Читать книгу Morts, qui us ha mort? - Iñaki Rubio - Страница 24

Segons la sentència condemnatòria, l’Anton Areny Baró tenia projectat contraure matrimoni i se suposa que per aquest motiu el germà fratricida va deduir que se li escapava la possibilitat de ser l’hereu de manera definitiva (se sobreentén que això passaria així si del matrimoni en sortia descendència). Però als papers del Tribunal de Corts no es concreta ni quan ni amb qui pretenia casar-se el Gastó. I de totes les entrevistes que he fet, només els més vells de Canillo que havien conegut de primera mà l’Anton van saber comentar vagament alguna cosa del matrimoni. Per sort, també he pogut comptar amb les intervencions enregistrades d’alguns padrins de la parròquia, ara morts, que van acceptar de parlar sobre la pena capital en un documental —emès tan sols un cop a la tele— dirigit pel Jorge Cebrián.

En aquest sentit, el més valuós de tots aquests testimonis és el d’Antoni Torres Casal, que tenia una certa relació d’amistat amb l’hereu de cal Gastó. De la mateixa manera que quan l’Anton baixava a Andorra o Escaldes feia parada a cal Roc a esmorzar, sempre que l’Antoni Torres pujava o tornava d’Incles s’aturava a petar la xerrada al Mas de la Costa. Però quan es va enregistrar l’entrevista per al documental, el Roc ja havia complert més de noranta anys i, tot i que havia mantingut la lucidesa fins feia poc i el costum de fer una passejada diària els mesos de bonança, l’últim hivern l’havia deixat més marcat que tots els freds que havia sobreviscut al llarg de gairebé un segle i alguns dels seus records començaven a embromar-se de manera persistent. «Estave molt il·lusionat —diu a la càmera, recordant el Gastó— i reconeixive que haurii d’haver buscat dona molt abans. Però què hi farem —afegia, i s’encongia d’espatlles, gran com era però amb la innocència d’un escolar—. El cas és que volive casar-se al setembre. Ho tenie tot calculat, perquè a finals de mes les feines del camp afluixavon molt. I ja tinive la roba amb què pensave casar-se». Interpel·lat per la veu en off, a la pantalla es veu el Roc responent que l’esposa havia de ser una filla de cal Peretol de Soldeu, però no aconseguia recordar-ne el nom: feia una pausa, es gratava el cap intentant fer memòria, per un moment semblava que estava a punt de recuperar alguna dada de la nebulosa del passat, però dubtava i finalment feia que no, lamentant-se d’haver-ho oblidat.

La resta de testimonis que havien conegut el Gastó eren molt vells i cap no hi havia tingut un tracte tan proper com el Roc.

—Que s’havie de casar, sí, això diven —em va explicar la Maria de cal Sinfreu, la tieta més vella de les meves amigues Raquel i Judith Puigcernal.

—I no recordeu amb qui havia de casar-se? —Vaig fer una pausa, i davant del seu silenci vaig preguntar-li si no sabia si era de Canillo o de Soldeu.

—Ah, poder sí, ara que ho digueu, poder sí que ere una noia de Soldeu. Això el Roc ho sabrii. Llàstima que és mort, ell el coneixive bé, lo Gastó. —En efecte, l’Antoni Torres va morir dos anys després que l’entrevistessin.

—Sí, sí. —I vaig fer un últim intent.— Jo tenia apuntat que potser era una filla de cal Peretol, de Soldeu.

—Sí, poder sí. No hau sé cap, jo. No ho recordo bé, la veritat. Fa molt temps i jo ere molt jove.

Una part del llinatge de la casa Peretol s’havia independitzat i havia format una nova casa, anomenada cal Marsal de Peretol, i una altra part s’havia fusionat amb cal Jarca de Canillo. Però totes aquestes ramificacions són posteriors i secundàries. I en cap d’elles no s’hi troba una dona per maridar el 1943. Tampoc a la nissaga central, on només hi ha una possible candidata, l’Antònia Naudi Font, germana gran de l’hereu de cal Peretol. Nascuda el 1895, era, per tant, encara més gran que el Gastó, que difícilment hauria escollit una esposa de cinquanta-vuit anys que no li hauria pogut donar cap fill.

Estava perdut. No trobava la dona amb qui havia d’amullerar-se el Gastó: em feia l’efecte que se m’escapava, que s’amagava entre els llinatges i les cases més antigues. I em resistia a pensar que el Roc s’hagués equivocat. I si no era de cal Peretol? Per si de cas, vaig repassar les possibles candidates de Soldeu: dones d’altres famílies amb les quals es podia haver confós el Roc. Però un cop descartades les solteres més grans de trenta anys —que en aquella època es considerava una edat límit per tenir un primer fill— i exclosa alguna noia segurament massa jove —disset anys—, a tot Soldeu només quedava una possible dona per qui el Gastó s’hauria pogut interessar: la Josepa de cal Calbó, que l’any 43 tenia vint-i-set anys. Filla d’una família potent, l’enllaç amb ella hauria unit dues de les cases més grans de la parròquia, fent una aliança que segurament l’hauria convertit en la més important. La veritat, em va semblar poc probable que el Roc s’equivoqués amb ella o que ningú més no en sabés re si el matrimoni implicava una unió entre dues cases fortes. A més, fins a quin punt era creïble una aliança que a la llarga hauria implicat que una de les dues cases desaparegués, absorbida per l’altra família.

Tot i ser impossible de comprovar amb qui havia de casar-se l’Anton, no vaig qüestionar la validesa d’uns testimonis que es confirmaven els uns als altres però les declaracions dels quals no es podien contrastar amb la realitat. En lloc d’això, vaig seguir l’impuls de completar les peces d’aquell trencaclosques pensant que el paper de la futura esposa era absolutament secundari, sense voler adonar-me —i ara sé que l’expressió exacta és aquesta, «no vaig voler adonar-me»— que, segons el mòbil que apareix a la sentència, el projectat matrimoni va ser el detonant dels crims. Si realment l’Anton havia d’esposar-se, hauria d’haver estat possible esbrinar amb qui, no tan sols l’any 1943 sinó també ara.

Però avui només podem revisar les pàgines del llibre Nostres arrels buscant dones en edat de maridar i especular entre les poques candidates. Va ser així com vaig ensopegar amb el nom de Ramona. Però aquella Ramona ni era de Soldeu ni hauria pogut casar-se el 43 perquè s’havia mort un any abans poc després de donar a llum el primer fill. Però em va seduir el seu nom arcaïtzant i la silueta inconsistent d’esposa absent, morta. Per evitar problemes amb cap família, vaig assignar aquest personatge reconstruït a partir de pedaços, parcialment inventat però necessari, a un llinatge de Soldeu que segons el llibre havia desaparegut. Al capdamunt de la llista de cases tradicionals extingides hi ha cal Baqueró, nom amb reminiscències del treball lligat al bestiar i a la terra. Així, fusionant dues peces dels marges, fent encaixar a la força les fitxes d’aquest trencaclosques, va sorgir la Ramona de cal Baqueró de Soldeu, l’ombra d’una possible muller perduda en l’oblit que mai no podrem descobrir.