Читать книгу Morts, qui us ha mort? - Iñaki Rubio - Страница 21

Les garbes apilades formant cavallons sota els quals es va trobar l’arma les havien muntades l’Anton i els mossos. Havien segat l’herba de les quintanes més properes a la casa i una de les feines més importants de l’agost era dallar la resta de prats, adaptant el ritme de treball a les pluges, les rosades, els vents i la calor, evitant les calamarsades i les tronades que la fan malbé. Començant per les cotes baixes, on creix més d’hora, per acabar al pic de l’estiu, segant als pendents que cal Gastó tenia a Incles. Herba que guardaven a les bordes i que duien fins als pallers del Mas amb l’ajuda de les mules i que havia d’alimentar tot el bestiar els mesos més durs de la tardor, l’hivern i l’inici de la primavera.

A l’estiu, les vaques de casa pasturaven per la muntanya amb el pastor de Canillo. Per contra, l’Anton feia encorralar les ovelles a la borda del Joansaus i cada matí pujava algú cap dalt i aviava el ramat guiat pels gossos. Normalment l’eco d’esquelles es perdia per la muntanya d’Entor i, buscant les peixenes més tendres i accessibles, sovint acabaven agostejant pels planells oberts i les calmes suaus que hi ha cap a les basses de les Salamandres. Tot sovint l’Anton preferia enviar-hi el Pere per així poder comptar amb l’ajuda dels dos mossos per a les altres tasques. Per l’hereu, el germà petit era un gandul i un totxo sense iniciativa, sempre rondinava, mai no tenia ganes de matinar ni de treballar i tothora se li havia de dir el que havia de fer.

—Per què no te’n tornes a Escaldes? —li deia l’Anton alguna vegada, i escollia a posta les paraules, com si mai el Pere hagués viscut realment a Escaldes—. Tot lo de la teu mare et correspon a tu, home. Tot allò de cal Paulet és teu. Podriis anar-hi i reclamar-ho. Viuriis gairebé com a ciutat. No és lo mateix que aquí, ja ho sas.

Però son germà no contestava. S’arronsava d’espatlles, deia que no ho sabia i després callava, com tantes altres vegades. Com si fos mut. Sovint ho feia. Badava, deixava les feines a mitges. L’Anton l’observava com parava de treballar i s’embadocava, mirant els voltors que senyorejaven al cel. Creient que estava cansat i que potser pensava efectivament d’anar-se’n a Escaldes, li demanava què tenia. No re, responia l’altre, i l’Anton hi tornava.

—En què penses?

—No re —responia. Al principi l’hereu pensava que no li volia confiar les seves cabòries però al final va acabar acceptant que potser era veritat que no pensava. Ja ho veia, que el Pere era de poca corretja.

Des de feia uns anys, l’Anton obligava el Pere a acompanyar-lo quan baixava a la fira d’Andorra la Vella, a la tardor. Havien de matinar, i a punta de dia, després de matar el cuc amb aiguardent de Valls, agafaven les mules, baixaven de la Costa i seguint la carretera començaven a caminar avall en aquella hora quieta mentre el dia es despertava. L’aire fred gebrava el terra i condensava el baf dels animals com un tel boirós, espessit amb la densitat olorosa de les haveries. S’aturaven a cal Roc de Canillo, on recuperaven l’escalf amb les brases de la tertúlia vora el fogar de la cuina, amb un bon esmorzar de pa amb tomata, llangonissa, bull, donja, formatge de tupí o brossat i un gotet de vi calent. Refets i amb la panxa plena, seguien camí fins a la fira, i quasi bé no menjaven re més fins que eren de tornada, quan s’aturaven a cal Paulet d’Escaldes a fer-hi nit. El Gastó gran ho feia a propòsit, confiant que potser així el germà cabaler veuria amb els seus ulls que allà la vida era més fàcil i còmoda, amb aigües termals i sense les feines del camp. Sempre eren molt ben rebuts pels tios i cosins del Pere però quan l’Anton insinuava que potser en arribar l’hivern el seu germà baixaria a Escaldes, als altres, morruts, els canviava la cara veient perillar una situació beneficiosa.

—Què dius, ara, Pere, tu que ets un home de muntanya de cap a peus, no diguis que t’has cansat de viure allà dalt? —preguntava el tio amb mala bava, murri com una mala cosa, sabedor que el nebot no voldria acceptar el que semblava una debilitat.

—Però a vere —intervenia el Gastó gran—, no dives l’atre dia que poder vindriis a passar l’hivern aquí, que allí a la Costa amb la neu i lo fred no hi ha fenya, que només podem fer que llimpiar la cort i cuidar lo bestiar, i que en tenives un tip? —I el noi, per no contradir el germà, deia que sí sense recordar què era el que havia dit. A la nit, quan s’allitaven al cap de casa, el germà hi tornava.

