Читать книгу Morts, qui us ha mort? - Iñaki Rubio - Страница 12

L’octubre del 1943, quan es dictà sentència a la plaça pública, l’advocat català Josep Maria Malagelada era a Andorra preparant un estudi sobre l’estructura judicial de les institucions del país. En el seu llibre La Andorra señorial en funciones de justicia (Barcelonesa de Publicaciones), una raresa bibliogràfica avui gairebé impossible de trobar, descriu i explica la immobilitat de l’organització de la justícia andorrana des de l’època medieval i fa notar que en l’àmbit penal el Tribunal de Corts continuava sent instància única, com des de temps immemorials, cosa que impedia qualsevol opció a un recurs. Però a banda de tot això, hi inclou algunes notes sobre la pena capital que ens interessen molt. Testimoni directe d’un gran valor, entre altres coses (alguna de les quals potser recuperarem més endavant), Malagelada escriu el següent:

En aquel diminuto país enclavado en nuestro Pirineo, llamado, aunque impropiamente, Principado de Andorra, ha ocurrido no ha mucho tiempo un hecho con categoría de acontecimiento puesto que para hallar en dicho país otro parecido debemos remontarnos al año 1854. Casi un siglo entre uno y otro. En igual proporción, o mejor desproporción –a uno por siglo–, iríamos encontrando los hechos anteriores de igual o parecida índole.

El hecho (y no se impaciente el lector, pues voy a referírselo con más detalles que quisiera) no depasa de lo vulgar en los demás países. En los Valles de Andorra, sin embargo, y no según veremos por lo reducido del país, es un hecho más que excepcional: insólito. Y he ahí su interés; y más que por el hecho en sí mismo, por haberse dado en un país tan singular como aquél, por la manera de reaccionar ante el hecho y por la manera de castigarlo.

I després d’aquesta introducció amb l’estil inflat i carregós tan de l’època, detalla «el hecho» en qüestió:

Hace de ello muy poco tiempo, un joven andorrano, habitante de uno de los lugares más solitarios y empinados de la Parroquia de Canillo, ha asesinado a un hermano suyo. Al confesar su repugnante crimen ante el Batlle instructor del sumario, declaró que el móvil fué el temor de que la víctima con ocasión del matrimonio que tenía en proyecto alejara su posibilidad de heredarle. No fué pues un móvil pasional. El autor del crimen pensó primero deshacerse de su víctima envenenándole, cambiando luego de parecer y haciéndolo por medio de un arma de caza que le disparó mientras dormía, en la propia cama utilizada por ambos, bajo un mismo techo. Consumado su crimen dispuso las cosas de forma que se creyera un suicidio. Unos años antes había asesinado también a una hermana suya, ahogándola en la misma cama en que yacía desde hacía algún tiempo efecto de gravísima enfermedad, lo que hizo creer en una muerte natural hasta descubrirlo el propio autor en el momento de su arrepentimiento.

Si comparem el fragment que acabem de reproduir amb el breu de La Vanguardia, del qual el mateix Malagelada podria haver estat una de les fonts d’informació originals, és evident que, com promet l’advocat, el seu text és més ric en detalls. En part perquè no té la limitació d’espai a què estava sotmesa la columneta marginal al diari però també perquè va ser un testimoni directe «del hecho» i en altres passatges del seu llibre utilitza com a exemple el cas del doble fratricidi per il·lustrar el funcionament de la justícia al Principat.

Com és lògic les dues referències coincideixen sobre el cas i l’una sembla confirmar l’altra pel que fa a l’homicidi de la germana. Van ser per tant dues morts. Però el més curiós és que, mentre que La Vanguardia, mitjançant una notícia breu i esquemàtica, especifica que el primer assassinat s’havia comès deu anys enrere, per la seva banda el text de l’advocat Malagelada, molt més minuciós i extens, no pot concretar i només diu que va ser «unos años antes». És inevitable demanar-se el perquè. Per quina raó no fixa la data de la primera mort? ¿Pot ser que no la sabés quan en canvi, gràcies a ell, sabem que va morir asfixiada? Ofegada amb les mans del seu germà, que va disposar-ho tot de manera que semblés una mort natural en trobar-se la germana greument malalta. Però aquest primer crim —si realment va ser el primer i no n’hi ha altres per descobrir—, aquest primer homicidi ens continua encuriosint perquè hi ha moltes coses que no sabem. No sabem quin mòbil tenia ni si també va ser jutjat. I això ens genera dubtes sobre el perfil del germà fratricida: ¿era un monstre despietat i inhumà sense cap mena d’escrúpols, com tot indica? ¿O, en veure patir la germana malalta, i potser d’acord amb ella, va fer el cor fort per ajudar-la a posar fi al dolor i el patiment?

Més coses: els dos assassinats no semblen tenir relació i només coincideixen en el fet que les víctimes eren germans del fratricida i que eren al llit, l’una malalta i l’altre dormint. Però més enllà d’això, les circumstàncies no tenen res a veure, aparentment. El modus operandi (aquesta expressió que apareix sovint en novel·les, pel·lícules i sèries de televisió amb la fàtua pretensió de la versemblança i que preferiria no haver de fer servir gaire), la manera de procedir en els dos crims, no segueix cap patró i de fet només tenen en comú la indefensió de les víctimes: la germana, ofegada mentre dormia; i l’altre, primer una temptativa d’enverinament —de la qual es desprèn premeditació— i al final mort per arma de caça —podem suposar que devia ser una escopeta—. També és desconcertant que no hi hagi acarnissament i és que, com he pogut saber (i també és un tòpic de novel·les, pel·lis i sèries —en aquest cas cert—), els crims comesos contra persones properes acostumen a tenir una dimensió passional a la qual va associat un grau important de crueltat. Però en aquest doble fratricidi no és així.

Canillo anys trenta. V. Builles. Arxiu Nacional d’Andorra.

El llit. El primer cop que es llegeix el text del Malagelada hi ha un element que sovint passa desapercebut però que en una segona lectura es revela enigmàtic. És el llit. El llit on dormia la víctima i que diu que feien servir els dos germans. Què? Com? Que vivien junts «bajo un mismo techo» no és cap sorpresa: en la societat tradicional, en la vida a pagès, dins d’una casa gran hi vivia tota la família. Però com és que parla de «la cama utilitzada por ambos»? Dormien junts? Al mateix llit?

Fins ara hem llegit el que ens diu el text. Ara, però, hem de fixar-nos en el que no ens diu. El que no sabem. No sabem com es deia el criminal. Només que era un jove de la parròquia de Canillo. Que visqués en un dels indrets més «solitarios y empinados» en lloc d’una referència real sembla més aviat una descripció literària per suggerir un tipus de vida primitiu, rústec. On vivien, exactament? Tampoc no sabem quina edat tenien els protagonistes d’aquests crims, ni quina cara feien, ni com vivien, ni com es guanyaven la vida. Com és que compartien el mateix llit? Com és que l’assassí va ser capaç de viure tranquil·lament després d’haver-se carregat una germana i de sobte va pelar el germà?