Читать книгу Sota el signe de la lluna jueva - David Valle García - Страница 11

4

Quan vas arribar al pis a les vuit del vespre, em vas trobar asseguda al sofà. Vas entrar a poc a poc, com si fossis un lladre, potser lluitant contra l’ambient enrarit que hi havia a l’habitació. El teu posat era trist; els ulls et brillaven com si hi hagués plogut. En veure’t, les meves pupil·les van començar a tremolar.

―Perdona’m Eva ―vas començar dient amb veu culpable―. He estat a punt de trucar-te… però no m’he atrevit… Ahir a la nit no sabia què em feia. L’alcohol em va perdre. Déu meu! ―vas exclamar penedit―. Quant de mal que et vaig fer! Quins morats! Tant de bo els pogués tenir jo i no tu…

No vaig poder aguantar més i em vaig ofegar en un mar de plors. Em vas acollir en el teu pit, encerclant-me amb els teus braços musculats. Escoltava com deies una vegada i una altra: “Ho sento, Eva. No tornarà a passar mai més, t’ho asseguro. L’home que vas veure ahir no sóc jo”.

Et vaig abraçar fortament; vaig olorar la fragància que desprenia el teu cos. Et volia notar, et necessitava.

―Miquel, encara m’estimes?

Em vas mirar amb un somriure encisador, candent.

―Com em pots preguntar això, Eva? És clar que t’estimo. T’estimo més que res en aquest món.

Ens vam submergir en una abraçada i en aquell moment em vaig sentir la dona més feliç del món. Llavors, tenia molts menys dubtes dels que tinc ara.