Читать книгу Sota el signe de la lluna jueva - David Valle García - Страница 12

5

A partir d’aquell dia, va semblar que tornés la normalitat. Em tractaves com una reina i de nou gaudia de grans moments al teu costat. Tornava a confiar en tu, en la nostra relació de parella, però tot va canviar ahir a la nit, en tan sols un moment… Tal com havia passat feia quatre mesos…

Havia anat a un sopar d’empresa i vaig tornar tard a casa. A l’arribar-hi, em va sorprendre molt veure’t assegut al sofà del menjador veient la televisió. A la tauleta hi havia una ampolla de whisky, un bol amb uns quants glaçons de gel i un got de tub carregat a vessar. “Mal senyal” vaig pensar recordant la nit en què m’havies maltractat. Em vas observar amb posat enfadat, et vas aixecar feixugament del sofà i em vas dir amb veu èbria:

―Et sembla bé venir a aquestes hores!

El meu cap recordava, la maleïda nit que em vas maltractar.

―Perdona Miquel ―vaig contestar-te amb certa por―. És que ens hem posat a parlar i he perdut una mica la noció del temps. Ja saps que passa en aquests sopars d’empresa, beus, enraones…

―Sí ―em vas tallar―. Beus, enraones, t’enrotlles amb algú, aneu a casa seva…

―Però què dius? ―vaig intentar interrompre aquella conversa absurda, però no vaig poder; tu, com si estiguessis sord ,continuaves parlant.

―Et treus la roba… i te’l tires! ―en aquest moment em vas mirar totalment fora dels teus cabals―. I llavors quan has acabat te’n recordes de mi, rius i penses: Què deu estar fent ara aquell cornut de merda que tinc a casa?

―Déu meu, Miquel, estàs desvariejant. Dius coses que no tenen sentit. L’alcohol et té ben destarotat.

―Sort tinc de l’alcohol que m’aclareix la ment ―vas contestar-me somrient―. Vine Eva i fes-me un petó. Vinga reina, com el que li has fet a la persona a qui t’has tirat. Amb qui t’ho has muntat? Amb el vell pelacanyes del teu cap o amb aquell noi que porta poc temps a l’oficina?

―Miquel, deixa-ho ja, si us plau. Tens un problema amb l’alcohol.

A la teva cara va aparèixer un somriure sarcàstic. De seguida, va desaparèixer i vas mirar al cel, com si estiguessis pensant.

―Potser tens raó, guapa. Potser sí que se m’ha anat el cap amb l’alcohol ―els teus llavis tornaven a dibuixar una mitja lluna enigmàtica―. Ara em podries fer un petó de reconciliació. Només et demano això, Eva, un petó.

Semblava que se t’havia passat l’enuig, però encara tenia por. No me’n fiava, sobretot després del que havia succeït feia quatre mesos. Et vas anar apropant a mi, però jo no vaig recular. Tenia por que si ho feia, tu copsaries el pànic que emanava de tots els porus de la meva pell. Quan ens vam trobar cara a cara, ens vam fer un petó. Les nostres llengües es van començar a cargolar lentament una contra l’altra. Va ser un petó tendre i alhora traïdor. De sobte, et vas apartar de mi i em vas donar una bufetada que em va enviar contra el terra. Estava completament atordida. Vaig intentar cridar, però tu ja m’havies tapat la boca. Somreies davant meu orgullós del teu poder.

―No pensis que sóc dolent, Eva. Tu ets la dolenta! No m’agrada que em posin les banyes. No, no. Tampoc m’agrada que em prohibeixis l’alcohol, guapa. Només bec una vegada cada quatre mesos, et sembla molt?

Pel meu front relliscaven gotes de suor. Els meus ulls desorbitats intentaven dir-te que no fessis el que pretenies, però no van poder… Una tempesta de cops va començar a descarregar contra mi. Cada vegada eren més forts, més eixordadors, més carregats d’una fúria insaciable. Va arribar un moment que ja no els sentia. Pensava que estava morta, que el meu cor no bategava. Vaig començar a perdre la consciència, no sense abans notar com un líquid calent regalimava per la meva cara. Era vermell i dens. Va ser l’última cosa que vaig veure abans de desmaiar-me mentre escoltava de fons com reia el diable.