Читать книгу Morts, qui us ha mort? - Iñaki Rubio - Страница 15

Les referències més antigues de casa Gastó són de principis del segle XV (Ramon Anella 1428; Gastó Abella 1448), durant el qual els caps de casa de cal Gastó de la Costa van ocupar càrrecs públics, cosa que demostra que ja era una família consolidada i important, fundada probablement el segle XIV o potser abans. Al llibre Nostres arrels, el registre més antic de cal Gastó és el matrimoni entre Miquel Abella de casa Gastó de la Costa (mort el 1552) i Blanquina Bertran Rossell (morta dos anys abans que el seu espòs). El segon registre certifica que el 1558 la pubilla, Joana Gastó Bertran, de casa Gastó de la Costa, va contraure matrimoni amb Bernat Regï, de casa Regí de Soldeu, i així, saltant d’una generació a la següent, esquivant la mort, superant amb segones núpcies defuncions inesperades, treballant la terra i lluitant per fer créixer els fills, la nissaga dels Gastó, que segurament havia construït la casa al mateix lloc on ara roman des dels temps que s’arribà al Nou Món, havia perviscut més de cinc-cents anys fins a arribar a la meitat del segle XX, que és quan es van cometre els crims.

El pare dels germans es deia Antoni Areny Duedra, que va néixer el 1851 i va morir el 1924. Aquest home es va casar dues vegades perquè la primera esposa, de cal Sinfreu de Civís, va morir el 1892. Amb la primera dona va tenir dos fills: la Rosa, una nena nascuda el 1890 però que va morir amb tres anys, i l’hereu, l’Antoni Areny Baró, nascut el 1887 i mort, com sabem, el 1943 a mans del seu mig germà.

Després de dos anys de dol, el segon matrimoni va ser amb Josepa Aleix Solsona, de cal Paulet d’Escaldes, amb qui va tenir fins a set fills. Ara bé, a les acaballes del segle XIX, en una zona aïllada de muntanya, en una casa que és a gairebé mil set-cents metres, la mortalitat infantil era molt alta: el primer fill, el Gil, va morir amb cinc anys; la Josepa, la segona, no va sobreviure al primer any; el tercer, el Josep, va morir amb menys de dos. I encara una cinquena filla, a la qual també van anomenar Josepa i que amb el nom va heretar un destí homònim perquè tampoc va sobreviure al primer any.

Podem imaginar l’Antoni Areny, fruit del primer matrimoni i que algun dia havia de ser l’hereu, deixant enrere la infància mentre veia com anaven morint els seus germanets. Però a partir d’aquestes dades, ¿tenim dret a deduir que això segurament va influir en el seu caràcter? És legítim imaginar que això el va endurir? Que el va fer més aspre? La resposta és «no». Hi ha tants factors per construir una personalitat que no podem estar segurs que aquestes morts el marquessin. Com que no ho podem saber, és millor no especular.

Continuem. Del segon matrimoni sí que van sobreviure dues germanes. La gran, l’Antònia (1900), i després l’Àngela (1905). Però no hi ha cap germana morta el 1933, deu anys abans que s’hagués comès l’assassinat contra l’hereu, com es deia a La Vanguardia. Ni tan sols «unos años antes» com afirmava de manera aproximada Malagelada. Per dates, de les dues germanes reals, l’única que podria haver ocupat el malaurat lloc de primera víctima del fratricida hauria estat l’Antònia, morta el 1942. ¿Però realment era ella la que havia mort ofegada a mans del seu germà? ¿Era ella, la que estava greument malalta, impedida al llit i per això tothom havia pensat en una mort natural fins que el germà fratricida confessà? I si el Pere ho havia revelat durant el judici i se sabien tants detalls, a què es devia la imprecisió sobre les dates? Per què parlaven equivocadament de deu anys enrere o uns anys abans si la mort de la germana era tan recent?

L’últim Gastó va ser el Pere Areny, nascut el 1913, el que va desencadenar un desenllaç fatal. És obligatori fixar-se que el darrer fill va arribar molt més tard. Així com la majoria de naixements tenien lloc cada dos o tres anys, el Pere va venir al món vuit anys més tard que la seva germana. Va ser un fill no esperat? Un naixement no desitjat? Això no ho podem saber. El que sí que sabem és que quan el Pere va néixer, l’Anton, el seu germà, ja tenia vint-i-sis anys. Un home granat. I el pare de tots dos començava a fer-se gran perquè a principi del segle passat un home de seixanta-dos anys ja era vell. Tenint en compte totes aquestes dates, és més fàcil imaginar com va créixer el petit Pere. Però quina mena d’infància devia viure? Va sentir-se estimat? No ho sabem. Però sí que va ser el darrer de casa, un fill nascut accidentalment que ningú no esperava i que, a diferència de tants altres abans que ell, va sobreviure, es va aferrar a la vida i va suposar un problema per a la família, que ni tan sols havia previst un lloc per posar-lo a dormir. L’Anton va haver de fer-li un espai al seu propi llit, tement potser que aquest germà també moriria. Però aquest últim germà no solament no es va morir sinó que fins i tot va acabar matant-lo a ell.

Camí de Sant Joan de Casselles. V. Builles. Arxiu Nacional d’Andorra.

Però com van viure? Com devien passar els hiverns? Hem d’imaginar-los encovats vora el foc a terra, envoltats d’absències i ombres silencioses (la primera esposa, tots els fills morts, la germana assassinada), amb un pare envellit que gairebé podia ser l’avi del Pere, i al mig un hereu que ha quedat sol i conco, obligat a compartir el jaç amb el germà petit.