Читать книгу Sota el signe de la lluna jueva - David Valle García - Страница 15

8

La Sandra va aparcar el cotxe al barri de Vista Alegre; des d’allà trigaríem menys de deu minuts en arribar al pis on vivia. Dels seients de darrera del cotxe va treure un petit carretó que havia agafat a la feina i que ens ajudaria a portar les dues maletes més pesants. Les dues bosses restants les vaig carregar jo, una a l’espatlla i l’altra a la mà.

Una brisa primaveral va refrescar l’olla de grills en què s’havia convertit el meu cap. La Sandra m’anava parlant, però jo ―per molt que ho intentava―, no parava atenció en el que em deia.

Vam anar caminant i no vam trigar a trobar-nos, a mà esquerra, la Plaça Catalunya. Al bell mig, rajolins d’aigua saltaven alegres dins una font. Una mica més endavant, també a mà esquerra, va aparèixer el Pont de Pedra custodiat per canelobres elèctrics de ferro. Davant nostre començava a mostrar-se la Rambla de la Llibertat que feia de connexió entre la Girona cosmopolita i la Girona medieval. Ens hi vam endinsar i vam continuar caminant escortades per la frondositat dels arbres. Ens vam acomiadar del riu Onyar que es va perdre de vista darrera d’un quiosc i de l’oficina d’informació turística. Poc després, un mar de voltes va aparèixer per estribord. A partir d’aquí començava la zona que normalment estava més animada de la Rambla, però que a aquelles hores es mostrava tranquil·la. A banda i banda apareixien bars i comerços. Les terrasses estaven quasi buides a l’ombra d’aquell dia ennuvolat i gris de començaments del mes de maig. De ben segur, que molts turistes es quedarien sense acabar de captar la màgia de la ciutat, al no poder prendre un cafè asseguts tranquil·lament mentre prenien el sol. L’interior dels bars però, amagava a bastanta gent que consumia menús i cafès de sobretaula.

Ens vam anar topant amb gent que, com nosaltres, caminava amunt i avall d’aquella artèria de la ciutat. I així, i quasi sense adonar-me’n, vam arribar al carrer Argenteria i vaig distingir el pis de la Sandra. Era un bloc antic de balconades llargues i estretes. La porta d’accés era petita i quedava just al costat d’una botiga de roba. La meva amiga va aturar el carretó i va buscar les claus a dins la seva bossa. L’aire es notava una mica enrarit, potser anunciava pluja a la tarda. Al final la Sandra va obrir la porta de l’entrada i vam entrar les maletes i el carretó.

L’Eva encara estava atabalada i adolorida i no es va fixar abans d’entrar en el bloc de pisos, en la gent que hi havia al carrer. Si hagués parat atenció potser hauria vist a una dona que li hagués resultat familiar. Es trobava reflectida al vidre d’una botiga de roba. A diferència de l’aparador d’última moda en què estava emmirallada, vestia roba d’altres èpoques, d’altres temps. Portava una túnica llarga de color lila i els cabells tapats per una caputxa del mateix color. Aquella dona era pràcticament igual que l’Eva. La seva boca gran i de llavis carnosos dibuixava un ampli somriure. Tenia els ulls de color mel, el nas arrodonit i les celles perfilades. Un manyoc de cabells ondulats de color castany s’esmunyia de la peça de roba que li cobria el cap. Tot i el seu aspecte estrany, aquella dona passava desapercebuda per a la gent. Ningú que passejava amunt i avall de la Rambla reparava en la seva presència. Semblava etèria, com la brisa que bufava aquell dia de primavera.