Читать книгу Morts, qui us ha mort? - Iñaki Rubio - Страница 8

Al Llibre del riure i de l’oblit, Milan Kundera escriu que, segons els seus càlculs, al món es bategen de mitjana dos o tres personatges imaginaris cada segon. I justament per això manifesta la seva incomoditat sempre que ha de triar un nom per als seus protagonistes. Uns trenta anys després, a la novel·la HHhH, Laurent Binet reprèn el tema i diu que Kundera hauria d’haver anat un pas més enllà i es pregunta si, en realitat, la veritable vulgaritat no és inventar-se un nom per al personatge, sinó el fet mateix d’inventar-se un personatge.

He de reconèixer que en una versió inicial d’aquest llibre jo també vaig imaginar-me un personatge que em substituïa a mi i em servia per vertebrar el relat sense implicar-m’hi. Vaig atribuir-li el rol de narrador i em sentia còmode fent-li dir les coses que pensava jo. Em feia sentir segur, protegit. Vaig batejar-lo amb un nom normal i corrent, i vaig concebre per a ell una vida més o menys convencional, família, feina i fins i tot una ruptura amorosa que el condemnava a la solitud. Vull pensar que la biografia i la personalitat que li havia escollit eren força coherents amb el que pretenia explicar. Gràcies a ell, després d’anys de recerca, per fi vaig poder començar la fase de redacció del llibre i per això sempre li estaré agraït. D’alguna manera, ell feia de filtre i m’ajudava a posar una certa distància entre la història i jo, però ara penso —voldria dir «ara sé»— que si vaig necessitar crear-lo era perquè no m’atrevia a acceptar el compromís que implicava escriure tot el que pretenia escriure.

Afortunadament, molt poques persones —només dues— van llegir el principi d’aquella versió inicial. Dic «afortunadament» perquè, tal com estava escrit en aquell moment, el llibre no funcionava. Ja havia acabat, més o menys, el que ara correspon a la primera part, però en intuir que aquell intent previ feia aigües, se’m va fer impossible continuar treballant. Vaig rumiar molt de temps fins que vaig entendre que el text flaquejava per culpa d’aquell narrador fictici. Gràcies a ell havia començat a escriure però per tirar endavant havia d’eliminar-lo. Havia de deixar d’escriure amb el cap i posar-me a fer-ho amb l’estómac. Si tots els homes i dones que viuen, treballen i moren en els capítols que segueixen són reals, quin sentit té que ens ho expliqui un narrador inventat? És absurd que la veu que desencadena el relat sigui apòcrifa (encara que sigui versemblant) si tota la resta és veritat: amb temps i paciència, he pogut desenterrar els protagonistes reals, i fins i tot he pogut saber què van fer i què van dir; he pogut recuperar anècdotes i situacions mínimes, petites com estelles de la memòria clavades en el silenci; he pogut recompondre una bona part del mirall, trencat en mil bocins, en què havia quedat oblidat el rastre d’aquesta història. Per tant, per lògica, em veia abocat a acceptar el meu paper com a cronista. Havia d’assumir la meva responsabilitat. En lloc d’amagar-me rere una figura de ficció, repetint el clàssic joc de crear-me un alter ego fet a mida; en comptes d’imitar l’estil cervantí imaginant-me un escriptor que troba notes o documents que permeten seguir la pista d’un relat ja començat, jo havia de fer-me càrrec de la meva autoria. Havia de ser tan real com la resta de persones que apareixen en les pàgines que venen a continuació. Perquè són —i eren— persones, no personatges. Perquè amb aquest llibre no buscava la versemblança sinó la veritat.