Читать книгу Sota el signe de la lluna jueva - David Valle García - Страница 13

6

L’endemà al matí, el primer que vaig percebre va ser el tacte dur i fred del terra on havia dormit durant la nit. El cap semblava que m’anava a esclatar en qualsevol moment. Estava estesa de costat a terra amb el cos adolorit per totes bandes. Vaig notar estranyada com encara continuava amb vida. Esperava despertar-me al Cel o a l’Infern, però mai seguir vivint en el món terrenal. Des d’aquell dia vaig començar a creure en la resurrecció dels cristians.

Vaig observar el meu voltant, el menjador del pis em guaitava impassible. Vaig afinar l’orella per veure si escoltava algun soroll. Mig minut, un minut, dos minuts d’escolta. Silenci infinit. En Miquel devia haver marxat del pis i m’havia deixat sola.

Vaig intentar mirar el rellotge que tenia al canell, però no el vaig trobar (devia haver sortit rebotit durant la batussa de la nit anterior). El cap em donava voltes i més voltes. Vaig esperar uns deu minuts estirada a terra fins que em vaig veure amb forces per intentar aixecar-me. Després de dos esforços inútils, al tercer intent ho vaig aconseguir. Sentia dolor per totes bandes, però sobretot al cap i al tòrax. Vaig anar coixejant a buscar la bossa i en vaig treure el mòbil. Per les dues clivelles en què s’havien convertit els meus ulls vaig veure que eren les onze del matí i que tenia unes quantes trucades perdudes de la feina. Vaig telefonar-hi amb el cap encara desorientat. Em va despenjar el telèfon una veu que ja coneixia.

―Paqui, sóc l’Eva.

Ni jo mateixa reconeixia la meva veu quan parlava, semblava rovellada.

―Per fi, Eva. On pares? Què has començat ja, avui divendres, el cap de setmana? ―va preguntar preocupada―. Són les onze del matí!

―Avui no aniré a la feina ―vaig tossir per intentar aclarir-me la veu― No em trobo bé.

―Què et passa? Estàs malalta?

―No, Paqui. Estic pitjor. Estic feta un cromo.

―Què t’ha passat? T’ha tornat a fer mal en Miquel, oi?

Els meus ulls començaven a enllagrimar-se.

―Ara, no vull parlar més, Paqui. Ja enraonarem un altre dia amb més calma. Passa’m en Frederic, si us plau.

―Ho aniràs a denunciar, oi? ―va preguntar-me amb veu contundent.

Aquella pregunta la temia. Sabia que havia de fer-ho, però maleint-me una i mil vegades vaig comprovar que encara estimava a en Miquel. Internament, em deia una vegada i una altra: “Només perd l’oremus quan beu, la resta del temps és un encant de persona”. Així, no em vaig sorprendre de contestar-li:

―No el denunciaré, Paqui. Ara mateix estic confusa, però crec que no és la millor solució. Sí que tinc clar, que avui mateix me n’aniré de casa.

―Collons, Eva! ―va contestar ella enfadada―. Que te’n vagis està molt bé. Només faltaria, perquè si no acabaràs morta a casa! Però l’has de denunciar! Et pot fer mal a tu o a qualsevol altra dona.

Vaig empassar saliva abans de contestar-li amb una veu que intentava ser forta.

―Ja sé que hauria de fer, Paqui, però… ―en aquest punt l’emoció em va envair i vaig començar a plorar― encara l’estimo…

La Paqui va intentar consolar-me per telèfon, però no ho va aconseguir. En aquells moments, jo estava pensant precisament en ella. Vaig pensar en els seus quaranta-cinc anys, en el marit que tenia al seu costat i que l’estimava amb bogeria, en els seus dos encantadors fills de setze i vint anys que m’havia ensenyat en fotos. Dins el meu cap es va gestar un pensament envejós: “Està molt bé que m’intentis consolar, però la vida és més difícil del que creus. Tu has tingut sort escollint per compartir la vida amb l’Alfons, jo encara no sé si he triat bé”.

