Читать книгу Sota el signe de la lluna jueva - David Valle García - Страница 23

16

Al migdia anava sempre a dinar a casa amb la Sandra i avui no havia sigut una excepció. Aquell dia però, el dinar esperava; un altre fet tenia més importància.

―Què serà? ―va preguntar la Sandra nerviosa.

―Vinga, de pressa, que ja ho deu està indicant ―vaig replicar-li impacient.

―Tu que vols que surti, guapa. Positiu o negatiu?

―Collons, Sandra, mira-ho i ja està. El cor em va a cent per hora…

La Sandra va mirar el test d’embaràs. Hi havia dues ratlletes roses. Va fer un bot del sofà, mentre a mi se m’escapava un somriure nerviós. Estava embarassada!

Per una banda m’envaïa una gran felicitat: ser mare era el que més desitjava en aquest món. Si m’hagués passat fa un mes, hauria cregut que era la dona més feliç de la Terra. Ara però, em sentia una mica buida per dins. En Miquel era el seu pare i no sabia si algun dia tornaria amb ell. Per un moment vaig tancar els ulls i em vaig imaginar passejant per la Devesa amb el nen en un cotxet i amb en Miquel al meu costat… Encara l’estimava tant! Si el veia recuperat tornaria amb ell, sinó el desamor em consumiria. Ara que notava el nen a dins les meves entranyes, veia més clar que el necessitava, i el nadó que portava a dins encara més.

De sobte, la Sandra em va treure dels meus pensaments; m’agafà i em sacsejà constantment alhora que em deia:

―Eva, em deixaràs ser la padrina del nen, no? Em faria tanta il·lusió!