Читать книгу Morts, qui us ha mort? - Iñaki Rubio - Страница 18

Abans, quan a les comes i pletes només dringaven les esquelles i les calmes s’omplien de bels, aleshores el retrò dels motors se sentia de lluny i la polseguera que aixecaven els cotxes mai no passava inadvertida. Els gossos lladraven i el pas ocasional d’un vehicle era raó suficient per interrompre les feines: incorporar-se, alçar els ulls i deixar un descans a les mans, eixugar-se la suor del front sota la boina, fer un trago a galet de la bota o encendre un cigarret. Entre Canillo i Soldeu la ruta anguileja paral·lela a la Valira, lluny dels pobles, i el veïnat de la Costa és l’únic que hi ha a tocar de la carretera. Des de la balconada que és cal Gastó és fàcil dominar aquell tros de vall d’una llambregada i espiar discretament qui va cap a Incles, qui arriba de França o qui torna a casa quan les fondalades s’enfosqueixen amb l’ombra dels cims. Els conductors que no coneixien el camí a vegades s’aturaven i preguntaven si anaven bé. Però els alemanys, que a partir del novembre del 42 van passar per sota el Mas molt més sovint del que ningú es pensa, mai no saludaven: l’Anton veia com reduïen de marxa i el vigilaven, però no paraven del tot ni aixecaven la mà.

Una tarda el va sorprendre la densitat del núvol polsós que s’enlairava de la carretera com si de Soldeu baixessin diversos cotxes en caravana. El rastre de la polsegada es perdia de vista momentàniament quan la ruta s’endinsava a la vall d’Incles i l’Anton Areny va continuar feinejant a l’era però calculant l’estona que trigarien els vehicles a ser prop de casa, quan, a l’altura del Tarter, la via reapareix sota el roquissar. Quan fossin allà, en un no re passarien a tocar del Mas i el Gastó volia saber qui eren. Encuriosit, estranyat, sota la boina barrinava en silenci: fos qui fos, feia tard. Habitualment els viatgers que venien de França passaven al matí.

Però els qui baixaven de Soldeu no eren turistes ni viatgers sinó un comboi militar encapçalat per un camió de l’armada conduït per soldats de la Wehrmacht. Com si complissin ordres concretes, en passar sota el Mas de la Costa els nazis van alentir la marxa per vigilar el Gastó. Esverats pel retruny dels vehicles, els gossos bordaven i corrien nerviosos per protegir la casa. En canvi l’Anton restava absolutament quiet. Malgrat el seu aspecte massís, de bronze impenetrable, i malgrat el posat ferm i la mirada altiva que mostrava als alemanys, en realitat el Gastó no les tenia totes. No se’n refiava cap mica, dels alemanys. Ni li agradava que s’acostumessin a passar per davant de la Costa. Des que havien ocupat la frontera, només ells circulaven amb cotxe venint de França. I si algun dia s’aturaven? L’Anton no hi volia tractes, preferia tenir-los ben lluny, se’n malfiava i sabia que, tot i la posició elevada del Mas i les armes que tenia a casa, ell sol no podria contra aquells soldats si mai anaven mal dades.

El camió va acabar de passar i des de dalt va estranyar-se en veure que anava carregat de pneumàtics. Tancava la comitiva un Citroën negre idèntic al que havia vist dies enrere però no estava segur si era el mateix cotxe perquè aquesta vegada va semblar-li que dins no hi anava cap més uniforme. Qui eren aquells homes, es preguntava. On duien tots aquells pneumàtics i per a qui eren, rumiava. De fet, preferia no saber-ho. Ell que era pagès, que vivia de les terres i el bestiar, s’estimava més estar al marge de tota aquella gent que aprofitava les circumstàncies per fer diners, refugiats republicans que es dedicaven al contraban o contrabandistes que havien vist que podien fer més benefici passant persones. L’Anton no entenia que n’hi hagués que s’atrevissin a tenir tractes amb els nazis perquè una cosa era clara: fent negocis, els alemanys mai no perdrien.