—Aquestos et volen fotre, Pere. Que no ho veus? Tot això és teu i no volen cap que hi vaigos perquè s’ho volen quedar ells. Ja sé que són família, però és a tu que et toque. Pensa-ho, home: hauriis de venir aquí i reclamar-ho. Aquí podriis fer lo que volguessos. Tot aquest patrimoni és teu. —Però el Pere callava i l’Anton desesperava. Pensava que si algun dia se n’atipava de debò, l’obligaria a baixar i que se’l confitessin els d’Escaldes. «Apa, aquí el teniu —mastegava entre dents imaginant la situació—, l’hereu de cal Paulet. Ja us hi posareu d’acord». Si feia falta, s’hi posaria fort i encara que no els anés bé, no s’hi podrien negar i haurien de quedar-se’l, tant si els agradava com si no. Ja n’estava fart, ell, d’haver de cuidar-se del germà petit. «Per al camp no servix, aquí el teniu, apa, que jo em caso i a cal Gastó em falte puesto».

Això havia estat a punt de passar l’estiu passat, amb una de les graponeries del Pere. En aquell moment l’Anton va perdre els estreps i la paciència, li va deixar anar un calbot i una empenta, el germà va rodolar per terra i potser es va escapar alguna coça.

—Que ets burro o què? Collons de déu, qui et va parir, surt d’aquí, carallot! —havia exclamat el Gastó en veure el cabaler, que havia pres per una vegada la iniciativa i va voler aprendre a muntar cavallons d’herba però en lloc de preguntar va mirar com eren fets i, maldestre de mena, només havia aconseguit esgavellar la feina de dos dies dels altres homes. Aquell cop no l’havia engegat cap a Escaldes perquè es trobaven al pic de l’estiu i l’Anton no volia perdre ni un jorn de treball. Per això, des d’aleshores s’estimava més enviar el Pere amb les ovelles, tot i que cada matí se li feia més carregós fer-lo sortir del llit i haver de suportar les seves queixes i mentides quan deia que es trobava malament. Però un cop fora, l’Anton podia treballar i vigilar-lo des de baix, veient com lentament son germà pujava pel solà de Galaup, zigzaguejant entre les escobes, distraient-se passant sobre el Tarter, tornant enrere i passant sota la borda del Pirot i a la fi, poc més de mitja hora després, arribant a la borda del Joansaus. El bestiar no badava pas i els gossos sabien fer bé la seva feina. Si no passava re d’extraordinari, no calia patir i com a molt, quan amenaçava tempesta i trigaven a regressar, si no els veia sota el bosc del Socarrat o creuant el torrent de l’Abeurador, l’Anton hi enviava un dels mossos per assegurar que tots tornaven sans i estalvis.

Però aquell matí de l’últim dia de juliol del 1943 l’Anton no tenia cap ganes de veure el seu germà i per això, després d’encomanar les feines del dia als dallaires, va tirar amunt sense pensar-s’ho i, emprenyat com estava per la nit sense descans, es va plantar davant la borda del Joansaus en la meitat del temps que gastava el Pere. Aleshores va adonar-se que l’havia seguit fins allà la Mingueta. Estava tan acostumat a la seva companyia fidel que no havia parat esment que la gossa el seguia de prop. Abans de desencorralar el ramat va dubtar. Va mirar enjús i va veure el Mas enfonsat en l’entrefosca nocturna de la vall mentre ell ja gaudia de la primera claror pàl·lida del matí. Cap al lluny, més amunt de Soldeu, per sobre el pla de les Pedres i encara més enrere, el sol ronsejava amagat pel perfil de les muntanyes, llambrava el cel de subtils reflexos rogencs, i quan tragués el cap entre els pics del cercle dels Pessons, serrant el cel sagnant, molt abans escalfaria els cims per després lliscar pels vessants solans, on ell era, i en canvi trigaria molt més a il·luminar el fons de vall, i a la casa hi arribaria una llum que hauria perdut els matisos de l’albada.

Li va fer mandra baixar i confiava que els altres gossos no dirien re a la Mingueta. Va obrir les portes sense deixar el gaiato per si de cas havia de fotre algun pal. Però els gossos d’atura són llestos i van entendre quin lloc ocupava cadascun, i els mastins i els muntanya del Pirineu no diuen re si no veuen una amenaça per al ramat. Les ovelles van tirar amunt, seguint el torrent, buscant les clarianes tendres que s’obrien al bosc d’Entor per la banda del prat del Comellar, escortades pels gossos, tret de la Mingueta, sempre al costat del seu amo, a qui acompanyava també en aquells paratges solitaris.