Читать книгу Morts, qui us ha mort? - Iñaki Rubio - Страница 16

Som a final de l’any 1942. A Espanya es viuen els pitjors moments de la postguerra i a França molts dels republicans exiliats que van combatre contra Franco ara lluiten contra els nazis. És el temps dels maquis. Novembre. És dilluns i a l’hora foscant un Citroën Traction Avant travessa Andorra conduït per un soldat alemany. Al seu costat viatja un oficial de la Wehrmacht. És molt probable que sigui el primer cop que entra al Principat un uniforme del famós feldgrau, el gris verdós que distingeix l’exèrcit germànic, i aquesta vegada no es tracta de l’uniforme de campanya sinó d’un dels conjunts de parada, dissenyat com sempre per l’Hugo Boss: la guerrera cenyida i elegant pretén demostrar la superioritat i el refinament de la raça ària fins i tot en l’aspecte dels seus oficials. Certament, a algú poc avesat a tractar amb els militars la presència d’aquella indumentària altiva i els emblemes de l’Alemanya nazi podien causar una impressió ben viva. I això és el que ha vingut a fer l’oficial: impressionar el cap dels andorrans.

Han sortit de Foix a punta de dia. Allà els alemanys tenen un centre d’operacions on concentren tropes. Conscients de la importància de la informació, des del principi de la guerra els nazis sempre van tenir espies i maneres d’anticipar els estratagemes i tàctiques dels enemics. Per això, davant de les sospites d’una imminent operació dels aliats, des de final d’octubre mobilitzen tropes per reforçar la frontera sud de França. Es mouen amb total impunitat pel territori teòricament lliure, i ho fan amb el menyspreu per aquella regió del mapa que consideren una mena de província satèl·lit del seu imperi, actuant amb sobreria, fent i desfent al seu gust, requisant béns i propietats com aquell Citroën Traction Avant que l’oficial s’havia fet seu només uns dies enrere. Allà on van, apliquen la seva llei arbitrària, intimidant la població davant la impotència de les autoritats civils i de la gendarmeria, obligada a col·laborar.

De lluny, en veure la berlina negra sense insígnies, els gendarmes fronterers de l’Ospitalet els han donat l’alto indolents mentre es treien les lleganyes, però quan han copsat que al Citroën hi viatjaven dos alemanys i que el copilot era un oficial, automàticament han picat de talons i han fet la salutació francesa tensant tots els músculs del cos. Per als alemanys, el viatge fins allà havia estat plàcid, mirant d’esma com les boirines matinals mandrejaven i s’esquinçaven lentament, el cel empal·lidia, passant de tonalitats grises a violetes fins a ser d’un blavós fred trencat per núvols prims que no deixaven passar l’escalfor tímida del sol de novembre. La carretera, poc transitada, resseguia el riu Arieja i s’engorjava després d’Acs. Amb setanta-set cavalls, el model 15, la gamma alta de Citroën, era un dels cotxes més potents de l’època i ha recorregut el tram entre Foix i l’Ospitalet a bon ritme. Dins l’habitacle han fet via en un silenci només interromput quan l’oficial s’encenia un cigarret o quan s’admirava en veu alta de les qualitats mecàniques de la seva nova joguina, un vehicle que ni tan sols vol conduir i que només li interessa per reforçar el seu estatus entre el cos d’oficials.

Abaixant la finestra, amb un francès correcte però pronunciant les consonants dures com rocs, l’oficial ha demanat als gendarmes si el port d’Envalira era obert o si la neu ja l’havia colgat fins a la primavera. Informats que encara no havia nevat, han fet cap al Pas de la Casa. Però després de l’Ospitalet la carretera s’enfila decidida i han anat més a poc a poc. L’oficial ha dit al xofer que parés atenció perquè el cotxe és baixet i no vol que les pedres del camí hi facin cap rascada o que tinguin una punxada. El soldat ha aixecat el peu de l’accelerador i amb les mans escanyava el volant, convençut que, tant si era culpa seva com si no, si al Citroën hi passava re, tota la ira de l’oficial cauria sobre ell i sap prou bé que és molt millor tenir-lo de cara. Gairebé com si el conductor aguantés la respiració, i suant de nervis, han arribat al Pas de la Casa, on uns gendarmes es pelaven de fred esperant-los davant del que els ha semblat una cabana aïllada i solitària d’on penjava la bandera francesa. Els han obert la barrera i els han fet la salutació oficial, tocant-se la gorra amb el palmell cap endavant, però a canvi només han rebut un gest displicent de l’oficial des de dins del Traction Avant, apuntant mandrosament la salutació ària. Han seguit amunt, però encara més lentament perquè les pedres de la carretera eren cada cop més grosses, els bassals estaven gebrats i en altres llocs la humitat de la tardor convertia molts trams del camí en un fanguissar relliscós. El xofer patia pel motor i per això, quan han arribat al cap del port, ha frenat i ha suggerit al comandant que aniria bé parar uns minuts.

