Читать книгу Morts, qui us ha mort? - Iñaki Rubio - Страница 11

El diari barceloní fundat pels comtes de Godó, que en aquell temps, per imposició de Franco, es deia La Vanguardia Española i que dirigia, també per prescripció del govern franquista, Luis de Galinsoga, es va fer ressò de la condemna de què tractem en l’edició del 9 de novembre de 1943. Aquell dia, a la portada destacaven una imatge de l’arribada amb tren a Barcelona d’una coral de les joventuts hitlerianes; també hi incloïen la ressenya d’un discurs de Hitler a Munic i al subtítol recollien les declaracions del Führer, que es mostrava confiat en la victòria. Una portada prou eloqüent sobre la tendència ideològica que marcava el director del diari.

A la pàgina 7, en una columna marginal, s’informa succintament del cas que ens ocupa. Al titular hi llegim: «Ejecución de una pena de muerte en Andorra» i el subtítol diu que «El sentenciado había dado muerte a dos hermanos suyos».

Aquest document, relacionat de manera immediata amb la lectura pública de la sentència, ens deixa ben parats en descobrir de cop que el crim fratricida va ser doble: el condemnat no havia mort només un germà sinó dos. En contra del que es pensava, el cas era doblement greu. Doblement interessant.

Seo de Urgel, 8 de noviembre. Comunican de Andorra haberse ejecutado una sentencia de muerte en la capital del Principado contra el autor de un doble fratricidio. Hace más de un siglo que no se había practicado en Andorra ninguna ejecución, ya que los delincuentes de delitos graves eran trasladados indistintamente a España o a Francia, naciones protectoras, que cuidaban de sancionar los hechos.

El sentenciado ha resultado ser vecino de la parroquia andorrana de Canillo, el cual dió muerte a un hermano suyo, próximo a contraer matrimonio, siendo el motivo del crimen pretender heredar la hacienda de sus padres, que a aquél había sido donada. El criminal fingió haberle encontrado muerto en la finca; pero estrechado a preguntas acabó confesándose autor de la fechoría.

Conducido a la presencia del Tribunal de Cortes, que preside el juez de apelaciones, y del que forman parte los «veguers» español y francés y los dos «batlles», o jueces de paz, ambos andorranos, no solamente se confesó autor del fratricidio, sino que también declaró haber dado muerte, hace diez años, a una hermana, delito éste que había quedado en la más completa impunidad.

El Tribunal, después de larga deliberación, condenó al fratricida. Acordó, asimismo, en la sentencia que no había lugar a su revisión ni tampoco a la concesión de indulto.

La notícia té un tractament secundari a la pàgina i per aquesta raó només incorpora alguns aspectes circumstancials i de l’impacte social, però no queda clar si la sentència condemnatòria era motivada per l’assassinat del germà o si es feia justícia pels dos crims. Tampoc no dona cap més detall sobre aquest segon homicidi que havia passat desapercebut tants anys. Com era possible que no l’haguessin enxampat per l’assassinat de la germana? Com ho havia fet? Quina mena de criminal era, capaç de liquidar la pròpia família? Quin caràcter fred i calculador, gairebé inhumà, havia de tenir per viure com si re durant deu anys després d’haver matat la germana i que ningú no sospités? I com és que havia confessat? ¿Potser era d’aquella mena de psicòpates que necessiten fer pública la seva obra, el tipus d’assassí que es perd en el deliri egòlatra i reclama reconeixement i admiració macabres? ¿Eren aquelles dues morts tota la seva obra o hi havia altres crims comesos secretament i que també havien quedat impunes?