Читать книгу Morts, qui us ha mort? - Iñaki Rubio - Страница 10

Comencem pel que molta gent ja coneix. És una de les imatges més visitades d’Andorra i segurament una bona part dels lectors d’aquest llibre hi hauran donat un cop d’ull un moment o altre. Potser sense parar-hi gaire atenció, és veritat, i per això, encara ara, alguns no estan segurs de saber de quina imatge parlem i aprofiten aquestes línies per mirar de recordar alguna il·lustració o fotografia famosa. N’hi ha que pensen en aquella estampa en blanc i negre d’uns quants homes suats i descamisats, fumant una cigarreta mentre fan una pausa en la dura tasca d’obrir un passadís de neu al port d’Envalira; o alguna postal antiga de l’aplec popular davant del Santuari de Meritxell o dels consellers generals amb tricorni i gambeto a les escales de la Casa de la Vall. Però no. No és cap d’aquestes imatges. I no cal perdre més temps, ni donar-hi més tombs. Anem per feina: es tracta d’una fotografia en blanc i negre de la plaça d’Andorra la Vella, on una petita multitud s’ha reunit, segons costum, per escoltar la lectura pública d’una sentència de mort. La darrera sentència de mort dictada a Andorra.

La plaça és plena. L’únic espai lliure és a prop del punt de fuga de la foto, que coincideix amb l’angle que fan la casa Guillemó i la casa Molines, que s’alcen robustes i esveltes com un miratge de modernitat burgesa que en aquella època s’esvaïa al tombar els ulls cap a qualsevol altra banda de la vall, farcida d’horts i camps de conreu. Res a veure amb l’Andorra actual. A la cantonada entre els dos edificis, per on s’escola, estret i costerut, un carreró que porta al Cap del Carrer, dos homes s’ho miren de lluny. El primer d’ells du un bastó i pel posat sembla que hagi de coixejar. Fa l’efecte que ha arribat fa no re i encara està agafant aire, recolzat a la paret amb una mà. L’altre també va amb bastó, tot i que més aviat té l’aparença del típic gaiato de pastor. Boina, faixa i geca de treball embrutida. S’ho mira distant, amb l’esquena a la façana freda de cal Rebés. Al seu costat, el grup de dones més allunyades de l’escena principal, totes ben juntes, apilonades com troncs, gairebé totes vestides d’un fosc gastat, menestraler, amb faldilles que cauen a plom fins als turmells, el cabell recollit i idèntic posat: espatlles encongides, les mans plegades sobre el ventre i la barbeta subtilment inclinada cap a terra, herència gestual d’un codi de rols secular. N’hi ha una que porta un nen petit a coll, també hi ha un parell de nenes més grans i un noi que sembla que ja no dugui calça curta al costat d’una dona, segurament sa mare, que no ha tingut temps ni esma de treure’s el davantal brut. Totes resten volgudament en un segon pla ben a prop de la paret de la casa i totes miren cap al centre de l’escena amb posat seriós. El mateix capteniment pesarós és el que manté la gent que omple els balcons. Van més mudats, això sí. Ells, amb trajo i corbata —la majoria—, tots ben clenxats i engominats; se’ls nota la classe amb un posat menys rigorós, més natural. També a elles, que sense ser re de l’altre món, s’ho miren tot des de la barana, amb faldilles per sota el genoll i un pentinat sofert que cau fins a les espatlles.

La població està atenta als esdeveniments. Se’ls veu tensos, expectants. Deu fer fred perquè la majoria van prou abrigats. La roba distingeix els treballadors més pobres, els pagesos, els primers comerciants. Però en el fons tots són iguals davant la mort. Tots callen mentre llegeixen la sentència. Molts no ho veuen bé i estiren el cap, amb un gest rígid que els posa el coll en tensió. Vistos des de dalt, des de l’angle de la foto, són una massa atapeïda i indiferenciada de cabells engominats o testes emboinades, un conglomerat de mirades fixes, clavades amb la rigidesa obedient apresa en tots els rituals seriosos. Un boscam de cossos immòbils però inquiets. Una tartera humana, pesant i en equilibri precari que s’aguanta mentre res ni ningú no hi passi per sobre. Una societat congelada que obeeix, en el cerimonial, els mandats de segles.

S’han congregat en una curiosa rotllana ovalada. En un dels extrems de l’el·lipse s’hi han col·locat els batlles i els consellers. A continuació, la policia, a banda i banda, dibuixa sobre el terra polsegós el contorn impenetrable reservat als protagonistes. Criden l’atenció els fusells alçats, en guàrdia. No són els únics homes armats. Com a reforç eventual, també han convocat el sometent, la vella milícia civil formada pels caps de casa. El que sembla el cap de policia està una mica més avançat i al seu costat hi ha una cadira on probablement seia algú fins no fa gaire. Ara és buida. A la banda de les autoritats, i també una mica avançat, hi ha l’encarregat de dictar la sentència. Deu sentir que tothom se l’escolta, imagina que de cop s’ha convertit en el centre de totes les mirades i es va posant nerviós. Du els papers a la mà i fa l’efecte de tenir alguna dificultat en llegir, potser pel neguit que nota a la panxa i la tremolor que li puja de la gola. Segurament ha començat a parlar alt i clar, però a poc a poc es queda sense veu, les seves paraules cendroses s’aprimen, incapaces d’omplir tot aquell silenci contingut que s’ha tancat sobre la plaça. La primera impressió és que tothom està pendent del que llegeix el secretari del Tribunal de Corts, però si observem la foto amb deteniment és fàcil comprovar que n’hi ha molts que busquen en direcció al reu, a l’altre extrem de la rotllana ovalada, i que se’l miren amb un estrany rictus espantat, feréstec, en què es barregen la morbositat curiosa i la incredulitat davant de la tragèdia imminent.

També els nostres ulls, més de setanta anys després, llisquen pel blanc i negre de la fotografia i es claven en la seva silueta fúnebre: dret, capcot i terriblement sol malgrat que està envoltat de la gentada. Boina de feltre i gec de llana negra. Escardalenc, magre com un Dijous Sant, clava els ulls a terra i sembla que estigui absent, com si tot allò que diuen no anés amb ell. Potser ni tan sols escolta el que llegeixen. Què deu pensar en aquell moment, mentre el secretari del tribunal lluita contra una afonia nerviosa, una mena de pànic escènic al qual ha estat condemnat quan li ha tocat fer la lectura de la sentència? Què li passa pel cap? I què en sabem, d’ell, a part que el jutgen per l’assassinat del seu germà? Ben poca cosa. I de l’altre germà, del germà mort, què n’ha transcendit? Gairebé re. Per què? Com és que les circumstàncies del cas han arribat tan silenciades fins als nostres dies? Què va motivar aquell crim fratricida? Com va ser? On i com vivien aquells germans?

Això va passar al costat de casa, a Andorra, un país sense exèrcit i que aleshores tot just estrenava el cos de policia. Però pel que s’intueix en el magnetisme d’aquesta fotografia, era un país aturat en el temps: com s’ha fet sempre, el poble és convocat a la plaça pública per humiliar el condemnat, per avergonyir-lo i rebutjar-lo, acomplint exactament el cerimonial fixat en els llibres antics on es recullen els usos i costums establerts des de l’època medieval. Els anys 40 una justícia atàvica però propensa a la indulgència i a commutar les penes més greus dicta condemna amb la màxima severitat i un rigor ritual irreversible. ¿El Principat era realment aquell paradís neutral, aquella arcàdia pacífica perduda enmig de les muntanyes que duia, segons tots els annals de la història, gairebé set-cents anys de pau?