàs fent per mi.

―Vinga dona, si no és res…

Li vaig mirar als seus meravellosos ulls blaus (que ara començaven a brillar).

―Estic molt feliç de tenir aquesta feina, de tenir aquests companys i de tenir-te a tu com a cap. Crec que no em mereixo tot això, almenys no tant.

―Eva, tu et mereixes això i molt més. No en tinguis cap mena de dubte.

Em van entrar ganes d’abraçar-lo com una filla faria amb el seu pare, però no vaig gosar; simplement el vaig mirar i li vaig dir amb el to més franc que vaig poder:

―Gràcies, Frederic. De tot cor.

De fons la simfonia de l’oficina començava a gestar-se. La música dels ordinadors iniciant una nova sessió, els telèfons sonant, el fax rebent missatges… La música que des de fa una setmana desitjava tornar a escoltar.

Em vaig acomiadar d’en Frederic i vaig anar a asseure’m a la meva taula. Al costat d’ella, hi havia una bossa de viatges enviada per una empresa de missatgeria.

―I això què és? ―vaig preguntar-li estranyada a la Paqui.

―No ho sé. Ho van enviar per a tu el dilluns.

Vaig obrir la bossa i vaig reconèixer objectes familiars: roba, fotos, alguna figura per decorar… A dins també hi havia un sobre. El vaig obrir i vaig llegir la nota que contenia:

Tot això em sembla que és teu.

Avui aniré a apuntar-me a un centre de desintoxicació.

T’estimo molt, Eva.

Perdona’m pel que t’he fet.

Sempre teu si tu vols.

Miquel.

―Què hi ha dins la bossa? ―em va preguntar curiosa la Paqui.

―Res. Coses que em vaig deixar amb les presses a casa d’en Miquel, ja ho miraré més tard. Ara posem-nos a treballar, deu haver-hi molta feina endarrerida.

El matí va passar en un tres i no res a l’oficina. La Paqui i jo vam aprofitar per recuperar converses perdudes, li vaig explicar tot el que m’havia passat. Ella em va dir que, decidís el que decidís respecte a en Miquel, vigilés molt. La Paqui no volia que em tornessin a fer mal, i molt menys, perdre’m.

Després de dinar a casa amb la Sandra vaig tornar a treballar.

Aquella tarda em vaig trobar malament. Vaig anar diverses vegades al lavabo amb nàusees i ganes de vomitar. Vaig pensar que podia tenir alguna passa de la panxa o que havia menjat quelcom en mal estat.

A la nit, una vegada arribada a casa, vaig sopar suau; però el malestar no acabava de remetre. Per molt que ho vaig pensar, no vaig poder recordar l’últim dia que havia tingut problemes estomacals.