Читать книгу Morts, qui us ha mort? - Iñaki Rubio - Страница 23

Mentre travessaven el bosc, les ovelles buscaven les clarianes més amples i, fins i tot més amunt del límit d’arbres, allà on s’obren les calmes herboses d’Entor, a les peixenes properes a les basses de les Salamandres, els gossos havien mantingut el ramat prou junt. Aguaitant com els mastins s’escampaven pels planells mesclant-se i vigilant les ovelles, l’Anton es va anar asserenant i així va esborrar dels ulls la imatge del Pere, plàcidament adormit just quan tocava llevar-se.

La Mingueta no se separava de l’amo ni un moment. Si ell s’aturava per entrellucar com el sol s’alçava rere el Cubil, la gossa s’aturava i el tocava amb el cap. Si ell avançava al ritme del ramat, ella el seguia de prop. Si al migdia ell seia aprofitant unes pedres sobre el pendent herbós, la gossa jeia al costat i el mirava expectant. A vegades l’Anton li parlava: «Què hem de fer, Mingueta?». I com a resposta ella alçava el cap, tensava les orelles i el coll, disposada a obeir-lo. Però com que no hi havia cap ordre concreta, tornava a estirar-se a tocar dels peus del Gastó, mentre l’home sotjava a través de l’espitllera del port d’Incles: rere el coll ventat es veia a la llunyania el cel grisós de França. I a l’instant va recordar el que sempre havia sentit a casa: broma espessa de França que enfila i venç el cim, a la vall d’Incles anuncia el xim-xim. Però ara l’horitzó enterbolit que es veia frontera enllà revelava una altra mena de tronades i, tot i que la dita acceptava un altre sentit, l’Anton sabia del cert que continuava sent bona: la guerra d’Europa no duia re de bo i per aquells passos de muntanya a més de dos mil metres hi saltaven a vegades els que fugien dels nazis, però també els alemanys desfilaven uniformats per les muntanyes d’Andorra més sovint del que ningú no pensava. Ell mateix i altres cortalans els havien vist de lluny per Incles, pel port Dret o aprofitant el pas de les Vaques; i també passaven amb total impunitat per davant de casa amb aquella polseguera de por, aprofitant-se d’una carretera per on normalment només passaven carros, cavalleries o ramats. Malgrat que mai no s’aturaven, a l’Anton li feia la impressió que els agents de la Gestapo el vigilaven. Dalt de la Costa, ell els tornava una mirada malfiada, atalaiant-los en silenci, amb els llavis serrats, posat altiu i l’escopeta carregada rere la porta de casa. El Gastó no es deixava intimidar fàcilment. Però l’inquietaven: tard o d’hora s’aturarien i es preguntava qui tindria els nassos de parar-los els peus. Ells eren pagesos, no militars. Amb el cul recolzat en un fiter granític enmig dels planells d’altura, preocupat pels encontres amb els alemanys, el rostre del Gastó va anar endurint el posat, les seves faccions geològiques adoptaven un caire més dur, les espatlles i el coll rocós es tensaven fins a semblar un Rodin de pedra.

Va sacsejar el cap, es va treure la boina un moment per rostollar els cabells boirosos i va bleixar sonorament, i amb tots aquells gestos la Mingueta s’activà i clavà els ulls inquiets en l’amo per si finalment s’aixecava. I sí, el Gastó es va incorporar, van caminar una estona cap amunt per aturar-se vora l’aigua de les basses, on la gossa va beure mentre ell buscava el racó més arrecerat des d’on poder guaitar les ovelles. Va desfer el farcell i va començar a menjar. A la Mingueta li va tocar la punta escrostonada del pa i engrunes de donja i bringuera.

Mentre rosegava, va seguir el vol solitari d’un trencalòs, va deixar que els ulls vagaregessin pels boscos i rius, davallant dels cims per cingles, pendissos i rostos fins a arribar a les valls, i així, resseguint la carretera que duia al port d’Envalira i a França, la seva mirada es va aturar sobre els llosats de Soldeu que reflectien la llum dura de l’estiu. Allà hi havia la Ramona, filla de cal Baqueró, amb qui havia de casar-se passat Meritxell. L’Anton ruminava sobre el projectat matrimoni i els seus sentiments, que, més que d’il·lusió continguda, estaven llaurats per una indefinida i mai confessada sensació d’urgència. Quan hi pensava, se li escapava algun renec flastomant i els queixals li cruixien quan mastegava entre dents un «cagondéu» que era automàticament compensat per la companyia afable de la Mingueta, que s’aixecava i el buscava. El Gastó era conscient que s’havia fet gran i havia passat la vida pencant. Tenia cinquanta-sis anys. Des que havien mort els pares, ell havia hagut d’ocupar-se de tot i només havia pogut comptar amb el suport de l’Antònia, la més gran dels seus mig germans. Ella l’havia ajudat a dur la casa i a cuidar-se dels petits, mentre ell s’encarregava de la resta: de les terres, el bestiar, les fires, llogar les bordes o els mossos. Amb l’Antònia havien tirat endavant una estranya família de germans, havien sabut mantenir íntegra l’argenda de cal Gastó, havien fet per manera que les vaques vedellessin cada any i les ovelles corderessin quan tocava, però en canvi no havien aconseguit que el Pere i l’Àngela pugessin drets. L’Anton sabia que entre una cosa i l’altra, sempre treballant i vigilant els germans, no s’havia preocupat mai per casar-se i fillar i no semblava que ningú estigués disposat a agrair-li-ho.

I des que l’Antònia no hi era, la casa era un desastre. I encara sort que havia llogat la Martina perquè se n’ocupés. Però feia falta una dona, una mestressa que sabés manar i fer les feines. I l’Anton era conscient que ara feia tard: se sentia massa gran, massa vell i gastat per buscar dona. Però necessitava un hereu. Sense esma per flirtejar, i conscient que difícilment podria enamorar cap noia jove, per la festa major de Canillo va copsar una albada imprevista quan va trobar-se la Ramona.

Ell sabia que se’l començava a veure revellit i que les seves mans, endurides pel treball, no eren hàbils per a tendreses d’enamorat. El coll ample i massís, de bou i jou, l’alçada i el front ample, rocallós, que començava com un baser a partir de les balmes de les celles, sota les quals s’amagaven uns ulls petits i separats, el feien sentir poc agraciat al ball de festa major. Segur que la Ramona no s’hi hauria fixat mai, si no fos perquè ell s’hi va atansar amb intenció d’enamoriscar-la. De la cova de la seva boca van sortir paraules embullades, complicadament lligades amb sogalls de silenci, per fer unes frases construïdes amb la duresa dels murs de pedra seca. Els seus ulls petits i negres no miraven pas la Ramona, que al principi l’escoltava desconcertada, fins que ell va acabar el llosat de la seva explicació amb unes paraules enigmàtiques que la filla de cal Baqueró va haver d’interpretar.

—M’hai de casar, Ramona. M’hai de casar i tinir un fill, un hereu de cal Gastó. Necessito una dona, sas? Eh que m’entens?

L’endemà l’Anton va pujar a Soldeu per parlar amb el cap de casa de cal Baqueró. Potser l’Anton no era l’home més atractiu de Canillo, però en terres i bestiar la seva era una de les famílies més fortes de la parròquia. La Ramona s’apropava a la trentena i, sense haver-se casat, corria el risc de quedar-se conca. Si mai s’emmaridaven, garantirien la continuïtat de les dues famílies.