Читать книгу 24 contes - Anton Txékhov - Страница 10

A Iàkov Petróvitx Polonski^*

Un ramat d’ovelles feia nit a l’estepa, a prop d’un camí ral, que allà anomenen “carrera bona”. Guardaven el ramat dos pastors. L’un, d’una vuitantena d’anys, esdentegat, amb tot de pelleringues a la cara que tremolaven, jeia bocaterrós al costat mateix del camí, els colzes estesos sobre les fulles empolsegades d’una mata; l’altre, un xicot jove, de celles fosques i espesses, sense bigoti, vestit amb roba de xarpellera, com la que serveix per fer sacs barats, jeia boca amunt, amb les mans al clatell, i mirava enlaire, cap a aquell cel on, davant per davant, s’escampava la Via Làctia i dormien els estels.

Els pastors no estaven sols. A unes quantes passes d’on eren, en la tenebra que cobria el camí, es distingia la figura fosca d’un cavall ensellat; a la vora, dret, recolzat a la sella, un home amb unes botes altes i una samarra curta, segurament un guarda de les terres del senyor. Per la seva figura, recta i immòbil, per l’actitud, per com es portava amb els pastors i amb el cavall, es veia que era un home seriós, entenimentat, que sabia el que valia; fins i tot a les fosques s’endevinava l’antic militar, i les maneres altives i indulgents de qui té tracte amb propietaris i administradors.

Les ovelles dormien. Contra el fons gris de l’alba, que ja començava a llostrejar a la franja de llevant, es retallaven, per aquí i per allà, les siluetes de les ovelles despertes; s’estaven plantades i amb el cap cot, pensant alguna cosa. Els pensaments, allargassats, pastosos, els venien només d’allò que veien —l’estepa immensa i el cel, els dies i les nits—, i les devien aclaparar i oprimir fins a fer-los perdre la consciència, perquè ara, clavades a terra, no notaven la presència d’aquell foraster ni el neguit dels gossos.

En l’aire letàrgic, quiet, hi surava aquella remor monòtona que és part indispensable de qualsevol nit d’estiu a l’estepa: xerricaven els grills sense parar, les guatlles cantaven i, a una versta de distància del ramat, en una fondalada amb salzes per on passava un riuet, refilaven indolents els rossinyols joves.

El guarda s’havia aturat a demanar als pastors foc per encendre la pipa. Va començar a fumar en silenci i es va acabar una pipa sencera; després, sense dir res, es va recolzar a la sella i va quedar abstret. El pastor jove no li havia parat gens d’atenció, jeia contemplant el cel; el vell se’l va anar mirant molta estona fins que li va preguntar:

—¿Que no ets el Pantelei de la hisenda del Makàrov?

—Jo mateix —va respondre el guarda.

—Ja deia jo… No t’he conegut. Diuen que això és bo, que et faràs ric. ¿D’on has vingut?

—De la partida de Kovilí.

—Que lluny! ¿Llogueu la terra a parcers?

—De tot. Parcers, hortolans, arrendataris… Ara, justament, tirava cap al molí.

Un gos d’atura grossot i vell, d’un color blanc brut, tot esborrifat, amb flocs de pelussera als ulls i al nas, mirant de mostrar-se impassible en presència dels forasters, va fer un parell de tombs al cavall sense perdre la calma i, de cop i volta, amb lladrucs enrogallats i furiosos de gos vell, va escometre el guarda pel darrere; els altres gossos no van poder més i van saltar dels seus llocs.

—Xxt, maleït! —va cridar el vell, incorporant-se sobre el colze—. Eh si rebentes, bestiota del dimoni!

Quan els gossos es van haver calmat, el vell va tornar a jeure i va dir amb veu tranquil·la:

—Doncs a Kovilí, just el dia de l’Ascensió, es va morir el Iefim Jménia. No són hores de parlar-ne, que quan és de nit no se’n pot ni dir el nom, d’algú com ell. Era un vell dolent. Ho havies sentit, ¿oi?

—No ho he sentit, no.

