Читать книгу Morts, qui us ha mort? - Iñaki Rubio - Страница 20

L’arma amb què es va cometre el crim la van trobar els veïns de Ransol l’endemà que es morís l’Anton Areny. Avui dia la conserva el Pepito Casal de casa Gabatxó de Ransol, que encara no havia nascut l’última vegada que es va disparar l’escopeta. I és que mai més no es va fer servir.

L’endemà de l’assassinat alguns dels veïns que el primer d’agost havien acompanyat i ajudat la policia van tornar a la Costa. Tot i que de bon començament havia estat el mateix Pere qui havia alertat tothom després d’haver trobat mort el germà, fent entendre que havien estat uns lladres que havien entrat a la casa, la policia i el batlle no van trigar gaire a sospitar d’ell, en detectar contradiccions en el seu relat. Però així com ara per ara un element clau per a qualsevol investigació d’aquesta natura és trobar i analitzar l’arma, en aquell moment no va constituir una prioritat, i si encara es conserva l’escopeta en qüestió va ser per iniciativa dels mateixos veïns, que havien estat els primers a dubtar del Gastó petit i que, sense equivocar-se, van condemnar-lo abans d’hora en veure que se l’enduien arrestat. Mentre la Martina de cal Martí del Tarter ajudava l’Àngela (la germana del Pere i l’Anton), els homes van organitzar-se per revisar tota la casa, uns a l’interior i d’altres per fora, pels corrals, els coberts i l’era. Va ser d’aquesta manera com el pare del Pepito va trobar l’escopeta amagada sota uns cavallons d’herba que hi havia rere l’edifici principal, al prat que hi havia en direcció a Canillo, entre un dels pallers i un cobert. La va ensenyar als companys: estava descarregada i un senyal a la culata la identificava com a arma de cal Gastó. Convençuts que podia ser una prova que la policia aniria a buscar, van decidir guardar-la i el pare del Pepito se’n va fer càrrec. Va posar-la temporalment amb les altres escopetes de casa Gabatxó amb la confiança que algú en nom de la justícia la reclamaria i podria desfer-se d’aquell traste carregat de mals presagis. Però ningú no va anar a buscar-la.

Quan vaig pujar a Ransol per parlar amb el Pepito, feia uns setanta anys que l’arma estava tancada al mateix armari de cal Gabatxó. El Pepito em va rebre amablement però no va poder evitar arrufar el nas i quedar-se una mica sorprès quan vaig dir-li que treballava en el crim del Gastó i que potser en faria un llibre.

—Un llibre? —va demanar-me estranyat—. Ja ho saps, que lo Morell en va fer un, de llibre d’això? —em va dir amb cautela, estranyat que no estigués al cas de les Set lletanies de mort. Fins i tot em va fer l’efecte que al Pepito li sabia greu haver de ser ell qui m’hagués d’explicar que el que jo volia fer ja ho havia fet abans algú altre. Per molta gent, que ja s’hagués escrit un llibre sobre aquell tema limitava la possibilitat de fer-ne un altre, encara que fos amb un plantejament diferent.

—Bé, sí, sí, el llibre del Morell… i tant que el conec, però és una novel·la. Jo faria més aviat una crònica, com un reportatge però més exhaustiu, més detallat.

Vam pujar al cap de casa, on, en un armari sota clau, tenia guardades les armes velles, entre les quals hi havia les que ell mateix havia fet servir de jove quan acompanyava el pare a caçar. I va recordar el que sempre li deia el pare, assenyalant l’escopeta del Gastó: que aquella no la tocarien mai, que mai de la vida la farien servir ni la traurien de l’armari perquè estava maleïda. Amb aquella arma havien matat un home. «En realitat no dive que l’escopeta estigués maleïda, dive una altra paraula, no sé si ere que l’arma tenive mal averany, que portave malastrugança o alguna cosa així, ara no ho recordo bé. Però el sentit sí que ere aquest». En tot aquest temps ningú s’havia interessat per l’arma. «Va morir el meu pare i ningú l’ha reclamat i tampoc no sabrie a qui haurie de donar-la. Només una vegada va vinir un tècnic de Patrimoni per examinar-la però només va penre notes i li va fer alguna foto». Un cop sol, vaig trucar al tècnic de Patrimoni Cultural, que va buscar les seves notes: escopeta d’un sol canó, percussor d’agulla, model que els anys quaranta era considerat d’última generació. «Una arma moderna en aquella època, lleugera i amb fama de molt precisa. Calibre 12 mm. Marca de casa Gastó a la culata. Això és tot el que tinc».