Читать книгу Sota el signe de la lluna jueva - David Valle García - Страница 19

12

A força distància d’allà, en Miquel va penjar el telèfon mentre dibuixava un somriure malèvol a la seva cara. Es deia per dins un cop i un altre: “Eva, però que estúpida que arribes a ser!”.

En Miquel havia mentit a l’Eva des que l’havia conegut. Havia interpretat aquell paper d’home bo, atent i comprensiu que tant els hi agradava a totes les dones. En veritat, en Miquel no tenia cap problema amb l’alcohol; era l’excusa perfecta per mostrar el veritable home que era. En Miquel gaudia fent mal a les dones conscientment. Li agradava maltractar-les, però fugia dels rampells d’ira i preparava les seves accions amb premeditació i cura. Gaudia veient com se les guanyava a pols, com s’enamoraven d’ell fins a la medul·la, i després, quan havia acumulat prou fúria a les seves venes, la descarregava contra elles amb ràbia. El satisfeia molt veure com els ulls enamoradissos de les seves víctimes es truncaven per convertir-se en el pitjor gest de terror. En Miquel era un ésser dolent per natura, un rara avis galant i educat dins el món dels pertorbats mentals. S’havia escudat en l’alcohol per justificar la seva conducta, però la beguda no hi tenia res a veure; l’ajudava per potenciar la seva violència, però res més. En Miquel era un home abominable i cruel.

Potser la infantesa que tingué el va marcar per sempre. El seu pare era un alcohòlic empedreït que maltractava una vegada i una altra a la seva mare, i de tant en tant, també a ell. En una de les pallisses constants que propinava a casa, al seu pare se li va escapar la mà i va matar a la mare.

El seu pare va ingressar a la presó i allà es va acabar de destrossar el fetge a base d’alcohol. Quan li privaven de beure’n, consumia l’alcohol sanitari de les farmacioles i les ampolles de colònia dels seus companys. Un bon dia va aparèixer mort a la seva cel·la i els metges van dir que mai havien vist un fetge en pitjor estat que el seu.

En Miquel havia mentit a les parelles amb qui havia estat en relació als seus pares. Mai els hi havia explicat la vertadera història. A totes els hi havia dit que els seus pares havien mort quan ell era petit en un accident de cotxe. També els hi explicava que no tenia més família, i que si en tenia, mai l’havia conegut.

Després de la mort de la seva mare i amb el seu pare a la presó, va anar a viure amb una tia. Malgrat que era bona dona, mai la va acceptar. Així, no va dubtar d’escapar-se de casa seva quan només tenia setze anys. No va sentir pena perquè mai havia pensat que aquella fos la seva llar. Tampoc a la seva tia la va identificar mai com una segona mare. Se’n va anar sense deixar-li una nota, sense haver-li fet mai un petó.

En Miquel va començar a treballar als setze anys i des de llavors havia exercit tot tipus de feines. Havia ajudat en el camp i havia dormit en barraques comunitàries amb immigrants, havia treballat de cambrer, de manobre, de paleta… També havia anat d’un lloc a l’altre com si fos un rodamón.

Quan va començar a tenir relacions sexuals amb les dones es va donar compte que no gaudia d’elles plenament. Li faltava alguna cosa. Recordava la seva infància: com el seu pare forçava davant seu a la seva mare i li pegava mentre la violava; després en Miquel marxava a plorar a la seva habitació impotent per no poder ajudar-la.

Tenia poc més de vint anys quan en Miquel estava, en aquell temps, a Manresa. Sortia amb una noia que es deia Clara. El primer dia que van intentar fer l’amor, en Miquel va observar impotent com el seu membre era impossible que assolís una erecció. Les carícies, els petons i els intents de fel·lació de la noia no aconseguien despertar al seu membre flàccid. En Miquel s’estava desesperant. Aleshores, va recordar en un flaix al seu pare. Ell a la seva manera sí que gaudia. Llavors, en Miquel li va donar una primera bufetada a la Clara. Va notar com el penis se li començava a posar dur i va continuar donant cops a la seva parella. La Clara va intentar cridar, però li va poder tapar la boca abans. Ella va mossegar-li la mà fins al punt de fer-la sagnar; però tot i el mal que li estava fent, en Miquel fruïa molt, més que mai. Després de donar-li una gran batussa que li va fer perdre el coneixement, en Miquel es va masturbar, va fer les maletes i va fugir de Manresa per sempre.

En Miquel es va estar preguntant tots aquells dies com podia gaudir picant a les dones quan el seu pare li havia fet tant de mal a ell i a la seva mare per aquest motiu. No va poder trobar cap resposta. Només notava que quan recordava la nit que havia passat amb la Clara encara s’excitava. Va pensar que hi ha algunes coses que potser no han de seguir cap tipus de lògica; simplement són d’una manera o una altra perquè han de ser així.