Després d’un llarg silenci, vaig escoltar a l’altra banda del telèfon la potent veu d’en Frederic. Em va consolar i em va dir que m’agafés els dies que volgués de festa i que només volia tornar a veure’m a la feina quan em trobés bé. Era un luxe tenir-lo de cap. En Frederic posseïa el meravellós, i per desgràcia, estrany do dins el món dels caps, de considerar que els seus treballadors eren primer de tot persones (abans que simples números de producció). Respecte a en Miquel, em va dir que li semblava bé la idea que m’allunyés d’ell i que seria millor denunciar-lo. També em va comentar que era jo qui havia de decidir, que entenia que al principi la situació em sobrepassés, però que confiava que al final prendria la decisió correcta.

Després de parlar amb ell, vaig penjar el telèfon i el vaig deixar sobre la taula. Em vaig girar i vaig contemplar el lloc on havia estat dormint tota la nit. A terra hi havia un toll de sang seca i dolor, molt de dolor…

Em vaig dirigir al lavabo feixugament i al veure’m al mirall em vaig esgarrifar. Vaig descobrir una dona amb els ulls mig tancats com una xinesa. La meva cara semblava un collage de sang seca, blaus i morats. Una part d’un ull estava vermella, segurament per alguna petita vena que s’havia trencat a dins. Em vaig netejar la cara i després vaig tornar a mirar-me al mirall. Continuava sense reconèixer-me. Tenia trencat una mica el llavi inferior i m’havia partit un petit tros d’una dent. Dins el meu cap començava un gran debat. No sabia quins sentiments sentia ara envers en Miquel, però el que tenia clar era que m’havia d’anar d’aquella casa; quan abans millor.

Em vaig treure la roba ensangonada i vaig observar el meu cos nu. Malgrat que estava gravat per totes les costures de la violència d’en Miquel, em semblava que no tenia res trencat. Notava el cos molt adolorit, però això era normal amb la pallissa que havia rebut. Després de la inspecció visual, em vaig dutxar. L’aigua em va embolcallar per complet i em va acabar de netejar el vermell cruent de la pell. Aquella dutxa em va ajudar per sentir-me una mica més bé dintre del mal moment que estava passant.

Més tard em vaig posar el barnús i vaig caminar cap a la nostra habitació. El llit desfet indicava que en Miquel havia dormit allà aquella nit. A dins de l’habitació vaig baixar la persiana per protegir-me de mirades furtives. Em vaig treure el barnús i em vaig vestir amb roba neta.

Vaig tornar al menjador. La coixesa disminuïa a mesura que anava caminant i ara quasi era imperceptible. Allà, la llum entrava per la persiana mig aixecada de la balconada i il·luminava càlidament l’estança. Sobre la tauleta del menjador es reien de mi una ampolla, un bol i un got de tub ple de whisky aigualit. No vaig dubtar ni un segon en tombar la tauleta amb un gest instintiu ple de rauxa. La trencadissa de vidres es va apoderar per un moment de l’habitació; després… de nou el silenci.

Em vaig dirigir a la taula i vaig agafar de nou el telèfon mòbil. Vaig buscar a l’agenda la lletra “S” i vaig trucar a la Sandra.

La Sandra és la meva millor amiga. Ens coneixem des de la més tendra infància; ens vam criar al mateix bloc de pisos del carrer Aragó. A Barcelona vam compartir jocs de nenes, l’adolescència i confidències d’amors i desamors. Ella va venir a viure a Girona ara fa uns set anys. La Sandra fugia del fantasma del seu divorci. Després de quatre anys de festeig i dos de casada va decidir separar-se del seu marit perquè va descobrir que li havia fet el salt amb una altra dona durant més d’un any. La Sandra va decidir anar-se’n de Barcelona per refer la seva vida. A tothom li va dir que ho feia per allunyar-se de l’estrès de la gran ciutat i de l’alt preu que tenia la vida allà (sobretot els pisos), però jo sé que en realitat ho va fer per fugir dels seus records. Ella va venir a Girona i va trobar feina en una fàbrica d’un poble proper: Riudellots de la Selva. Ara fa uns cinc anys, la Sandra em va convèncer perquè vingués a viure a Girona amb ella. Vam compartir un petit pis que s’havia comprat al carrer Argenteria. Li donava alguns diners en concepte de lloguer del pis per ajudar-la a pagar una hipoteca que li ofegava la vida, i que malauradament, encara li continua ofegant. Després de conèixer en Miquel, me n’havia anat a viure amb ell i havíem passat a veure’ns menys. Per les últimes notícies que sabia d’ella, la Sandra no tenia cap xicot i continuava vivint sola.