Han sortit fora tapats amb l’abric i l’oficial ha convidat a fumar el conductor. Han encès els cigarrets en silenci, contemplant la claror càlida que es veia a l’altre vessant. Si al cotxe hi hagués viatjat una tercera persona segur que hauria aprofitat l’ocasió per fer una foto (i potser ara l’hauríem recuperat): la composició prou que s’ho valia, amb la llum d’un blau fred enterbolit al cel de França que esdevenia progressivament més ataronjada cap a migjorn. El fotògraf s’hauria enretirat i hauria capturat la instantània des de darrere i una mica de costat perquè es veiés bé la silueta negra del Citroën com a protagonista de la imatge, amb les figures humanes una a cada banda del Traction Avant, fent fum embadalits, mirant aquell mar de muntanyes que s’estenia als seus peus. En primer terme el cercle dels Pessons i els pics del Cubil. Mirant a ponent, les muntanyes de la vall d’Incles, més al fons la Serrera, la Cabaneta, l’Estanyó i el Casamanya i encara més lluny els últims pics d’Andorra, amb els cims més alts decorats amb un tel de gebre matinal. Els ulls es perdien en la llunyania, i resseguint l’eix dels Pirineus s’endevinaven els noms més alts de la serralada, la pica d’Estats i a l’horitzó, rere les onades de roca, l’escuma blanquinosa de les neus perpètues de l’Aneto i les Maladetes.

Cap dels dos militars no coneixia tota aquella toponímia però comparaven aquell paisatge solitari amb el de casa seva. L’oficial, vingut dels Alps, prop d’Àustria, trobava les muntanyes petites però esquerpes i tortuoses, un caos de pics i valls engorjades, asfixiants, sense l’amplitud endreçada de les glaceres alpines. Al conductor, acostumat a l’horitzó verdós i molt més suau de la Selva Negra, se li fa difícil imaginar quin tipus de vida hi pot fer la gent en un terrer pedregós com aquell, pensa que Andorra és una illa de roca dalt del cel i li sembla mentida que hi pugui haver tot un país amagat allà sota. A dos mil quatre-cents metres d’altura el tabac els ha marejat una mica i l’aire prim i fred els ha fet tornar dins el Citroën al cap de no re. La baixada l’han fet millor. Tot i que en molts trams la carretera estava igualment trencada, la ruta per on passaven era neta de fang o gel, i rere la silueta negra de la berlina serpentejant pels pendents d’Envalira s’aixecava al cel una polseguera que des de lluny advertia de la seva arribada els veïns de Soldeu.

Però no s’han aturat a Soldeu, ni a Canillo. Han fet via. Passant per la carretera han vist ramats de bens i d’ovelles, les eugassades i les vacades que pasturen a les peixenes. A la finestra del cotxe s’hi reflectien llosats bituminosos, murs de pedra seca, prats de dall, façanes sense arrebossar, balconades amb mates de tabac assecant-se al sol. No han frenat quan arribaven a Andorra la Vella. Tenien informació prou clara sobre on trobarien el síndic general d’Andorra i per això han seguit cap al sud, fins a Sant Julià de Lòria. Quan hi han sigut, l’oficial, sense baixar del vehicle i amb aquell francès correcte però mastegat com si tingués la boca plena de pedres, ha preguntat a un nen quina era la casa del síndic.

