Читать книгу Sota el signe de la lluna jueva - David Valle García - Страница 18

11

Havia dormit bona part de la tarda. Al voltant de les set m’havia llevat notant el cos una mica menys adolorit que abans. Vaig xerrar amb la Sandra una estona i després, vam començar a preparar el sopar del vespre i el dinar de l’endemà. Al voltant d’un quart de nou el meu mòbil va començar a sonar. El cor em va fer un salt. Vaig buscar l’aparell a la bossa, i en agafar-lo, vaig veure amb neguit com la pantalla il·luminada mostrava el nom d’en Miquel.

―És ell no? ―em va preguntar la Sandra expectant; jo li vaig fer un gest afirmatiu amb el cap―. Li agafaràs el telèfon?

La vaig mirar i no vaig saber que respondre-li. Tot i que ho havia estat pensant durant el dia, arribat el moment no sabia què fer. Mentrestant el telèfon continuava trucant. Cinc, sis, set trucs. Em vaig preguntar: “Eva, encara estimes a aquest home?”; i confusa, escoltava una veu que em deia: ”Sí. Sempre l’he estimat i sempre l’estimaré”. Deu, onze trucs. Necessitava temps per pensar i que ell em demostrés si encara volia continuar amb mi, que no beuria mai més; però a ell l’estimava, i tant que l’estimava! Per això els seus cops m’havien ferit el doble. A banda del dolor físic que m’havien causat, havien ferit de gravetat el meu cor. Setze, disset, divuit trucs. Vaig despenjar. A l’altre costat de l’habitació la Sandra va posar uns ulls com dues taronges de color blau.

―Sí? ―vaig contestar deixant-li la iniciativa a l’hora de parlar.

―Per fi, Eva! Perdona’m. No sé què m’ha tornat a passar! He estat tot el dia patint per tu.

―Doncs, no es notava. No m’has trucat ni una sola vegada ―vaig contestar-li esquerpa.

―No sabia com t’ho prendries. Estic avergonyit de mi mateix. He plorat tot el dia pensant en el que t’he fet. Em sento tan malament, Eva! Et trobes bé?

―Estic viva, Miquel. Que crec que ja és molt.

―Ho sento en l’ànima. Tant debò pogués tenir el teu dolor en el meu cos! No sé què m’ha passat. Tu ja saps que no sóc així, és l’alcohol el que fa convertir-me en un fill de puta i no controlo res. A l’endemà quasi no em recordo del que he fet la nit anterior. Però t’he vist aquest matí i he estat a punt de trucar a un metge. Ho he passat fatal!

―I per què no ho has fet? ―vaig preguntar-li amb veu ferma tot i que tenia el cor en un puny.

―Sóc un covard i he tingut por. No he sabut com reaccionar! Mare meva, quan penso que et podia haver perdut se’m posen els pèls de punta! ―petita pausa―. Aquesta mateixa setmana aniré a un centre a superar aquest problema. Quan bec no em puc controlar. T’entenc, i no vull que quan ho faci, estiguis al meu costat. No et vull fer mal, vull reformar-me.

Va haver-hi un silenci curt en el que no vaig saber que respondre. Després ell va prosseguir dient:

―Només m’agradaria saber una cosa… Si algun dia arribo a superar el meu problema, et podré tenir al meu costat? ―en Miquel no em va deixar temps a contestar i de seguida va afegir― Si vols, no em responguis encara, potser estàs pensant que tinc molta barra o que estic boig, però et vull deixar clar que t’estimo més del que mai he estimat a ningú i no et vull perdre. Encara que hagi d’esperar un, dos… sis mesos o més, vull saber si algun dia et podré recuperar. Estaria molt més motivat si sabés que tinc un bri d’esperança, per petit que sigui. Sense tu la meva vida no té importància. Per mi ets tot, tot…

Em va costar molt parlar, però al final ho vaig poder fer.

―Ara el dolor que tinc és molt gran i el temps dirà. Desintoxica’t, et dono ànims i força de voluntat. Ets una persona meravellosa quan no beus. Destrueix al Miquel alcoholitzat i queda’t amb la persona humana, tendra i afable que ets. Més endavant, si estàs millor, podem tornar a començar a poc a poc, com una parella que s’està coneixent. Crec que ara mateix agafem camins diferents que segurament algun dia es tornaran a ajuntar. Miquel, en el fons t’estimo i ho estic passant molt malament, però també tinc por, molta por. Adéu Miquel. Que vagi tot bé i bona sort.

En Miquel estava plorant a l’altra banda del telèfon; va respondre sanglotant.

―Gràcies per tot. No et mereixo.

―Miquel?

―Sí?

―Recupera’t amor meu.

―Em recuperaré per tu i per mi. Mai més et tornaré a fer mal, Eva. T’ho prometo.

―Ja ho sé, Miquel. Ja ens trucarem d’aquí a un temps. Adéu.

―Adéu, amor.

L’Eva va penjar el telèfon; tenia els ulls plorosos i el cor encongit. La Sandra s’hi va apropar i li va agafar les mans per reconfortar-la.

―Com ha anat?

―Ho estem passant molt malament tots dos. Això es un calvari.

―A vegades les millors coses de la vida costen d’aconseguir.

―Espero que sigui això.

Em vaig quedar mirant a la Sandra i vaig recordar com ho va passar ella quan es va divorciar. En Manel, el seu exmarit, l’havia deixat per una altra dona. No li va dir mai la veritat. Li va explicar que havien entrat en una gran monotonia, que no hi havia la mateixa passió que abans… mil i unes excuses que camuflaven només una certesa: que en Manel ja feia més d’un any que tenia una amant. La Sandra va entrar en una profunda depressió i ho va passar fatal perquè encara estimava amb bogeria al seu exmarit. Així, vaig pensar que era normal que jo i en Miquel ho estiguéssim passant malament perquè encara ens estimàvem els dos.

Sumides en els nostres pensaments, vam tornar a entrar a la cuina guiades per l’oloreta que emanava de les olles, graelles i fogons. El sofregit de ceba estava a punt de cremar-se.