Читать книгу Sota el signe de la lluna jueva - David Valle García - Страница 20

13

Avui era dimarts, quart dia després de la pallissa.

En el meu cos encara quedaven seqüeles d’aquell maleït dia: bastants blaus i morats, un ull amb una mica de sang o un llavi i un tros de dent partida n’eren només uns quants exemples. Per sort no m’havia trencat cap ós. A poc a poc anava acceptant les marques infringides durant la batalla perduda i les intentava vèncer.

Vaig treure una fotografia d’en Miquel de la bitlletera i la vaig desar a la part més profunda d’un calaix. Els sentiments que tenia envers ell eren d’allò més contradictoris i pensava que només el temps i els esdeveniments els podrien ordenar.

Els últims dies pràcticament no havia fet res. No havia anat a treballar i tampoc havia sortit cap dia de casa. Avui a la tarda, li havia dit a la Sandra que aniria a comprar menjar i aprofitaria perquè em toqués una mica l’aire; i així ho vaig fer.

Al carrer em va sorprendre un dia calorós, potser fins i tot amb temperatures massa altes per l’època de l’any en què estàvem. Primer, vaig enfilar Rambla amunt, després vaig creuar el Pont de Pedra i vaig seguir pel carrer de Santa Clara. El supermercat quedava a mà esquerra, al carrer Hortes. Vaig comprar-hi unes quantes peces de fruita, enciam, bledes, un parell de bistecs i dos pits de pollastre. En sortir-ne, vaig començar a caminar submergint-me en l’encís de Girona fins a un dels meus llocs preferits de la ciutat: el pont de Sant Agustí. Aquest, salva el riu Onyar i connecta la Plaça Independència amb el carrer Argenteria. Dels diversos ponts que té Girona és el que m’agrada més perquè proporciona una de les panoràmiques més belles de la ciutat.

Em vaig detenir al costat esquerre del pont. Vaig notar com, contràriament al que passava tots els dies, aquella tarda no feia gens d’aire. Des del Pont observava, a una banda i l’altra del riu, les Cases de l’Onyar. Es mostraven orgulloses a la gent amb una infinita gamma de colors: vermells, cremes, blaus, roses… conformaven un quadre policromàtic que semblava sorgit de les mans del pintor més excels. Els estenedors plens de roba, més que donar una imatge desgavellada i gitanesca de la ciutat, sumaven, si encara es podia, més colors a la panoràmica. Mentrestant, els finestrals i persianes de tota varietat de formes i tons semblaven donar l’entrada a un passat màgic. Per sobre de la renglera policromàtica de cases s’alçaven, com dos guardians eterns, els dos emblemes de la ciutat: la Catedral i la Col·legiata de Sant Feliu. Aquests monuments vestien amb sobrietat el blanc de la pedra de Girona i contrastaven amb la gran varietat de colors vius de les Cases de l’Onyar. La Catedral tenia el campanar arrodonit; en canvi, la Col·legiata el tenia esmolat, punxegut. Semblava com si el seu arquitecte, hagués intentat construir-la el màxim de vertical possible per intentar entrar en contacte amb Déu.

Si aquesta vista no era prou encisadora, el riu Onyar encara afegia més màgia al reflectir aquella meravellosa panoràmica de la ciutat sobre les aigües. Si el riu estava calmat, com era el cas, Girona es mirava nítida davant d’un mirall abans de rentar-se la cara; si bufava una mica de brisa, la ciutat es mostrava irreal, reflectint potser la Girona de la màgia i les llegendes.

Em vaig quedar recolzada a la barana, gaudint de la bella estampa mentre intentava relaxar el meu cap. Darrera meu, la gent no parava d’anar i venir carregant les seves alegries i penes. Els que transportaven preocupacions d’una banda a l’altra del riu, les alleugerien almenys una mica veient la meravellosa vista de la ciutat.

Vaig observar el riu. Allà hi nedaven i es capbussaven els ànecs coll verds, jugant com infants dins l’aigua. De tant en tant, també s’arribava a veure algun peix que nedava distret sense saber que algun gavià famolenc l’estava vigilant. Vaig observar el reflex de la ciutat a l’aigua i em vaig fixar en els finestrals d’una casa de color rosat. Des d’allà algú m’observava… Un calfred va recórrer el meu cos quan la vaig identificar. Aquella dona era quasi com jo. Tenia gran part dels cabells coberts per una caputxa; els pocs blens que s’hi esmunyien eren ondulats i de color avellana, com els meus. La seva cara també era una rèplica de la meva. El seu vestit, que era el mateix que sempre duia quan la veia, estava quelcom estripat i semblava el vestuari d’una pel·lícula de l’edat mitjana. Tot i la llunyania, li vaig veure brillar el típic penjoll platejat en forma de mitja lluna que sempre portava en el coll. Aquella dona no parava de mirar-me mentre somreia.