—El Iefim Jménia, l’oncle de l’Stepka el ferrer. El coneixia tota la contrada. Ui, quin vell remaleït! Jo el coneixia de seixanta anys enrere, de quan portaven de Taganrog el tsar Alexandre, el que va fer fora el francès, que el portaven a enterrar a Moscou. Vam anar junts a veure com passava el tsar difunt, que llavors la carrera bona no anava fins a Bakhmut, sinó que tombava per Iessaúlovka fins a Gorodixe, i al lloc on ara hi ha Kovilí en aquell temps només hi havia nius d’indiots, tot era nius, a cada passa que feies en trobaves un. Ja ho vaig notar llavors, que el Jménia havia perdut l’ànima i que duia el dimoni a dins. Jo veig una cosa: si un home, un pagès, només fa que callar i s’entreté amb feines de vella i vol estar sempre sol… no te’n fiessis pas. I el Iefim dels nassos no feia més que callar i callar, ja de jove, i et mirava malament, i anava sempre tot inflat i alçant la cresta, igual que un gall al galliner. Ni anar a l’església, ni a fer una volta amb els companys ni a la taverna… de res d’això no en tenia la moda, ell, i s’estava sol a casa o fent safareig amb les velles. Era molt jove que ja el llogaven d’abellaire o de mosso. Una bona gent que li va entrar a l’hort va sentir com si les síndries i els melons xiulessin. I un cop, també davant de gent, va pescar un peix i… “ho-ho-ho-ho!”, el peix vinga a riure…

—Passen, aquestes coses —va dir el Pantelei.

El pastor jove es va girar de costat i es va mirar fixament el vell, aixecant les celles fosques.

—¿I tu les vas sentir xiular, les síndries? —va preguntar-li.

—Sentir, allò que se’n diu sentir, no, gràcies a Déu —va sospirar el vell com si es tragués un pes de sobre—, però la gent ho deia. No és res d’estrany… Si el dimoni ho vol, et pot fer xiular una pedra. Pels volts de quan l’alliberament,^*un roquissar que hi ha al poble va brunzir tres dies i tres nits. Això ho vaig sentir jo. I el peix va riure perquè allò que el Jménia va pescar era un dimoni i no un peix.

El vell va recordar alguna cosa. Es va alçar ràpidament de mig cos, sobre els genolls, i, com si s’arronsés de fred, ficant-se les mans ben endins de les mànigues, va mormolar amb veu de nas, en una tirallonga, com les dones xerraires:

—Protegiu-nos, Senyor, i tingueu pietat! Un cop jo anava a Novopàvlovka per la voreta del riu. S’aixecaven uns bromots de tempesta, es va girar una ventada que ja et podies encomanar a la Mare de Déu… Jo que corro cames ajudeu-me, miro, i pel camí, entre uns aranyoners (era al temps que floria l’aranyó), veig un bou de color blanc. Penso: ¿de qui deu ser, aquest bouàs? ¿Quin diable l’ha dut fins aquí? I el bou va fent, mou la cua i “muuu”… M’hi arribo, companys, daixonses, me li acosto… i què veig! No és cap bou, és ell: el Jménia! En nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant! Faig el senyal de la creu i ell em mira i remuga, amb els ulls blancs que li surten. Quina esgarrifamenta! I em comença a seguir, tinc por de dir-li res… Ja fa trons, els rellampecs tallen el cel, els salzes s’aplanen fins a tocar l’aigua… I aquí, companys, que em mori ara mateix sense confessió si no és veritat, travessa el camí una llebre… Corre, s’atura i es posa a parlar com un home: “Salut, bona gent!” Fora d’aquí, bestiota! —va cridar el vell al gos esborrifat, que tornava a rondar el cavall—. Així la dinyis!

—Passen, aquestes coses —va dir el guarda, encara sense moure’s i recolzant-se a la sella; ho va dir amb veu apagada, sorda, la veu d’algú immers en cabòries—. Passen —va repetir encara amb to meditabund, convençut.

—Ui, més dolent que la tinya, era! —va continuar el vell, ja no tan acalorat—. Després de l’alliberament, al cap d’uns cinc anys, tots els del poble es van posar d’acord i el van moldre a fuetades a l’ajuntament, i a ell, per demostrar la seva malícia, se li va ocórrer d’empestar tot Kovilí i els va enviar una malura de la gola. Si se’n va morir, llavors, de gent! Una mortaldat com quan el còlera…

—¿I com la va enviar, la malura? —va preguntar el pastor jove després d’una estona de silenci.

