Читать книгу Morts, qui us ha mort? - Iñaki Rubio - Страница 14

El «lloc» és Canillo. Exactament, a l’indret anomenat Mas de la Costa. Però no trobava en cap mapa aquell topònim. On era la Costa? A quin Mas es referien? On es trobava el lloc «solitario y empinado» de què parlava Malagelada? Vaig tornar a Canillo i, imaginant que era un tema tabú, vaig preguntar discretament a la gent gran amb qui tenia alguna relació.

—Però a vere, tu quina casa busques? —va impacientar-se el Batista. Així és com l’anomenen. El Batista de l’Aldosa de Canillo. En realitat es diu Miquel Naudi i, com si l’Aldosa fos un Macondo del Pirineu, els caps de casa de la seva família —amb l’excepció d’un Pere— sempre s’han dit com ell, Miquel Naudi.

—Suposo que coneixeu el cas d’aquell germà que va matar l’hereu. —No sabia si afegir alguna explicació més. Però el Batista em va interrompre.

—Calla! Ara t’entenc! —va exclamar-se. La il·lusió d’encertar la resposta a la seva pròpia pregunta li espurnejava als ulls—. Aquestos eren de casa Gastó! —El Batista va continuar: reconeixia que la casa era difícil de veure des de la carretera, sobretot des que havien eixamplat la calçada i el nou mur de contenció, de tan alt com era, feia gairebé impossible veure el pendent de més amunt.

—En canvi —va precisar—, quan baixes del Tarter és més fàcil de veure, o si agafes la carretera de Ransol, cent metres després del trencall, allà tens la casa. Sas on dic, eh?

—Crec que sí. Són unes cases velles prou ben conservades que mai no s’hi veu ningú?

—Home, ben conservades… jo no hau sé cap, com estan. No deuen estar gaire bé si fa més de setanta anys que no hi viu ningú. Tu vols dir que no s’ha tocat re, que està com als anys cinquanta. Sí, allà és. I tant! Cal Gastó! Cagumtot! No em digos que no l’haviis sentit anomenar…

Doncs no, jo mai m’havia aclarit del tot amb allò dels noms de casa, i després tots aquells cognoms que es repeteixen i s’encreuen d’una nissaga a una altra.

Després el Batista va proposar-me d’acompanyar-lo un moment a casa, perquè tenia un llibre on sortien totes les famílies de Canillo. Hi vam ser en un no re. Pel camí vaig haver de confessar per què m’interessava el tema: sempre es publicaven les mateixes coses i poc o molt tothom n’havia sentit a parlar però només en sabíem un relat molt bàsic.

—No ho sé. —Dubtava de com dir-ho.— Em fa l’efecte que ningú no s’ha preocupat gaire per saber com va passar tot realment. Com van ser els crims, com va ser el cas, el judici. A mi em sembla interessant conèixer com vivien aquella gent.

—Vols dir que lo Morell no en va fer un llibre? —va demanar-me, igual que moltes de les persones amb qui he parlat aquests anys. Vaig respondre-li el mateix que repetiria a tothom: que les Set lletanies de mort estaven inspirades en la imatge i el cas de la darrera lectura pública d’una pena de mort, però que no explicaven realment el cas del Gastó. La novel·la del Morell, tot un clàssic de la literatura andorrana, només hi estava lliurement inspirada. El mateix autor ho deixava entreveure al capítol zero. Jo havia rellegit feia poc les Lletanies: a partir de l’escena de la lectura de la sentència a la plaça pública, el Morell retrata amb enginy i ritme de rosari tot un retaule d’escenes i personatges evocadors amb els quals pretén donar un últim alè a una Andorra condemnada a extingir-se, una forma de vida que s’esllangueix i que sembla incompatible amb els aires de modernitat. En aquest sentit em va semblar un altre cop una bona novel·la. Una molt bona novel·la. Però «només» això, una novel·la. Una ficció que partia de la seqüència de l’últim ajusticiat per convertir-lo en una metàfora, en un símbol, en una mena de punt final d’alguna cosa. Però de l’Anton Areny i del seu germà Pere, ni rastre. L’acció no passa a Canillo, ni hi apareix la germana morta. Sí que hi surt el tema que el crim va commocionar la societat i que qüestionava l’statu quo, que amenaçava de trencar les normes i que aquesta amenaça no venia de fora sinó que sorgia dins de la tribu. I per això calia un escarment públic. Les Set lletanies de mort retraten el caciquisme que estructurava la vida a les Valls i els valors de la família tradicional andorrana —treballadora, discreta i obedient.

Va ser poc després de revisar Set lletanies que se’m va acudir de no fer una novel·la. I si faig una crònica? Per aclarir què va passar exactament. Per esbrinar com eren els protagonistes d’aquesta història, per saber què va fer cadascú i escatir sobre qui recau la responsabilitat d’aquestes morts. Per entendre com és que en un dels països més pacífics del món van ajusticiar un home amb aquells rituals antics, humiliant-lo a la plaça pública.

—Bé, segurament jo no faré una novel·la —vaig respondre—. Estic pensant que, si trobo prou material, potser en faré un reportatge o una crònica.

De seguida vam arribar davant de casa seva. No sé si m’escoltava.

—Va, entra, anem a mirar el llibre que et dic. —Vaig seguir-lo.

El volum era de gran format, editat pel Comú de Canillo. El títol, Nostres arrels. En essència és un compendi d’arbres genealògics que ressegueix les cases i famílies tradicionals de la parròquia i que demostra que l’origen d’aquests llinatges és profund i en molts casos s’endinsa en temps remots. Repassant el llibre, al principi hi ha una taula interessant. S’hi refereixen els noms de les cases tradicionals que ja no hi són i el senyor Naudí em va demanar que em fixés que a la Costa hi sortia cal Gastó com a casa desapareguda.

Després vam anar passant pàgines, veient els arbres genealògics de cada família i malgrat que els troncs familiars sovint ocupen diverses pàgines, és relativament fàcil resseguir l’eix principal de descendència. També és fàcil veure quan una nissaga s’extingeix, i és que aleshores totes les línies s’acaben sense fills i amb la data de naixement i mort dels últims membres d’aquella família.

Més o menys això és el que vaig percebre al mirar l’arbre de cal Gastó. És cert que hi havia línies secundàries, però vaig concentrar-me a veure si ensopegava amb els noms dels protagonistes. I allà eren. Impassibles i muts. Morts: els dos germans que havien escrit un dels capítols més violents de la història recent d’Andorra. Vaig sospirar: després de tant buscar-los, per fi me’ls trobava de cop als carrers de la historiografia.