Al moment vaig alçar la vista de l’aigua i vaig mirar cap als finestrals on, teòricament, hi era. No em vaig sorprendre al descobrir-los sense ningú. Vaig buscar de nou el mirall del riu i vaig tornar a veure-la reflectida. No s’havia mogut ni un pèl; m’observava alegre des del reflex. Després d’uns segons mirant-nos es va acomiadar de mi fent-me un gest amb la mà i es va perdre dins la casa.

Vaig tornar a alçar els ulls i vaig veure que en aquelles finestres no hi havia ningú. El més curiós del cas, és que tenia la total seguretat que allà, almenys físicament, no hi havia hagut en cap moment aquella dona.

El meu cervell confús va començar a recordar-la perquè no era el primer dia que ens havíem vist…

Tot va començar ara fa uns cinc anys, quan vaig venir a viure a Girona. Estava passejant per sobre el Pont de Sant Feliu en direcció a la Col·legiata quan vaig decidir aturar-me a la barana per contemplar el riu Onyar. Vaig veure estranyada en el reflex del riu, que al meu costat hi havia una dona igual que jo. Horroritzada vaig alçar la vista per mirar-la i no vaig veure a ningú. Al reflex però, aquella dona continuava essent. No somreia, ni estava trista, simplement hi era i m’observava. Vestia amb roba antiga, com d’una altra època. No vaig saber què fer. Vaig fugir inquieta i espantada per aquella visió; mentre creuava el pont el meu cap no parava de preguntar-se si m’havia tornat boja.

El segon cop va ser ara fa uns nou mesos, en somnis. Ella es movia irreal i fonedissa en la distància i m’allargava la mà perquè l’acompanyés a alguna banda. El seu rostre inexpressiu i misteriós m’escrutava impacient. Vaig decidir no acompanyar-la i ella resignada es va anar allunyant de mi lentament. Em vaig despertar desorientada. L’habitació només quedava il·luminada pels llums del carrer i la claror de la lluna. Vaig decidir no donar-li importància; de fet, només havia tingut un somni.

La tercera vegada que se’m va aparèixer va ser ara fa uns cinc mesos, quan vaig anar amb en Miquel a un centre termal. Abans de llençar-me a una piscina la vaig veure reflectida de nou a l’aigua. Aquest cop no parava de gesticular i fer-me negacions amb la mà. Em vaig quedar petrificada per la por. Quan va venir en Miquel al meu costat, ella va intensificar els seus moviments.

―Amor, veus alguna cosa a l’aigua? ―vaig preguntar-li espantada a en Miquel.

Ell va mirar la superfície plana i blava que ens emmirallava.

―A tu reflectida, maca.

―I res més?

En Miquel va mirar de nou a l’aigua estranyat.

―I que més hauria de veure?

Jo la vaig tornar a mirar als ulls, però estava clar que a aquella dona només la veia jo. Temia que en Miquel pensés que estava boja quan només feia tres mesos que ens coneixíem. Així, vaig limitar-me a contestar:

―Res. Coses meves.

En Miquel es va tirar de cap a l’aigua trencant el reflex d’aquella dona enigmàtica.

El quart cop que la vaig veure, i últim fins al dia d’avui, va ser ara fa uns dos mesos. Buscava en l’aparador d’un centre comercial el regal d’aniversari d’en Miquel. Ella, com ja va passar al centre termal, va aparèixer sense parar de fer moviments negatius amb la mà. Semblava com si li molestés quelcom que estava fent. Em vaig quedar embadalida mirant-la. Al meu voltant no parava de passar gent. Hi havia homes i dones que miraven l’aparador, però ningú la veia; només jo.

Em començava a preocupar la meva salut mental i vaig comentar el tema de les visions amb en Miquel i a la Sandra. Vaig decidir, juntament amb ells, anar a un psicòleg i un psiquiatre. Els dos especialistes em van dir ara fa un mes, que estava molt bé del cap. Ells tampoc em van saber donar alguna explicació convincent sobre la visió que em feia bullir el cap; simplement em van dir que si la seva aparició es feia més freqüent que tornés a visitar-los.

Al final, i pensant que aquella dona no em feia cap mal, vaig deixar de donar-li importància. Tot i això, cada vegada que la veia m’era impossible controlar el nerviosisme que em provocava.

Qui era aquella dona? Què volia de mi? Per què només la veia en reflexos i somnis? Per què ningú més la veia? Les preguntes s’amuntegaven una sobre l’altra a dins el meu cap.