—Enviar-la rai, no es vol gaire traça, si en tens les ganes. El Jménia enverinava la gent amb greix d’escurçó, que és una cosa que no cal que la mengis per morir-te, n’hi ha prou que l’oloris.

—Això és veritat —va assentir el Pantelei.

—El jovent del poble volia matar-lo, llavors, però els vells no els ho van permetre. No el podien matar: ell sabia on estaven enterrats els tresors. I fora d’ell ningú més no ho sabia. Els d’aquí són uns tresors encantats, pot ser que hi passis i no els vegis. I ell els veia. Anava pels marges del riu o pel bosc, i de sota els matolls i les pedres en saltaven llumets, tot de llumets… Uns llumets com si fossin de sofre. Això ho vaig veure, jo. Tothom esperava que el Jménia assenyalés els llocs a algú o que ell mateix els desenterrés. Però ja ho diuen: el gos de l’hortolà no rosega l’os ni el deixa rosegar. I així s’ha mort, sense desenterrar els tresors ell i sense ensenyar-los a ningú.

El guarda es va encendre la pipa i per un instant se li van il·luminar els mostatxos i el nas, ganxut, d’aspecte imposant i sever. Li van saltar de les mans unes rotllanetes petites de llum, van pujar fins a la gorra, van córrer per la sella seguint el llom del cavall i van desaparèixer a la crinera, a prop de les orelles.

—Per aquests topants hi ha molts tresors —va dir.

I, fent una pipada lenta, va guaitar al volt, va aturar la mirada a llevant, on ja clarejava, i va afegir:

—N’hi ha d’haver molts.

—No cal dir-ho —va sospirar el vell—. Prou que es veu, que n’hi ha, però, company, no tenim ningú que els desenterri. Ningú no coneix els llocs de veritat, i després, pensa que hi ha un encanteri en tots els tresors. Per trobar-los i veure’ls cal tenir un talismà; sense el talismà, xiquet, res a fer. El Jménia en tenia, de talismans, però no els hi hauríem demanat pas a ell, al dimoni escuat! Per això amagava els talismans, ell, perquè ningú no es quedés els tresors.

El pastor jove es va arrossegar un tros cap al vell i, apuntalant el cap amb els punys, va clavar-li la mirada. Li brillava als ulls foscos una expressió infantil de por i de curiositat que, tal com semblava a les fosques, li havia estirat i premut les faccions de la cara, grossa, jove, cantelluda. Escoltava tot tens.

—També ho posa en uns escrits, que per aquí hi ha molts tresors —continuava el vell—. No cal dir-ho… No cal, no. Un de Novopàvlovka, un soldat vell, se’n va anar a Ivànovka i allà van ensenyar-li una butlla que hi posava el lloc d’un tresor i també quants quintars d’or tenia, i en quins atuells. Amb la butlla ja fa temps que l’haurien trobat, el tresor, però és encantat i no s’hi poden atansar.

—¿Per què no poden, avi? —va preguntar el jove.

—Hi deu haver algun perquè… El soldat no ho va dir. L’encanteri… Fa falta un talismà.

El vell parlava engrescat, com si s’estigués sincerant amb els altres dos. No estava avesat a xerrar tant, ni tan de pressa, i per això feia veu de nas, quequejava i, notant-se aquest parlar defectuós, mirava d’embellir-lo amb gestos del cap, de les mans i de les espatlles seques; cada cop que es movia, la camisa de llenç li feia tot de plecs i li pujava fins a les espatlles, descobrint-li l’esquena, ennegrida pel sol i els anys. Se l’estirava avall, però li tornava a pujar de seguida. Al final va semblar que la camisa rebel l’hagués tret de polleguera, perquè el vell es va alçar d’un bot i va reprendre el fil, disgustat:

—La bona fortuna existeix, però ¿què en traiem si està enterrada? I així es fa malmetre, es perd sense profit, com el garbís o els cagallons d’ovella! I, noi, si n’hi arriba a haver, de bona fortuna! N’hi hauria prou per tota la província! I ningú no la veu. Tot acabarà que els senyors la desenterraran o que se la quedarà el govern. Mira els senyors, com han començat a foradar els kurgans…^*S’ho han ensumat! Es moren d’enveja de veure pagesos amb bona fortuna. El govern també se les pensa totes. A la llei hi posa que si un pagès troba un tresor, l’ha de portar als qui manen. Que s’esperin! Amb un pam de nas, es quedaran!

