Читать книгу Morts, qui us ha mort? - Iñaki Rubio - Страница 17

Imagino l’escena:

Sota el cel de fusta ennegrida, de bigues antigues i oloroses de la sala del Consell de la Casa Comuna, han estat convocats a una reunió de poble els caps de casa de les principals famílies de la parròquia de Canillo. La urgència amb què els han cridat i l’encàrrec que s’hi parlaria del darrer edicte publicat pel Consell General, així com d’assumptes importants que tocaven de prop la independència del país, fan que els prohoms adoptin un capteniment greu. Han anat arribant en un degoteig lent i se saluden entre ells en veu baixa. A l’entrada de l’edifici les veus esgargamellades ressonen apagades, s’engorgen pujant les escales, s’arremolinen en algun racó on xiuxiuegen preocupats pels alemanys, s’encalmen al meandre del passadís i finalment desemboquen a la sala del Consell, on tot ha estat disposat i per on es distribueixen per afinitats. Els hereus de les cases més importants es coneixen tots, alguns són amics o estan emparentats, d’altres han tingut petites desavinences fruit del veïnatge però avui les deixen de banda, a les ribes de la convivència.

Els llocs de privilegi els ocupen les autoritats de la parròquia, el cònsol major i el cònsol menor; però també el subsíndic general, el Pere Rossell de cal Pirot de Ransol, i els altres consellers generals. A continuació s’hi han posat la resta de membres del Comú. S’hi han afegit algunes cadires que ocupen els homes més vells, però n’hi ha poques i la majoria resten dempeus, ben junts en l’estretor d’una estança que ha quedat petita, on la remor de veus va emmudint fins que gairebé només se sent cruixir la fusta del terra, que es queixa sota els peus dels caps de casa. Encorbatats, cofats amb la boina que alguns es treuen i agafen amb les mans, plegades sobre el baix ventre, estan immòbils com troncs, un bosc espès de siluetes silencioses, a l’expectativa. Sota l’escorça endurida del rostre, els neguiteja una idèntica preocupació pels alemanys: tots saben que fa dos dies que els nazis han ocupat el post fronterer del Pas de la Casa, i on abans penjava la bandera de França ara s’infla amb el vent, com una vela, una esvàstica desproporcionada que omple el cel de negror i aires de guerra. De moment l’Anton Areny no ha badat boca del seu encontre amb el soldat i l’oficial de la Wehrmacht. Pensa que no fa cap a re preocupar els veïns. Si no cal, s’ho guardarà per a ell però justament per això seguirà corcant-lo el dubte de si algú altre els va veure.

Per tradició i discreció, en aquesta mena de reunions sempre tanquen els porticons o com a molt els deixen ajustats i per això, malgrat que a fora és de dia, dins la sala del Consell esperen en una mitja penombra on només arriba esmorteïda una besllum de capvespre pel ponent de la porta. Des d’allà, estirant el coll, han d’escoltar els que han arribat els darrers i no poden acabar d’entrar. Més enllà, rere seu, en l’horitzó del passadís, una ombra espia els homes de Canillo. Potser per la foscor de la sala o perquè la majoria miren endavant, cap a on són les autoritats, ni veuen ni gosen veure que, tot i no estar-hi convidat, s’ha escolat a la Casa Comuna i els vigila de lluny la silueta inquietant de l’italià.

Així era com la majoria anomenaven aquell personatge pertorbador que havia arribat al poble feia poc, sense que ningú en sabés re, ni d’on venia ni què feia exactament, ni com es guanyava els diners, que no semblava que li faltessin malgrat que no tenia un ofici conegut. Aviat, però, tots deduïren que devia treballar per als alemanys i pel poble corria de casa en casa l’alerta perquè podia tractar-se d’un espia de la Gestapo. En efecte, com figura en un informe als arxius del ministeri francès d’Afers Exteriors, a Nantes, Aldo Vecchi o potser Betchi (que aquest era el seu nom, o un dels seus noms) era amb tota probabilitat un agent de la Gestapo a sou dels interessos germànics, vigilant i atemorint els qui ell sospités que tenien alguna relació amb la resistència francesa. Es passejava pel poble exhibint una pistola, intimidant tothom, amb aires de suficiència i maneres xulesques. Tots se n’allunyaven i com que ningú no en sabia el nom, s’hi referien com «lo italià» o «lo del gos negre», atès que sempre l’acompanyava un gossot malcarat que de seguida ensenyava les dents si algú s’hi acostava.

