Читать книгу Morts, qui us ha mort? - Iñaki Rubio - Страница 19

El 31 de juliol de 1943 l’Anton Areny va desvetllar-se quan la lluna, com si imités el seu germà solar a boca de fosc, s’amagava rere l’horitzó del coll d’Ordino i deixava entenebrit el cel opac. És l’instant més fred i tancat del dia. La quietud és total. El silenci abalteix la vall. Tothom dorm. Tret de l’hereu de casa Gastó. No van ser els galls matiners anticipant-se a la nova albada els que li van trencar el son abans d’hora, sinó les violentes sacsejades amb què es bellugava el Pere, adormit al seu costat. Com si fossin el sol i la lluna obligats a compartir el llit del cel, els dos gastons s’incomodaven l’un a l’altre en la nit impenetrable de la seva habitació. Per alguna raó que ningú no entenia, les darreres setmanes el Pere tornava a ser víctima de la inquietud i el nerviosisme. Els episodis de desassossec constant, d’agitació gairebé permanent, alternaven amb altres períodes més llargs i asserenats al llarg de l’any i ningú no sabia què podia desencadenar l’allau de tics i convulsions que el feien tremolar sense parar. Només intuïen que en algunes estacions de l’any, com a la primavera i l’estiu, era més propens a l’excitació, tot i que aquella mena d’efervescència podia aturar-se de patac, tan inexplicablement com havia aparegut. A l’hora d’anar-se’n al llit això es traduïa en moviments continus, en un neguit ininterromput que sovint acabava despertant l’Anton, malgrat que normalment era de bon dormir, sobretot a l’estiu, quan s’ajocava cansat de les llargues jornades de treball. Però les últimes nits el Pere no parava quiet, estava particularment regirat i el seu bellugueig intranquil feia tremolar la màrfega que compartien, que no arribava al metre i mig i que amb aquella fregadissa es convertia en una jaça insuficient. Algun cop, adormit i tot, el Pere sentia una mena d’angoixa, un estrany ofec al pit, i aleshores, mig somnàmbul, obeïa l’impuls d’abandonar l’estretor del matalàs. Procurava no fer enrenou per sortir de l’habitació, encara que sovint, incapaç d’avançar en la foscor, despertava el germà. L’Anton entreobria els ulls i bufava emprenyat. Normalment no deia re, però quan se li acabava la paciència, de tant en tant l’allisava.

—T’estaràs quiet d’una punyetera vegada o què collons hem de fer? —A vegades l’Anton era de mala borra.

Com a resposta, el Pere deixava l’habitació en calma. Endormiscat, l’Anton sentia com grinyolava subtilment la porta i parava l’orella per deduir amb els sorolls si el germà anava a la cuina o baixava tentinejant les escales. No sabia què diantre feia el Pere en aquestes absències nocturnes, ni li importava. No l’entenia. I aprofitava aquests moments de tranquil·litat per submergir-se novament en la placidesa narcòtica dels somnis. Quan el Pere tornava, ell no se n’assabentava. Això si tornava, perquè algun cop, de bon matí, l’havien trobat dormint a la cuina o ajaçat a la menjadora de les mules. Si es despertava més vegades de les que ell sentia, l’Anton no ho sabia i això ja li anava bé perquè agraïa poder descansar sense tantes interrupcions. En canvi l’endemà mateix hauria preferit deixondir-se quan el Pere es va desvetllar, inquiet. L’Anton no hauria pogut pensar mai de la vida que el seu germà, en una d’aquelles rauxes d’insomni, sortiria del llit, agafaria l’escopeta i li clavaria un tret al cap.

Però el 31 al matí res no feia pensar que al cap d’unes hores es produiria un crim fatal que ningú no va ser capaç d’imaginar. Mentre al cel començava a esquinçar-se la nit, l’Anton ronsejava en l’entrefosc del son i algunes idees li badallaven mandrosament al cap. Tot i que pensava en el Pere, a l’hereu mai no se li hauria acudit que el desfici del segon el faria disparar una arma dins de casa. Al contrari, les preocupacions de l’Anton eren molt més quotidianes: estava fart de compartir el llit amb ell. S’hi havien acostumat des que el Pere era petit i, després que els primers anys l’allitessin a la cambra dels pares, el van posar a l’habitació de l’Anton, que per aquella època ja havia complert trenta anys. Al principi no li va fer re: el germanet ocupava poc espai i quan va créixer va continuar sent prim i poca cosa. A l’habitació no hi cabien dos matalassos i dormir junts al mateix llit era una bona manera de combatre el gel de les nits.