Aparquen just davant. L’oficial surt de l’auto envoltat de l’expectació silenciosa i distant de la canalla del carrer i dels pocs veïns que en veure’l sembla que fugin per amagar-se. Amb parsimònia s’allisa l’uniforme i s’encasqueta la gorra de plat amb l’emblema de l’àliga. Es posa ben dret i observa els nens que el miren encuriosits i atemorits, sent una porta que es tanca i intueix tremolor de cortinatges rere algunes finestres. Després d’apagar el motor i deixar el cotxe frenat, el soldat fa el tomb al Citroën i, sense picar, obre la porta indicada. L’oficial passa. En aquella mena de passadís d’entrada hi ha un parell de cadires, en una de les quals un home amb la boina a les mans se’l mira acovardit. L’alemany demana pel síndic i li assenyalen una porta. L’empeny, entra i tanca. El troba darrere un escriptori, feinejant en el que a l’oficial li fa la impressió d’un despatx mig improvisat en una rebotiga. El nazi el clissa ràpidament: l’home va ben vestit i d’entrada, concentrat en els seus papers, només ha alçat els ulls per sobre les ulleres per veure qui l’interrompia. Però de seguida s’ha incorporat, recolzant l’esquena a la cadira, mut d’admiració per la sorpresa. A l’oficial li ha fet l’efecte que aquell home més aviat baixet, de formes arrodonides, cara amable i poc cabell tenia aspecte més aviat de petit comerciant que no pas d’autoritat pública. El silenci ha durat només un segon perquè després de fer la salutació nazi amb naturalitat però sense l’ímpetu habitual d’altres ocasions, l’alemany ha demanat al síndic que no s’aixequés. Però de tota manera la perplexitat de l’andorrà l’ha deixat clavat a la cadira, desconcertat per la salutació ària, l’àliga, l’uniforme i la sobtada olor de colònia cara barrejada amb el tuf de tabac que desprèn l’alè del visitant.

Tot aquell viatge tan llarg, gairebé tot el dia perdut, només per a una entrevista de no més de dos minuts en què pràcticament tan sols ha parlat l’alemany, que ha gastat bona part del seu discurs a presentar-se com a oficial de la Wehrmacht i, per tant, representant del Reich i fins del mateix Führer. Parlava de la discreció del seu viatge però el posat i la modulació de les frases traspuaven la fermesa, la seguretat i la supèrbia de qui es pensa que és d’una raça superior i que fa part d’una nació destinada a dominar el món. Ha acabat el monòleg dient a l’andorrà que confiava en ell, que sabria valorar la deferència d’aquella visita, i afirmant que no estaven disposats a acceptar cap discrepància. Absolutament cap ni una. Per acabar, com si fos un simple visitant, un viatger de pas per Andorra, ha demanat si el tabac del país era bo.

Han carregat tabac i licors que l’oficial ha insistit a pagar a un preu més car de l’habitual malgrat que li ha semblat que el síndic li ho pretenia oferir com a obsequi i compliment de bona voluntat. Han marxat com han vingut.

No sabem exactament què ha dit l’oficial al senyor síndic. Només sabem que l’ha visitat tan sols dos dies després que els aliats iniciessin l’«operació Torxa», amb un desplegament d’efectius sense precedents al nord de l’Àfrica, cosa que feia témer als alemanys un atac a Europa pel sud, i la seva ràpida reacció demostra que estaven molt ben informats. Què és el que volia dels pobres andorrans el comandant de la Wehrmacht? No ho sabem del cert. Només sabem que un oficial alemany visità el síndic a casa seva i que uns dies després se celebrava a la Casa de la Vall una sessió extraordinària del Consell General, convocat d’urgència, on van anar no solament els consellers sinó també dos contribuents de cada parròquia, dos caps de casa per cadascuna d’aquelles demarcacions. Un fet gens habitual. I en aquella reunió es publicà un edicte adreçat a tota la població d’Andorra en què se’ls imposava de comportar-se adequadament i de no comprometre la neutralitat del país. Aquell manament pretenia conscienciar tot el poble del fràgil equilibri del Principat, però era també una manera de tranquil·litzar els alemanys? Era això tot el que volien? ¿Que ni Andorra ni els andorrans no s’entremetessin en els seus afers, que no s’hi deixés passar ni acollir republicans que confabulessin amb la resistència francesa? Que no fos Andorra un niu de maquis? Que no s’hi donés acollida als evadits? Allò era tot el que volien? Tot aquell viatge, la discreció impròpia dels nazis i la intimidació de trobar el síndic a casa seva, només per a allò?

Garbes apessonades formant cavallons d’herba. G. de Plandolit. Arxiu Nacional d’Andorra.