L’Anton Areny era dels pocs que no s’acovardien davant d’aquell personatge funest. Pensava que l’italià no era gran cosa sense la pistola o aquell gos que a ell tampoc no l’espantava tant que això. Però si les autoritats no li demanaven de fer-lo fora, ell no faria cap re, i si era cert que col·laborava amb els alemanys, justament millor no afegir més llenya al foc. Potser per això als cònsols o al síndic segon ja els semblava bé que el del gos negre sentís el que havien de dir.

Després d’aclarir-se la gola, parlà el subsíndic. Cara allargassada, faccions esbarrades i cabell de congesta, els ulls enfonsats en el relleu del rostre com dues comes pedregoses. Amb veu rogallosa va llegir l’edicte per assegurar-se que tots n’estaven assabentats i encabat alliçonà els capitostos de la parròquia perquè el complissin i el fessin complir a tots els que visquessin a casa seu, família, serveis, mossos i veïns: «Essent lo moment present la situació normal, gaudint Andorra d’absoluta tranquil·litat, no obstant, tenint en compte les circumstàncies actuals, se fa avinent que tota persona vivent a les Valls faci per manera de mantenir la neutralitat i lo bon nom d’Andorra. Re de comentaris ni manifestacions públiques sobre los països combatents a la guerra. Per a les grans nacions d’Europa, nosaltres som insignificants i l’única manera de sobreviure i conservar la independència és garantir la nostra neutralitat. Los alemans són al Pas i s’han escampat per tot lo sud de França, i si volguesson mos xafarien com una puça, així donques molta prudència. Cadascú a casa seua se sap lo seu i nosaltres mos hem d’ocupar de lo nostre i no mos hem de ficar amb lo que toca los altres països. Hem de ser conscients de la gravetat de la situació i cadascun de vosaltres heu de vetllar i fer vetllar perquè no s’alteri l’ordre en cap concepte. Per ço, molt de cuidado amb qui entra a casa vostra. L’exèrcit aleman vigila la frontera i no dixen passar ningú però de nit poder se’ls escapa algun presoner. Pareu atenció amb qui giqueu entrar a casa. No sabem re dels quins fugen dels nazis. Poder són perillosos. I una cosa és segura: radere los fugits vindran los alemans».

El síndic segon emmudí de cop. Al fons del passadís va veure una gorra de plat grisa amb l’aligot dels mals auguris. L’estupor del subsíndic s’escampà per la sala quan tots miraren cap a la porta i van veure un oficial alemany que passava prop de l’italià, amb qui va semblar-los que s’intercanviava una mirada còmplice. En aquell moment acabaven de pujar les escales dos soldats armats amb subfusells automàtics i un neguit unànime de curiositat i por, de tafaneria i rebuig, va commoure els presents. L’uniforme feldgrau avançava lentament però decidit i feia tremolar la fusta del terra amb les botes negres. Per sobre la guerrera de parada duia un cinturó del qual penjava la funda d’una pistola que amb un gest delicat però ostensible l’oficial va fer notar mentre somreia quan era al llindar de la porta. Els hereus que es trobaven davant del seu pas van sortir de l’estupefacció momentàniament, van enretirar-se i van obrir un caminoi entre l’espessor de veïns, deixant un passadís que travessava la sala fins al lloc del subsíndic.

L’Anton Areny el va reconèixer i, com els altres prohoms, va entendre que, tot i l’aire fatu que interpretava, allò no era cap visita de cortesia. L’oficial caminava per la sala a poc a poc i parlava al mateix ritme amb el seu francès pedregós, pronosticant amb altivesa la victòria final del nacionalsocialisme i proclamant la grandesa de la raça ària, que deia que estava destinada a dominar el món, la voluntat dels pobles i de tots els homes de la terra. Deia que ells no volien cap mal a ningú però que a vegades, i malgrat la perfecció dels engranatges de guerra del seu exèrcit, alguns delinqüents i facinerosos aconseguien fugir i ells no podien permetre que aquells criminals es fessin escàpols i, passant les fronteres, intoxiquessin les altres nacions. Se’n sentien responsables, assegurava, i la seva veu va modular una amargor pertorbadora quan va dir que estaven determinats a encalçar tots els seus enemics, d’un a un si calia. Va aturar-se al mig de la sala i va fer una pausa. A l’últim, amb veu de blindat, va disparar l’amenaça: qui ajudava els seus enemics, automàticament passava a ser enemic d’Alemanya. I l’exèrcit alemany era implacable amb els oponents. Els perseguim i els destruïm, digué. Va marxar passant entre els soldats que feien guàrdia a la porta. L’italià s’havia fet fonedís. Els homes de Canillo van quedar sangglaçats.