Després de quatre trucs, a l’altra banda de l’auricular vaig escoltar la veu de la meva amiga:

―Ei, què tal guapa? ―va contestar feliç la Sandra―. M’has enganxat treballant a la fàbrica. Com va tot, trempada?

Ella sempre treballava de les tres de la nit a la una del migdia. Fent el torn de nit guanyava més diners, però la privava de dur un ritme normal de vida. Laborava de dilluns a divendres, però hi havia algun cap de setmana que també hi anava per guanyar més diners. Els dies que anava a treballar, com a molt tard se n’anava a dormir a les nou del vespre. Com a la nit no dormia més de cinc hores, després de dinar aprofitava per fer una becaina. Jo pensava que si la Sandra continuava treballant amb aquell horari i amb aquell ritme, qualsevol dia cauria malalta. Semblava un vampir modern, dormia part del dia i treballava gran part de la nit. Potser era l’alt cost que havia de pagar per intentar mantenir sola una hipoteca en el món que vivim. Més d’un cop m’havia comentat que potser llogaria una habitació del pis per compartir despeses, però mai s’havia acabat de decidir a fer el pas.

―Perdona Sandra ―vaig respondre-li―,però no sabia a qui acudir. Encara vius sola al pis?

―Sí, però per què ho vols saber? ―va preguntar estranyada.

―T’ho dic a tu perquè et tinc més confiança que a ningú.

―A veure, Eva, m’estàs preocupant una mica. Què passa?

―Me’n vaig de casa ―vaig dir amb la veu quelcom commoguda―. En Miquel m’ha clavat una pallissa que una mica més i em mata.

―No fotis, tia! Què fill de puta!

―No carreguis contra ell, Sandra ―vaig interrompre-la―. No és ell qui ho fa, és l’alcohol. El domina i llavors perd el control de si mateix.

―Hòstia, Eva. Que fort! Aquí pots venir sempre que vulguis, ja saps que no hi ha cap problema. Collons, mai m’ho hagués pensat d’en Miquel! Eva, on ets?

―Al pis. Recolliré les meves coses, li faré una nota i me n’aniré.

―Ja vindré a buscar-te amb el cotxe. No pateixis.

―No cal que vinguis Sandra. Ja demanaré un taxi.

―Ni pensar-ho guapa. A la una, quan acabi de treballar, passaré a buscar-te.

―No et fa res?

―Que no dona, que no. Tu prepara tot el que hagis de preparar. Jo, a dos quarts de dues ja seré al pis.

―Molt bé. De seguida començo a fer les maletes.

―Ara que ho penso, en Miquel no vindrà al pis al migdia?

―Segurament que no; acostuma a dinar fora. A més estan fent uns arranjaments a unes cases de Platja d’Aro. En tenien encara per dues setmanes.

―Doncs res, Eva. D’aquí una estona ens veiem. Anima’t guapa.

―Gràcies Sandra ―vaig contestar-li emocionada―. És una sort tenir-te com amiga.

―El mateix et dic. Vés preparant tot el que necessitis. D’aquí una estoneta passaré a buscar-te. Fins ara, maca.

―Fins ara Sandra.

Vaig penjar la trucada i vaig mirar al meu voltant. Rememorava milers d’escenes dins el meu cap. Havíem viscut també tants moments bons en aquell pis! Un sospir es va perdre a l’aire.