Quan el cel s’enfosquia, el Gastó va acabar d’encorralar les ovelles i els gossos a la cort, tret de la Mingueta, la gossa de caça que el seguia pertot. La gossa va entrar i es va quedar asseguda en la penombra, al peu de l’escala, mentre ell pujava amb passes lentes, capficat pels alemanys. Dalt tot era quietud, com si la casa i tots els que hi vivien fossin a dormir. La besllum tènue de la nit es traslluïa per la finestra del balcó, l’única obertura del soler, la sala principal al voltant de la qual s’organitzaven la resta de cambres. Només una porta estava ajustada i s’hi entrellucava la prometença cruixent del foc a terra de la cuina. En entrar-hi va veure els seus germans petits asseguts al lloc de sempre. L’Àngela, en un racó prop de la porta, com una ombra silenciosa, amb els ulls perduts en l’abisme del terra, i el Pere, mut, hipnotitzat per les brases, assegut a l’altra banda de la llar, sota l’únic finestró al vidre del qual refulgien les llums guspirejants del fogar. La cuina és rectangular però tan petita que no hi cap ni una taula. Els germans seuen vora el foc en uns caixabancs. Així és més fàcil mantenir-se calents. A la paret de vora la porta, on seu l’Àngela, hi ha una fresquera, un petit armari encaixat al mur i una pica amb desguàs. No hi ha cap altre moble tret dels bancs.

Aquells dies l’Antònia, la germana gran, estava malalta i el cap de casa li havia dit que es quedés al llit descansant. Normalment era ella qui cuinava però l’Anton va tranquil·litzar-la assegurant que ja se’n sortirien a l’hora de sopar fent trumfes al caliu i acompanyant-les d’una mica de bull i donja. Acarats al foc, els tres germans seien en silenci i en l’estretor de la cuina només se sentien les lleus aixarnoles incandescents que fogallejaven dins la xemeneia. Extasiats pel fum olorós de les patates, concentrats en les brases, els gastons restaven quiets com socs mentre rere seu, projectades a la paret, les seves ombres balderejaven inquietes per les flames. A la fi l’Anton va incorporar-se i va sospirar, com si botís d’aire el fogar del cap, on cremaven els neguits pels nazis. Va passar una mà pels cabells cendrosos com si així aconseguís cuinar les paraules que va mastegar dificultosament, adreçant-se al germà: «Fa re han tornat a passar los alemans. Navon amb un camió carregat de rodes de contrabando», i tornà a alliçonar el Pere sobre com havia d’actuar si trobava alemanys, estrangers o qualsevol desconegut. Malgrat que el Gastó petit tenia vint-i-cinc anys, sovint, gairebé sempre, li parlava i li repetia les coses com si no tingués coneixement encara, com si fos un fill teulís i no el germà.

L’hereu li deia el mateix que ja li havia dit els darrers dies però per molt que s’obstinés a tornar-hi una vegada i una altra, l’Anton no aconseguia apagar l’incendi de preocupacions que, sota la boina, li caldejaven el testarral. No sabia ben bé fins a quin punt el Pere es feia càrrec de la gravetat de la situació i per això l’alliçonava: que evités els alemanys, si els veia de lluny. I si se’ls trobava de morros, que no fes re que els fes sospitar. Que no hi parlés. «Los alemans, ben lluny de casa, Pere. Ni saludar-los quan passin amb cotxe». I si mai trobava estrangers o desconeguts, que en recelés, perquè encara que no duguessin uniforme, podien ser agents de la Gestapo fent-se passar pel que no eren. Per infiltrar-se. Per espiar. «A casa no ha d’entrar ningú. Mira lo que va dir lo subsíndic: que radere los fugits sempre venen los nazis».