De Manresa va anar a parar a Vic. Va començar a treballar de paleta i va anar fent vida normal. Allà va conèixer a una altra dona, la Carla, uns vint anys més gran que ell. Li va donar la comprensió que necessitava una dona que mai havia estat casada i que vivia amb el record constant de no haver tingut mai cap fill. En Miquel era un gran psicòleg i sempre deia el que volien escoltar les seves parelles. Era un home de bona presència, tendre i seductor. Era un llop amb pell de xai.

Va arribar a maltractar impunement a la Carla fins a tres vegades. Ell sempre li deia que tingués paciència i que junts podrien superar el problema que tenia ell amb l’alcohol (l’excusa de sempre). Un dia, però, quan estava treballant en una obra, va venir un cotxe dels Mossos d’Esquadra i se’l van endur. A la fi, la Carla l’havia denunciat. El van jutjar per maltractaments. Les marques de dolor encara fresques al cos de la dona van ser la prova del delicte; ell tampoc el va negar mai. Va ser declarat culpable i, com que no tenia antecedents, va ser condemnat a un any de presó. Va complir-lo íntegrament a la presó de Can Brians. Després, àvid de tornar a saciar el seu amor foll amb una altra dona, se’n va anar a viure a Granollers.

Allà es va repetir la història. Va tornar a treballar de paleta i amb el temps va conèixer a una altra dona: la Isabel. No li costava gaire conèixer fèmines, perquè tenia bona perxa i era molt simpàtic. La Isabel es va enamorar d’ell profundament, com totes les anteriors. La va tenir en aquest embadaliment fins que la va maltractar per primer cop. Com era costum, la primera vegada intentava no deixar senyals de violència a les zones més visibles del cos. Ho aconseguia sempre que l’amor i la bogeria no el cegaven (com li havia passat amb l’Eva). Va maltractar a la Isabel per un, dos i fins a un tercer cop. L’última vegada en Miquel pensava que l’havia matat, però no va tenir por, ans tot el contrari. Va tenir una sensació de satisfacció profunda que fins ara no havia conegut mai. I amb aquesta sensació, que el feia ser l’home més feliç del món, se’n va anar de Granollers.

Va marxar a Sant Celoni i allà va tornar a treballar fins que un dia un parell de cotxes dels Mossos d’Esquadra van arribar a casa seva i el van tornar a detenir. Va ser de nou jutjat. En base a que ja tenia antecedents, a les tres agressions que havia rebut la Isabel i a la coixesa permanent que li va quedar a la seva última víctima després de la darrera pallissa, el van condemnar a pagar una multa i a complir dos anys de presó. Va tornar a Can Brians, la seva segona casa, i allà va tornar a complir íntegrament la condemna.

Sempre que sortia de la presó es notava menys reformat que mai i amb més ganes de pecar. Va decidir anar a provar sort a Girona; va tornar a treballar de paleta i amb el temps va conèixer a l’Eva. De totes les dones que havia conegut al llarg de la vida, ella era la més especial. S’havia arribat a imaginar com podria ser de feliç tenint una relació normal amb ella, però sabia que mai seria possible. Va aguantar quatre mesos fins que la seva fúria es va desencadenar. Va picar a l’Eva i va experimentar més plaer del que havia sentit mai. Aquella dona l’excitava moltíssim, més que cap altra. Va tornar a acusar a l’alcohol del seu comportament i l’Eva el va creure. Li va donar una segona oportunitat. Va conviure amb ella quatre mesos més fins que el dimoni que tenia a dins va tornar a aparèixer. Aquell dia va maltractar a l’Eva i va gaudir com potser mai a la vida tornaria a fruir. Al final es va treure de sobre a l’Eva com si fos un sac de patates. Estava inconscient i sagnava. La va mirar i va pensar que potser era moment de marxar, de creuar els Pirineus i perdre’s a l’estranger; però va decidir esperar. Estava bojament enamorat de l’Eva i no volia perdre-la de cap de les maneres. S’arriscava a que ella el denunciés i tornés a anar a la presó però en Miquel creia que valia la pena córrer el risc; si no el denunciava, segurament l’abandonaria i potser l’hauria de recuperar. En Miquel creia que valia la pena tenir paciència i veure com evolucionaven els esdeveniments.

Per això la carta i la conversa que havia mantingut amb ella l’havien omplert d’alegria. No el denunciava i a més li donava l’oportunitat de tornar a refer la seva relació en el futur. Semblava que li havia tocat la loteria. Seria pacient, sense cap pressa intentaria recuperar-la. Ell podria esperar un, dos, màxim tres mesos. Si en tres mesos no tornava al seu costat, potser algun dia igualment la violaria, la mataria i se n’aniria de Girona.

El que més desitjava però, era reconquerir-la. Amb el temps volia tornar a guanyar-se-la i anhelava tenir-la de nou tremolant de terror mentre estigués fent l’amor amb ell. Volia escorre’s dins seu i veure els seus ulls sense vida. Volia tenir un orgasme sentint-la morta sota seu. Després agafaria les seves pertinences i fugiria per sempre d’Espanya. El seu pròxim destí podria ser Marsella o Itàlia, ja es veuria quan arribés el moment. Ara només li calia esperar…