Читать книгу Sota el signe de la lluna jueva - David Valle García - Страница 16

9

Vam pujar les estretes escales del bloc de pisos panteixant pel pes de les maletes. Quan vam arribar al principal, la Sandra va obrir la porta i em va rebre un piset acollidor i familiar. Em van venir al cap, records i vivències que havíem compartit juntes temps ençà. La Sandra va deixar les maletes al petit rebedor dient-me:

―Acomoda’t com si estiguessis a casa teva. Ocuparàs la mateixa habitació que abans. Jo mentrestant prepararé el dinar. És tard…

―Ja t’ajudo, Sandra.

―D’això res ―em va contestar ella amb gest sever―. Tu descansa, estira’t al sofà o al llit. T’avisaré quan el dinar estigui fet.

―Però, si estic bé…

La resposta que vaig obtenir de la Sandra va ser un renec de desaprovació. Després, va deixar la seva bossa sobre una tauleta del menjador i va entrar a la cuina.

Em vaig quedar mirant el petit menjador. Estava tot quasi igual que quan me n’havia anat. La decoració amb colors lluents, l’equip de música, la televisió… M’alegrava tornar a aquell pis perquè en ell havia passat molts bons moments, però en el fons notava que era l’escenari d’una derrota. El fet de tornar volia dir que m’havia fallat l’enèsim intent de donar futur i sentit a la meva vida. M’havia tornat a fallar, almenys de moment…

Vaig agafar les maletes i les bosses i les vaig portar a la que seria la meva habitació. També estava igual que abans. El llit i els mobles eren els mateixos i estaven situats al mateix lloc. Jo, en canvi, em sentia molt diferent. Em vaig estirar al llit i vaig pensar amb en Miquel. Primer vaig recordar la pallissa que m’havia clavat el dia anterior; després, vaig recordar-lo a ell. El seu metre vuitanta-cinc d’alçada, els seus ulls verds, el seu cabell engominat i abundant… Sempre li havia dit que podia haver sigut model. També vaig recordar la persona dolça i afectuosa que era quasi sempre i la metamorfosi amarga que experimentava de manera ocasional per culpa de l’alcohol. Vaig abstreure la ment alliberant-la de pensaments i vencent el dolor que experimentaven algunes parts del meu cos i vaig caure dormida.

Em sembla que no vaig tenir cap somni i si en vaig tenir algun, al despertar no en recordava cap. Davant meu, mirant-me des de les altures, hi havia la Sandra.

―Ui, quina mandra. Quant de temps he dormit? ―vaig preguntar-li.

―Poc, una horeta si fa no fa.

―Vaja. He fet una bona becaina.

―Tranquil·la, no pateixis, no hi ha cap pressa. He preparat el dinar. De menú hi ha amanida i macarrons a la napolitana. Què et sembla?

―Perfecte. Feia molt que no em trobava el dinar preparat.

Em vaig aixecar pesadament i ens vam dirigir les dues cap al menjador. La taula ja estava parada per dinar. D’uns plats sorgia un fum amb olor d’orenga que entelava l’aire. Vam seure a taula i mentre dinàvem vam anar xerrant. En acabat vam prendre uns cafès descafeïnats, i més tard, la Sandra va aprofitar per fer-me una revisió completa. Quan havia tingut vint anys, havia estudiat i treballat com a auxiliar d’infermeria. Finalitzat l’examen, em va dir que, miraculosament, semblava que no tenia res trencat i que els símptomes de dolor que notava eren normals després de la pallissa que m’havien clavat. Seguidament vam decidir de mutu acord fer una becaina. Tot i que em va costar molt agafar el son, al final es va imposar.