Aquest era el principal maldecap del Gastó. Hi havia xarxes de passadors. Ho sabia del cert. Feia poc un veí de Canillo se li havia apropat discretament i li n’havia parlat; que si voldria col·laborar, que si podien comptar amb ell si mai feia falta, perquè el Mas de la Costa era una de les primeres cases baixant d’Incles. I a vegades, un cop a Andorra, segons les condicions, necessitaven refugi urgent. Sovint anaven mal calçats, de nit i afamats; passar les muntanyes els costava molt. Era fàcil que prenguessin mal, torçades que els dificultaven el pas, ferides més greus i fins i tot alguns patien congelacions. Però l’Anton s’hi va negar en rodó. Inquiet, va mirar a totes bandes per si algú els espiava però només el Pere els havia sentit. Va dir que els alemanys passaven sovint per sota casa i que sempre el vigilaven. Massa perillós. «Ni parlà’n. Som pagesos, nosatres. Vivim de la terra i de lo poc que tinim. I si algun dia paren los nazis, què farem?». L’altre va mostrar-se comprensiu, entenent la inquietud del Gastó, però va tornar-hi demanant-li per la borda d’Incles. Preguntava si alguna vegada, puntualment, com qui no vol la cosa, com si fos per descuit, podia deixar-la oberta. No cap, va respondre l’Anton, i va fer com si marxés, enduent-se el Pere, però a l’últim va tornar enrere i va repetir que a la borda d’Incles tampoc no hi volia ningú; de tota manera, sabent que el germà petit ja no podia sentir-lo, va afegir mormolejant que hi havia una portella determinada que no tancava bé i que de moment no pensava arreglar-la. Els dos homes es van entendre amb els ulls. «Només en casos excepcionals i quan no hi siguem nosatres, quede clar?»; això és el que deia la mirada del Gastó. L’altre va fer que sí. Van separar-se i no en van tornar a parlar mai més. Des d’aquell dia l’Anton va començar a sermonejar al germà petit, tement que al Pere, que havia sentit una part de la conversa, no se li acudís fer cap rucada.

Asseguts davant del foc, el Pere feia que sí amb el cap, responent mecànicament a la lletania de consells i consignes de l’hereu, i per això l’Anton no estava segur de si l’escoltava de veres. Volia creure que sí. Després d’acabar-se les trumfes, van posar un parell de tions sobre la brasa per avivar el foc. A la cuina tan sols se sentia l’espetec de la llenya i el guspirejar de l’escorça, tret de les respiracions profundes de l’Anton. Afogonyats a l’escalf de la llar, quiets, les ombres dels germans es bellugaven i reflectien a la paret freda el càlid espurneig de les rabasses. No eren les úniques ombres que es movien. Des de feia temps, a les nits, n’hi havia altres que travessaven els camins, s’amagaven als boscos, passaven prop del Mas de la Costa. A vegades, en la foscor de mitjanit, els gossos es posaven a bordar forassenyats, i no eren guineus o porcs fers el que pretenien espantar. L’Anton sospitava que eren una altra mena de bèsties. Per això, sempre deixava les armes de casa prop de la porta. Calia estar atent, sobretot de nit, quan fins i tot deixava carregada com a mínim una de les escopetes. Un mas aïllat podia semblar un bon refugi per a segons qui. I l’Anton no volia problemes, no volia ningú a casa.

Al cap d’una estona, al Gastó li va semblar que sentia roncs i grunyits de la Mingueta al peu de l’escala i quan va parar l’orella, al moment va esclatar l’esvalot de lladrucs de tots els gossos del Mas. Com altres vegades, l’Anton va sortir a fora amb l’escopeta penjant de l’espatlla. El cel sense núvols i la lluna creixent havien deixat una nit freda i nítida, i de seguida va entendre el motiu de tota aquella cridòria: uns fars que acabaven de passar vora la presa de Ransol i que omplien la fosca del brogit de guerra del camió dels alemanys. Va amagar-se, enganxat al tronc de la freixera, rere la qual podia espiar la carretera. Van passar i no el van veure. Aquest cop ni tan sols van reduir la marxa i pels sorolls amb els sotracs va saber que el camió tornava carregat de licors. Deduïa que també durien tabac. Va esperar-se a la porta de casa per mirar com s’allunyaven els fars vermells. Calculava que, a banda dels alemanys, sens dubte algú altre guanyava diners amb aquella operació. Com podien fer negocis amb els nazis?, es va dir. Va sospirar, va tocar la Mingueta i cap a casa. Va pujar a dalt però aquest cop va decidir agafar l’escopeta i endur-se-la al quarto, per si de cas a la nit havia de sortir al balcó. Va ser la primera vegada que va fer-ho. Des de llavors va convertir-se en un hàbit. Un costum que va acabar tenint conseqüències fatals.