Per ara només tenim un Citroën Traction Avant que recorre la carretera d’Andorra buscant el camí de França a boca foscant. Quan les últimes clarors de ponent retallen el perfil fosc de les muntanyes i per l’est s’acosta la negror de la nit, mentre les ombres guanyen les valls, com un espectre de la guerra la silueta negra de la berlina ressegueix els sinuosos revolts d’Andorra. Des del cel, amb els fars encara apagats, sembla insignificant però travessa Canillo a tota velocitat i aixeca una polsegada que no passa inadvertida als veïns. Més endavant la veiem anguilejar prop de Sant Joan de Caselles i cal Pellissé, després sota la cascada de Moles, que en aquesta època de l’any és un simple fil d’aigua que regalima sobre les roques negres. Poc després de l’Aldosa els alemanys retroben la casa del guarda de la presa de Ransol. Reconeixen l’edifici de quan l’han vist al matí i ara l’oficial i el conductor calculen quanta estona els deu faltar per al cap del port. El comandant fa un comentari per pressionar el xofer: vol ser de tornada a Foix a una hora determinada. Aferrat al volant, el conductor ni respira perquè sap que li demanen un impossible. A ell també li agradaria arribar al Pas de la Casa sense necessitat d’encendre els fars o, encara millor, ser a l’Ospitalet abans que sigui nit tancada, però no pot córrer gaire si ha de vigilar amb la mecànica del cotxe i les pedres del camí.

Més endavant, allà on la vall s’eixampla una mica, just davant seu un ramat d’ovelles comença a creuar la carretera i els obliga a aturar-se en sec. Aquesta és l’escena. L’escena que ens interessa. Si haguessin arribat a aquell punt exacte un minut abans ni tan sols haurien hagut de frenar però ara el bestiar guiat pels gossos els ha tallat el pas i els animals no saben re dels alemanys ni tenen por dels nazis. Seguint les ovelles, arriba el pastor acompanyat d’un gos i s’atura al mig de la carretera, d’esquena al Citroën i vigilant el núvol de llana. Uns metres rere seu, dins el cotxe, l’oficial es queixa i en conseqüència el xofer fa sonar la botzina perquè els deixin passar. Però el pastor no es mou i només ha girat el cap lentament, ignorant les presses del vehicle. Enfurismat, el soldat obre la portella, surt del Traction Avant i diu alguna cosa en alemany, mig cridant amb entonació agressiva. Normalment a França o en qualsevol altre lloc l’uniforme i les ordres intimiden els pagesos però ara i aquí es produeix l’efecte contrari: de patac un dels gossos capdavanters s’abuixa contra el conductor, s’atura a pocs metres, lladra i espumeja per advertir l’home que no s’apropi al bestiar ni al seu amo. Els altres gossos també borden, esverats i en guàrdia, i el pastor es gira per plantar-se davant de l’estranger. Faixa, camisa embrutida, gec de treball i un gaiato que li arriba fins a les espatlles. Malgrat l’edat, d’uns cinquanta anys, és un home alt, corpulent, el coll de càrrega, les faccions rocoses, els llavis serrats, la pell d’escorça antiga i els ulls petits, foscos com la nit. Palplantat al mig de la carretera, quiet, les cames i els peus semblen arrels enfonsades a terra, i els braços i les mans, el brancam d’un roure. El seu posat és desafiador i infon respecte al soldat, que comprèn que entre els gossos i el bastó potser haurà de saltar dins del cotxe per protegir-se.

L’oficial surt del Citroën. Encén un cigarret, representant amb afectació una actitud condescendent, perdonavides. Per la seva reputació, no pot deixar-se intimidar per un simple pastor però quan les mirades dels dos homes s’encreuen, el nazi percep en aquells ulls com estanys una determinació tan ferma que entén que és millor no encarar-s’hi. L’andorrà no pensa cedir ni un pam perquè ell no és un simple pastor. Ell és l’Anton Areny Baró, l’hereu de casa Gastó, una de les famílies més fortes de la parròquia, i propietari de les terres per on passa la carretera. És el primer cop que veu aquells uniformes grisosos però ja sap que són alemanys. I no li agraden.

Uns metres després de les ovelles, venen les vaques. Entremig hi ha un espai on els nazis podrien mirar de passar però ni ho intenten. Darrere de tot, tancant el ramat, hi ha un altre home però el veuen més fràgil, camina absent, aliè a l’escena de la carretera. És més prim, més poca cosa. Si l’altre semblava un roure, aquest és només una savina. És el Pere Areny Aleix. L’últim Gastó. Ara alça el cap i veu el seu primer nazi.