Читать книгу Sota el signe de la lluna jueva - David Valle García - Страница 9

2

L’endemà al matí vaig gastar molt maquillatge per intentar dissimular els blaus i els morats, però no ho vaig aconseguir. Des del mirall em contemplava una dona amb la cara destrossada i el llavi partit, plena del temor que provoca no saber què passarà a partir de llavors.

Quan em vaig llevar ja no hi eres. Havies marxat a treballar sense dir-me res; sense donar-me cap excusa, sense fer-me un petó. Vaig sospirar i vaig agafar forces per anar a la feina.

Al carrer, em vaig fondre amb el xivarri de la Girona que començava a llevar-se. Sentia el soroll dels cotxes, la fressa de les persianes dels comerços a l’aixecar-se… Era un conjunt de coses en les quals cada dia m’agradava fixar-me, però que avui, simplement passaven al meu voltant. Deambulava pels carrers pensant encara en el que m’havia passat la nit anterior… El meu cor pesava com el plom, la meva ànima es feia moltes preguntes.

Vaig arribar al cor del carrer Joan Maragall i vaig començar a pujar les escales que condueixen a l’oficina on, avui en dia, encara treballo. És un pis on, sis persones, realitzem tasques administratives. Jo comparteixo despatx amb la Paqui. És una dona d’uns quaranta-cinc anys, que per l’edat que té, es conserva prou bé. El seu gest juvenil i el seu cabell llarg i castany fan que sembli més jove, però les arrugues que té al voltant dels ulls la delaten. És una persona simpàtica, i sobretot, molt bona amiga.

Em vaig aturar per un moment davant de la porta principal, i quan vaig creure que els meus pensaments estaven ordenats, vaig entrar al pis oficina. Només entrar-hi vaig veure la Paqui parlant amb en Frederic, el meu cap. És un home d’uns seixanta anys, de cabell blanc i abundant; la seva barba és espessa i canosa. Els seus ulls blaus no han perdut gens de la brillantor que devia enamorar a les mosses quan era jove. És un cap bondadós i comprensiu, a qui estimo com si fos el meu segon pare.

Al veure’m els dos van posar cara d’espant. La Paqui va ser la primera que va venir cap a mi i em va preguntar preocupada:

―Déu meu, Eva. Què t’ha passat?

―Res, Paqui. He caigut per les escales. No és res greu. Només tinc el cos adolorit.

La Paqui i en Frederic es van mirar. Crec que tenien dubtes que la meva història fos certa; ho notava a les seves cares, però sobretot, en els seus ulls.

―Segur que has caigut per les escales, Eva? ―va preguntar-me en Frederic.

Vaig mirar cap a una altra banda. No volia creuar-me amb la seva mirada i posar-me a plorar. Havia de ser forta. Potser en Miquel només havia tingut un mal dia, no el podia deixar malament davant de ningú.

―Doncs sí ―vaig contestar amb falsedat―. Les escales estaven fregades, anava molt de pressa i he relliscat. Coses que passen.

―I has anat a l’hospital? ―va preguntar-me en Frederic preocupat―. Potser tens algun ós trencat.

―No hi he anat. Però em trobo bé, de debò.

―Vés a l’hospital i mira-t’ho bé ―va insistir ell―. No t’ho descomptaré pas de la nòmina, noia.

―T’ho agraeixo molt, però no caldrà. No et preocupis. Ara faig unes quantes factures i se’m passarà tot. Ara mateix m’hi poso.

Els vaig esquivar i em vaig dirigir a la meva taula. Em vaig asseure, camuflant el dolor que vaig sentir al fer-ho, i vaig engegar l’ordinador. En Frederic va passar pel meu costat, es va ajupir i em va dir amb veu fluixeta:

―Ja saps que m’ho pots explicar tot. I si t’has d’agafar algun dia lliure pel que sigui, ja saps que pots fer-ho. No te’l trauré dels dies de vacances.

―Gràcies, Frederic ―vaig pronunciar amb veu tremolosa.

Ell em va somriure, em tocà l’esquena de manera amistosa i es va acomiadar per dirigir-se al seu despatx.

La Paqui mirava per sobre del seu ordinador. Va deixar esperar un temps prudencial i, després, vigilant que no hi hagués ningú al voltant, em va dir:

―Si t’ha succeït una altra cosa… Saps que pots confiar en mi. Últimament els hi passen moltes coses a les dones. Si has relliscat, que vols fer-hi, mala sort, però si algú t’ha clavat una pallissa, sigui en Miquel o algú altre, ho hauries de denunciar.

Vaig simular, tan maldestrament com vaig poder, que m’envaïa la fúria i vaig contestar-li amb rudesa:

―Gràcies, Paqui. T’ho agraeixo molt, però no puc anar a denunciar a la policia que he relliscat per les escales. Ha sigut mala sort, com tu dius, simplement mala sort.

Així va ser com, en aquella habitació on quasi sempre s’escoltaven converses sense fi, aquell matí va regnar el més absolut silenci.