El vell va riure amb desdeny i es va asseure a terra. El guarda se l’escoltava i hi estava d’acord, però es veia, per l’actitud, la figura i el mutisme, que res del que explicava el vell no li venia de nou, que feia temps que hi havia pensat a fons i que sabia força més coses que l’altre.

—En la meva vida, no us enganyaré, potser l’he buscat deu vegades, la bona fortuna —va dir el vell, gratant-se avergonyit—. Els llocs els encertava, sí, però devia ensopegar només tresors encantats. Mon pare també en buscava, i mon germà, i no van trobar un rave, van morir sense fortuna. A mon germà, l’Ilià, que al cel sia, un monjo li va descobrir un secret: a Taganrog, en un racó de la fortalesa, al davall de tres lloses, hi ha un tresor, un tresor encantat. En aquella època (era, me’n recordo, l’any trenta-vuit), a Matvéiev Kurgan hi vivia un armeni que venia talismans. L’Ilià se’n va comprar un, es va endur un parell de xicots i van anar plegats a Taganrog. Al moment que s’acostaven a aquell racó de la fortalesa, veuen que allà hi ha un soldat, amb un trabuc…

En la quietud de l’aire va esclatar un soroll que es va estendre per l’estepa. Al lluny, alguna cosa havia fet un xiscle escruixidor, havia topat contra un roc i havia fugit plana a través, ressonant: pum!, pum!, pum!, pum! Quan es va deixar de sentir, el vell va mirar-se intrigat el Pantelei, que s’estava dret, sense moure’s, indiferent.

—Això ha estat a les mines, s’ha degut despenjar un poal —va dir el pastor jove després de rumiar una estona.

Ja traspuntava el dia. La Via Làctia, cada cop més pàl·lida, es desdibuixava i es fonia de mica en mica, com neu. El cel es tornava gris i tèrbol. Era l’hora que encara no s’entén si està clar o tot encapotat i s’endevina només pel viu de llum a orient i pels quatre estels que encara brillen.

Va passar el primer oreig de la matinada corrent pel camí, sense fer soroll, bellugant amb cura les fulles de la lleteresa i les tiges brunes, seques, de les bardisses de l’any passat.

El guarda va sortir de les seves cabòries i el cap li va fer un sotrac. Va agafar la cingla, va sacsejar la sella i, com si no es decidís a pujar al cavall, va aturar-se de nou, pensarós.

—Sí —va dir—, el colze el tenim a prop, però amb la boca no hi arribem… La bona fortuna existeix, però ens falta saber buscar-la.

Es va girar de cara als pastors. La seva fesomia severa s’havia tornat trista i burleta com la d’un home decebut.

—Sí, i així ens morirem, sense haver vist la bona fortuna, sense saber com és… —va dir, pausat, i va ficar el peu esquerre a l’estrep—. Potser els més joves encara ho veuran, però nosaltres comença a ser hora que ens ho traguem del cap.

Passant-se la mà pels llargs mostatxos coberts de rosada, es va arrepapar feixugament a dalt del cavall i, amb cara d’haver-se descuidat alguna cosa o de no haver-la acabat de dir, va mirar a la llunyania, entretancant els ulls. En aquell lluny blavós, on l’últim muntijol visible es dissolia entre boires, no es bellugava res. Els kurgans funeraris i els de guaita, que s’elevaven aquí i allà per damunt de l’horitzó i de l’estepa il·limitada, tenien una aparença adusta, morta; en la seva immobilitat, en el seu gran silenci, es podien sentir els segles, i una indiferència absoluta per l’home: passarien mil anys més, moririen milers de milions de persones, i ells seguirien allà ben bé com ara, sense cap llàstima pels morts, sense interès pels vius, i ningú no sabrà què hi fan, allà, ni quin secret de l’estepa amaguen.