Després em vaig dirigir a la que havia estat la nostra habitació. Vaig agafar dues maletes i les vaig carregar amb la meva roba i objectes personals. De seguida es van emplenar i vaig haver de recórrer a una tercera i a una quarta bossa. Vaig decidir no agafar res que tingués en comú amb en Miquel i així, només vaig agafar objectes que em pertanyien a mi exclusivament. Quan em va semblar que ja ho tenia tot preparat, vaig deixar les maletes al costat de la porta d’entrada. Tenia la mateixa impressió que a l’inici d’un viatge, quan penses que t’estàs descuidant moltes coses a casa.

El rellotge del menjador marcava tres quarts d’una.

Vaig agafar un full en blanc i un bolígraf i em vaig asseure a una cadira encarada a la taula del menjador. Era el moment d’explicar-li a en Miquel perquè el deixava i quins eren els sentiments que tenia envers ell. Em va costar arrencar però al final ho vaig aconseguir. El bolígraf va començar a dansar al ritme lent que marcava la meva inspiració i el meu cor. Mentre escrivia algunes llàgrimes van mullar el paper; en aquestes zones, la tinta blava es va ofegar en un mar d’aigua salada. Em va costar molt trobar les paraules precises, i quan vaig haver acabat, tenia la sensació que potser mai les havia arribat a trobar. Al final, vaig llegir el que havia escrit:

Miquel em costa Déu i ajuda escriure’t aquestes línies…

Quan tornis ja no hi seré. Fa quatre mesos et vaig advertir que si algun dia em tornaves a maltractar, no t’ho perdonaria i me n’aniria. Ahir em vas matar i avui al matí he ressuscitat.

Miquel ets una persona meravellosa quan no beus. Ets simpàtic, afectuós, bon amant, saps escoltar-me… ho tens tot. Però quan beus desapareix la persona que tant estimo i que em va enamorar un dia i apareix algú molt diferent.

Miquel, crec que el teu únic problema és l’alcohol i que si no beguessis, seria molt feliç vivint al teu costat. Sé que aquesta gran fúria que et domina només apareix quan beus i la resta del temps ets una persona encantadora. Per això no et denunciaré i et deixaré. Potser el temps ens podrà acabar donant una oportunitat més. Tant de bo tot pogués ser com abans! També penso que ara el problema és teu, perquè jo, en el seu moment, ja em vaig oferir per ajudar-te i no em vas fer cas.

Crec que ara el millor que puc fer és posar terra pel mig. Necessito temps per ordenar el meu cap i penso que tu també el necessites per desintoxicar-te. Ara mateix noto dins el meu cor una gran pena i buidor al deixar-te. Miquel estic molt confusa. Donem-nos temps i el temps dirà.

Adéu Miquel.

Fins a la propera o fins mai.

EVA.

Eren quasi dos quarts de dues i la Sandra devia estar a punt d’arribar. Vaig contemplar el menjador com si volgués retratar-lo amb una panoràmica per si el veia per darrera vegada. A la meva ment es varen anar succeint molts records que anaven formant part d’una pel·lícula sense final. Notava que potser estava tancant una etapa de la meva vida on havia tingut dipositades moltes esperances. Internament em preguntava: “Per què Eva, amb trenta-dos anys que tens, no has tingut mai una relació que t’hagi durat més de dos anys?”. Potser el problema era meu; potser tot el que em passava al voltant en el fons m’ho guanyava, però aquest cop no havia sigut culpa meva. Una dona mai es pot guanyar que se la maltracti d’aquella manera, per molt dolenta que sigui.

Encara tenia en els meus ulls el record recent de llàgrimes vessades i amor perdut. Contínuament em preguntava si feia bé o malament deixant en Miquel, i tot i que el meu cor, cec d’amor, em deia que no, el meu cap m’aconsellava que ho fes. L’estimava massa, molt més del que es mereixia, però no podia aguantar més situacions com la d’aquella nit. No havia estat el primer cop que m’ho havia fet, sinó el segon i ja estava avisat que si passava algun altre dia, em perdria.

Vaig mirar la fotografia que hi havia sobre la taula; aquella en què estàvem els dos a la fira rient mentre ens besàvem i pensava una vegada i una altra: “Miquel, com pots canviar tant!”.

En aquells moments el telèfon de l’entrada va sonar; devia ser la Sandra.