Читать книгу Morts, qui us ha mort? - Iñaki Rubio - Страница 22

El segon dia d’agost del 1943, poques hores després que el Gabatxó trobés amagada sota les garbes l’arma amb què s’havia produït el crim fratricida, també es va descobrir el cos sense vida de la gossa Mingueta. Tot el matí havia estat inquieta, trobant a faltar l’amo, seguint els veïns desconcertada, atabalada per tota la gent que havia passat pel Mas els últims dos dies. Però al migdia, quan tothom va marxar, deixant la casa en calma, la gossa va jeure al seu racó al peu de l’escala, prop de la porta, i esgotada per l’enrenou i per l’estat d’alerta de les darreres hores, va semblar que es relaxava de patac i s’adormia profundament. Al pis de dalt només quedaven l’Àngela Areny i la Martina, que se’n cuidava. Van dinar juntes i com que no van sentir la gossa, van pensar que dormia. Després, quan la Gastona va amagar-se al refugi de la seva habitació, la Martina va esperar a la cuina, feinejant, i les dues dones van oblidar-se de la Mingueta.

Però quan el pare de la Martina, tal com havia quedat d’acord amb altres veïns, va tornar a la tarda per veure quina era la situació i com s’organitzaven, va estranyar-li que la gossa encara dormís. En atansar-s’hi, va tocar el cadàver fred de l’animal i el seu primer pensament, com va dir després als altres homes, va ser que s’havia mort de pena, enyorant l’amo. Tant ell com molts altres pagesos que tenien gossos fidels sabien que no era freqüent però tampoc estrany. A vegades passa. I aquella gossa mai no se separava de l’Anton. Aquells homes rústecs com rocs esculpits pel gel dels hiverns, camalluents que no patien pels gossos de treball, als quals gairebé mai no posaven nom, van sentir-se vivament impressionats davant la catifa exànime de la Mingueta: quiets, muts, commocionats envoltant el cadàver de la gossa com si tornessin a trobar per segon cop el cos sense vida de l’Anton.

Però un dels veïns va interrompre el silenci pesarós: creia que havia trobat una altra possibilitat que explicaria millor per què havia traspassat la gossa.

—Pels collons de Déu —Va deixar anar el renec bufant, pensant per a si mateix.

—Què hi ha? Què tens? —li van demanar.

L’home s’explicà. Aquell matí havien estat tots revisant el Mas, per veure si estava tot en ordre o si hi faltava re, fins que el Pep havia trobat l’arma. Els altres feien que sí, expectants: doncs al migdia, després de traficar tot el matí per cal Gastó i de veure la pobra bèstia neguitosa i trista, buscant l’amo i esperant-lo ansiosament al peu de l’escala, li havia fet llàstima i abans de marxar li va donar les restes d’un pastís de carn que havia trobat, estranyament, a la cort de les mules.

—Cagondéu, és això lo que l’ha matat. —I va callar de seguida. Immòbils com figures de bronze, en la rotllana de veïns una idea es va escampar sense que ningú obrís boca.

Aquesta anècdota, pràcticament idèntica en tots els detalls i, per tant, presumiblement inalterada, me la van explicar uns setanta anys després diverses fonts que no havien parlat entre elles de l’afer: segurament a l’origen tot va començar amb la inconsistència amb què sempre comencen els rumors (i així m’ho han fet conèixer, com un rumor, del qual fins i tot dubten alguns dels qui me l’han explicat). En tot cas les enraonies passaven de boca en boca; aviat es van estendre pels pobles i veïnats de la Ribera i van arribar a Canillo. I d’allà saltà a la resta d’Andorra la notícia —potser especulativa, segurament malintencionada— que el pastís de carn del qual havia menjat la gossa estava enverinat i que sens dubte ho hauria fet el segon de casa. Al rum-rum s’hi barrejava encara la desconfiança que potser l’enverinament havia estat la causa real del traspàs de la germana morta mesos enrere, cosa que ens podria servir per entendre el misteri d’aquest altre cas: ni una mort natural, ni ofegada al llit, sinó emmetzinada, víctima accidental del verí que tots van pensar que anava destinat a l’Anton. ¿Era aquesta la prova concloent que el Pere ja havia intentat matar l’hereu amb anterioritat? ¿Potser el crim s’havia comès finalment amb l’arma en veure que la intoxicació no funcionava? Tal vegada no en van menjar gaire, en trobar-lo dolent, o no els va fer prou efecte: ¿la dosi no va afectar el cor d’un home gros i fort com l’Anton però en canvi va ser letal per a la pobra Mingueta? Res de tot això no es va poder comprovar mai. Però el més greu és que sembla que la notícia d’una probable temptativa d’enverinament devia arribar a l’oïda dels batlles i del Tribunal de Corts, atès que en la sentència hi afegeixen l’agreujant de premeditació encara que, com he sabut després, en cap moment del procés judicial no justifiquen aquest punt. La policia mai no va tornar per interrogar els veïns, el batlle no va preguntar sobre el tòxic al menjar, no hi ha cap document que certifiqui o que demostri realment que el Pere va actuar amb premeditació.