Fins i tot aquella última nit de juliol havia estat fresca, i l’Anton, tapat sota la màrfega fins al coll, pensava que s’hauria d’haver instal·lat a l’habitació dels pares quan van morir. Però en aquell temps el germà petit tan sols tenia dotze anys i l’hereu, amb quasi quaranta, el veia fràgil i perdut. Desemparat. Sabia que passaria fred i se sentiria sol. Li va fer llàstima i es va quedar a dormir amb ell. I així fins a l’últim dia que van passar junts.

«Ja falte poc —pensava l’Anton observant un fil de llum més pàl·lida que entrelluïa per la junta dels porticons, una claror tímida i freda que inaugurava l’últim dia de juliol—. Després del casori, mos instal·lem a l’habitació dels pares». Aquesta idea el va reconfortar: ell i la Ramona de cal Baqueró de Soldeu havien decidit casar-se passat Meritxell, al setembre. A l’estiu ell tenia molta feina. Massa. Amb aquests propòsits va alçar-se i s’allunyà del tuf de resclosit de la cambra. La casa estava freda, quieta i en silenci, i en la penombra només se sentia que la fusta xerricava sota els seus peus. A la cuina va agafar un buscall i va encendre el foc. Quan la xirena va començar a tirar amb força, es va passar una mica d’aigua a la cara i amb les mans es va pentinar els cabells cendrosos. Encabat, va baixar les escales. Els graons de fusta es queixaven cada vegada que l’Anton recolzava amb un sol peu tot el seu pes i amb aquest lleu «crec» a cada passa n’hi havia prou perquè la gossa que dormia al peu de l’escala entreobrís els ulls, aixequés les orelles i a poc a poc estirés el coll.

—Què passe, Mingueta? —li parlava l’Anton amb un to inusualment entremaliat i afable. Enmig de la fosca del pis de baix, la gossa s’aixecava a l’últim moment i obstaculitzava el pas a propòsit perquè així el seu amo l’hagués de tocar amb la cama per apartar-la. Amb la mà grossa, l’home li feia una carícia quan l’animal s’estirava i el buscava amb el musell. La Mingueta movia la cua, feliç. Aquella gossa era qui li feia més companyia. Durant el dia, ella el seguia sempre allà on anava, tret dels pisos de dalt. Ella havia de quedar-se sempre a baix, hivern o estiu, nit i dia, al peu de l’escala, vigilant qui entrava per la porta. Aquesta era la seva funció. Els altres gossos, els de treball, mai no entraven a casa sinó que es quedaven a dormir amb el bestiar, ja fos a la cort de l’era o a les bordes d’estiu.

L’Anton va sortir a fora, seguit per la gossa. Va mirar el cel. Feia un dia lleganyós i fred. El sol mandrejava, amagat rere les muntanyes dels Pessons, però la prometença d’una jornada profitosa s’insinuava en els llostres rogencs que s’entreveien molt lluny, més enllà dels núvols prims i esfilagarsats que enteranyinaven l’horitzó primer. Tot el matí, el Gastó vigilaria si es desfeien o si per contra es botien i farien ploure a la tarda.

Va anar a l’era i despertà els mossos que llogaven a l’estiu per treballar. Ell sol no podia assumir tota la feina i del seu germà no se’n refiava. No hi podia comptar. Després va tornar a casa, va pujar a la cuina i va menjar alguna cosa mentre vigilava el foc. Va preparar-se un farcell amb un tros de pa, la punta d’una llangonissa i un bull per fer les deuhores. Va treure el cap a l’habitació, on el seu germà encara dormia. Hauria de despertar-lo i fer-lo anar al treball. Com cada matí. Però el Pere sempre feia el ronso al llit, es queixava que volia continuar dormint i s’inventava que es trobava malament. Sovint l’Anton havia d’obligar-lo a sortir, destapant-lo violentament malgrat que havia de suportar les protestes del Pere. Durant els períodes en què era víctima d’aquell nerviosisme, fer-lo alçar al matí era encara més difícil perquè l’agitació de tot el dia i els sacsejos durant la nit el deixaven ben baldat. De manera que el mateix desfici a un germà li impedia dormir i a l’altre el deixava profundament abaltit, incapaç de sortir del llit. És per això que l’últim matí que es va llevar l’Anton no es trobava d’humor. N’estava una mica fart, del germà caramot. Si tocava diana i es discutien no tindria prou paciència i li fotria un calbot per espavilar-lo de debò. Per això no va dir re. Emprenyat, serrava les dents. Però no el va despertar. Va marxar. Al sortir del quarto, va agafar l’escopeta, recolzada a l’escaire entre la paret i la porta. Era la seva millor arma. La mateixa amb què ell trobaria la mort abans que es tornés a fer de dia.