Читать книгу Sota el signe de la lluna jueva - David Valle García - Страница 14

7

La Sandra pujava apressadament les escales que menaven al primer pis. Els seus cabells arrissats i negres es movien lliures a un costat i l’altre. En veure’m es va quedar bocabadada. La vaig fer entrar de pressa a dins del pis per evitar possibles xafarderies dels veïns.

―Mare meva! Però quina pallissa t’ha donat! Si quasi no et reconec…

―Sandra, gràcies per venir. No sabia a qui acudir ―vaig dir-li desesperada.

―No pensava que t’hagués fet tant de mal! Anem a la comissaria a denunciar-ho?

Vaig negar amb el cap. L’amor moltes vegades no obeeix a la lògica i aquesta vegada no va ser una excepció.

―Per ara no, Sandra.

―Eva, és molt fort això que t’ha fet. És el primer cop que t’ha maltractat?

Notava que aquell interrogatori m’anava traient la poca enteresa que em quedava. Sabia que la Sandra era la meva millor amiga, però en aquells moments les seves preguntes cremaven.

―No és el primer cop ―vaig vacil·lar una mica―, és el segon.

―Hòstia, Eva, això ho has de denunciar ara mateix!

―Sandra ―vaig contestar-li mirant-la fixament als seus ulls blaus―, ara no el vull denunciar. El que vull fer és agafar les maletes i anar-me’n d’aquí. Aquest lloc m’encongeix el cor.

―I més tard, el denunciaràs?

La Sandra sabia la resposta abans que s’obrissin els meus llavis. Em coneixia massa. No va gosar insistir-me més perquè denunciés a en Miquel. Es va limitar a ajudar-me a baixar les maletes i a carregar-les al cotxe que havia deixat aparcat davant d’un gual. Vam entrar a dins el vehicle i ens vam cordar el cinturó.

―Eva, promet-me una cosa ―va dir-me la Sandra seriosa―, si algun dia vols tornar amb ell, pensa-t’ho vàries vegades abans de fer-ho.

Havíem compartit tant de temps juntes que em coneixia a la perfecció. Cada gest que feia, cada silenci que creava, era un llibre obert per a ella. Vaig agafar-li la mà. El sol s’havia deslliurat dels núvols que el cobrien feia una estona i il·luminava el carrer. L’escalfor de l’astre no es podia comparar amb la que transmetia aquella mà.

―No pateixis, Sandra. No sé si tornaré amb ell algun dia, però si ho faig, abans m’haurà de demostrar moltes coses.

Ens vam abraçar i vam rememorar els moments en què una s’havia recolzat en l’espatlla de l’altra. Així, davant dels nostres ulls va aparèixer el pis on havíem crescut al carrer Aragó de Barcelona, els nostres jocs infantils, la nostra època d’estudiants, els xicots que havíem tingut, la seva separació o el nostre èxode bipartit a Girona. Érem grans amigues i ho continuaríem essent. Vam desfer l’abraçada i ens vam mirar. La Sandra estava emocionada; les seves paraules semblaven diluir-se com en una aquarel·la.

―Tranquil·la Eva, també ens en sortirem d’aquesta. Sempre ho fem.

Li vaig regalar un somriure confident. Crec que era l’únic obsequi que li podia donar en aquell moment.

Després va arrencar el cotxe i ens vam anar allunyant del pis del carrer Antic Roca on havia viscut els últims mesos. A dins el meu cap s’entortolligaven els pensaments, no podia parar de pensar i de preguntar-me amb què em sorprendria el futur a partir d’aquell moment.