Читать книгу Morts, qui us ha mort? - Iñaki Rubio - Страница 13

Setanta-cinc anys després, el cas continua suscitant interès i a la mínima oportunitat la premsa local recupera el record de l’última pena de mort dictada a Andorra. Un dels millors exemples és l’article d’Andrés Luengo amb motiu dels set decennis de la condemna. La peça, a tota plana, està il·lustrada amb la foto que ja hem comentat, un reclam directe i contundent per atrapar l’atenció del lector distant que fulleja la premsa a la feina o al bar. El titular és també molt impactant. Només dues paraules: «Pena capital».

L’article és del dia 18 d’octubre i justament és la data l’element que justificava la suposada notícia, en portar cap a l’actualitat d’aquell dia la memòria d’una efemèride. «Fa 70 anys, tal dia com avui, però de l’any 1943, es va aplicar per última vegada la pena de mort a Andorra». Així comença la peça, que, després d’una marrada per justificar la notícia de l’aniversari, continua explicant que «la darrera persona que va patir aquesta condemna va ser Pere Areny, acusat i declarat culpable pel Tribunal de Corts d’haver assassinat el seu germà Antoni Areny per motiu d’una herència». Aquests són els noms dels protagonistes.

Al paràgraf següent, el text diu: «Segons recull la sentència, els fets van ocórrer a Canillo la nit del 31 a l’1 d’agost quan Pere Areny Aleix dormia en el mateix llit que el seu germà Antoni Areny Baró, i segons es llegeix a la sentència “sent les 3 de la matinada, l’esmentat Pere Areny, després d’assegurar-se que el seu germà dormia profundament, prengué una escopeta calibre 12, que carregada amb balins guardava en l’habitació on dormien, i disparà sobre el seu germà produint-li una ferida a la regió molar dreta, que interessava massa encefàlica, mortal de necessitat”». Mortal de necessitat? Això es diu en una pena de mort?

«La sentència no deixa lloc a dubtes [continua l’article més endavant, i torna a citar fragments de la condemna]: “de les proves obrants en autes i de la declaració prestada per l’inculpat es desprèn que aquest hauria meditat llargament el crim, i que’l mòbil del mateix era fer-se amb l’herència del seu germà”». Això últim al reportatge s’enllaçava amb un altre fragment de la resolució: «ateses les circumstàncies de lloc, parentiu, forma, espai reduït del país, el delicte d’autes ha impressionat vivament l’opinió pública de les Valls; fent necessària una reparació adequada al gravíssim delicte comès, i què l’ànim del tribunal, habitualment inclinat a la indulgència, a d’èsser sever, en reprimir delictes que porten perturbació greu a les costums tradicionals i seculars d’Andorra; i molt més quan el mòbil del mateix ha estat l’obtenció d’un enriquiment en diners».

«En un país tradicionalment pacífic i neutral que feia tants anys que no aplicava la pena de mort [diu el periodista], a causa de l’alarma social que va comportar el cas, i invocant el tribunal l’opinió pública en la seva resolució, el Tribunal de Corts va decidir aplicar la pena màxima existent. “Falla: que deu condemnar, declarar i declara a Pere Areny Aleix, autor del delicte d’assassinat del seu germà Antoni Areny Baró, amb les agravants: d’alevosia, premeditació, nocturnitat, ús de medis desproporcionats i altres no específiques, condemnant-lo a sofrir la pena capital […] segons costum”». L’article s’acaba de manera abrupta amb una referència confusa al garrot vil i repetint que «aquesta va ser la darrera pena capital dictada a Andorra, de la qual avui recordem l’efemèride, i malgrat que la figura jurídica de la pena de mort es va mantenir al corpus legal del Principat durant dècades, no es va tornar a aplicar».

Rellegim l’article: com és que el segon cognom dels dos germans no coincideix? Per què els articles contemporanis ja no es feien ressò del projectat matrimoni de l’hereu, que suposadament era el mòbil de l’assassí? Per què no parlaven de l’intent previ d’enverinament? I més inquietant encara, com és que s’oblidaven definitivament de la germana morta anys abans?

L’explicació es troba a l’Arxiu Nacional d’Andorra, on es conserva la documentació del cas: si no es donaven més dades, era simplement perquè a la sentència no hi sortien. Si durant el procés el fratricida havia confessat tots aquells punts —l’emmetzinament, l’assassinat de la germana—, allò devia constar als papers als quals jo no tenia accés i és que, tal com em va explicar la Susanna Vela, cap de l’Arxiu, les resolucions judicials són públiques però la resta dels expedients —és a dir, el procés pròpiament dit— només els poden consultar les parts implicades. Per avançar, havia d’espavilar-me únicament amb els tres folis de la resolució condemnatòria. Sí, només havien necessitat tres fulls per decidir la vida d’una persona.

Al document original no hi deia re significatiu que no sabés per altres fonts indirectes tot i que sí que hi ha alguns detalls interessants, com que es pressuposés que era el germà petit qui havia guardat l’arma a l’habitació on dormien, o que es destaqués que no hi havia problemes entre germans que justifiquessin el crim: de fet, el tribunal volia deixar tan clara la innocència i la indefensió de la víctima —i la culpabilitat de l’assassí— que després d’afirmar que no hi havia disputes entre ells, diu que si n’hi havia, no les havia provocades l’hereu. Però com podien saber-ho, això? ¿Que no hi havia friccions entre dos germans que havien de compartir el mateix llit, quan l’un era l’hereu i l’altre cabaler?

Però a banda d’això, al primer moment només hi va haver dues dades útils per continuar la recerca. La data i el lloc. Pel que fa a la primera, com es diu a l’encapçalament del text, la sentència es va signar «A la vila d’Andorra la Vella el quinze d’octubre de mil nou-cents quaranta-tres». Només tres dies abans que el condemnat fos humiliat públicament a la plaça i conduït al patíbul. Per què aquests tres dies? Quin sentit tenen? I per què tanta pressa? Mai no ho he pogut esbrinar. Es tractava d’algun costum determinat i mai no escrit? No he trobat cap document, cap llei o acord del Consell, cap ordinació dictada pels coprínceps que regulés un termini tan breu per executar les sentències. El fet que només fossin tres dies impedia cap mena de rectificació en un cas tan greu com el d’una pena capital.

Com va ser jutjat? Amb quines garanties legals va comptar? Va poder defensar-se? I sobretot, ¿com havien aconseguit que el Pere Areny reconegués no un, sinó dos crims? A quina mena d’interrogatori el van sotmetre i en quines condicions van obtenir la confessió? Podem imaginar un calabós fosc i fred, amb la humitat regalimant per les parets de pedra despullada, i un acusat indefens, lligat i espantat. Amenaces, vexacions, estrebades, cops. Crits que ningú no sent. I al final la derrota d’unes confessions tacades de sang, arrencades amb violència. L’encausat tan aviat semblava víctima d’una justícia brutal com un psicòpata capaç de matar a sang freda els germans. Qui era realment el Pere Areny? Necessitava respostes reals i vaig estirar l’únic fil que tenia. El lloc.