Les graules s’havien despertat i, mudes, separades, sobrevolaven la terra. Ni en el vol mandrós d’aquests ocells que viuen tants anys, ni en el matí, repetit puntualment cada dia, ni en la immensitat de l’estepa… en res no era possible de trobar un sentit. El guarda va fer una mitja rialla i va dir:

—Quin esgambi, Déu meu! Ves i troba-la, au, la bona fortuna! Per aquí —va continuar, abaixant la veu i posant una cara seriosa—, per aquí segur que hi ha enterrats dos tresors. Els senyors no en saben res, però els pagesos vells, sobretot els que van fer el soldat, en saben el parador exacte. Aquí, per algun lloc d’aquest serrat —el guarda va assenyalar en una direcció amb les xurriaques—, uns bandolers, temps era temps, van assaltar una caravana amb or; era l’or que portaven de Petersburg a l’emperador Pere, que llavors construïa la flota a Vorónej. Els bandolers no van deixar cap traginer viu i van enterrar l’or, però després no el van trobar. L’altre tresor van enterrar-lo els nostres cosacs del Don. L’any dotze van saquejar els francesos i van arrambar plata, or i de tot, a munts. Quan tornaven a casa, va córrer la brama que les autoritats se’ls volien quedar tot l’or i la plata. Abans de regalar-los tot aquest recapte perquè sí, van agafar i el van enterrar, i ben fet que van fer, perquè fos pels seus fills, si més no… Però no se sap on el van enterrar.

—N’he sentit a parlar, d’aquests tresors —va mussitar el vell, misteriós.

—Sí —i el Pantelei va tornar a quedar abstret—. En fi…

Hi va haver un silenci. El guarda, pensatiu, va mirar cap a l’horitzó, va fer una mitja rialla i va moure les regnes amb aquella mateixa cara d’haver-se descuidat alguna cosa o de no haver-la acabat de dir. El cavall va començar a avançar al pas, de mala gana. Quan era a una certa distància, el Pantelei va pegar un sotrac decidit amb el cap, va treure’s de sobre les cabòries i, arriant el cavall amb les xurriaques, va anar-se’n al trot.

Els pastors es van quedar sols.

—El Pantelei, de la hisenda del Makàrov —va dir el vell—. Li paguen cent cinquanta rubles l’any, a més del menjar. Un home instruït…

Les ovelles es despertaven —n’hi havia vora tres mil— i a desgana, per fer alguna cosa, pasturaven una herba menuda, mig aixafada. El sol encara no havia sortit però ja es veien tots els kurgans, sobretot el de Saur-Moguila, acabat en punxa, remot, semblant a un núvol. Qui s’enfila a dalt d’aquest Saur-Moguila pot contemplar la plana, igual de llisa i d’infinita que el cel, les finques dels senyors, els poblats dels alemanys i els molokans,^*els llogarrets; un calmuc, amb la seva bona vista, veuria fins i tot la ciutat i els trens a les vies. Allà dalt és l’únic lloc d’on es pot veure que en aquest món hi ha una altra vida, fora de l’estepa silenciosa i dels kurgans immemorials, una vida que no vol saber res de la bona fortuna enterrada o dels pensaments de les ovelles.

El vell va agafar palpant el seu gaiato i es va alçar. S’estava callat i pensava. De la cara del jove encara no n’havia desaparegut aquella expressió infantil de por i de curiositat. El que havia sentit l’havia impressionat molt i esperava amb ànsia noves històries.

—Avi —va preguntar, redreçant-se i agafant el seu gaiato—, ¿què va fer l’Ilià, ton germà, quan va veure el soldat?

El vell no va sentir la pregunta. Es va mirar distret el jove i li va respondre, embarbussat, farfallós:

—Jo, Sanka, només faig que pensar en aquella butlla que li van ensenyar al soldat, a Ivànovka. Ara no l’hi he dit al Pantelei, no calia, però el lloc que hi posava era tan clar que el trobaria qualsevol, una dona i tot. ¿Saps quin lloc és? A Bogàtaia Bàlotxka, allà, ¿saps on?, que hi ha un balç que fa com una pota d’oca, tallat amb tres balços més petits; doncs és al del mig.

—¿I el desenterraràs, o què?

—Provaré fortuna…

—I avi, ¿què en faràs, tu, del tresor, quan el trobis?

—¿Jo? —va riure el vell—. Ha!… La cosa és trobar-lo… Ja els deixaria ben arreglats a tots, ja… Ha!… Prou que ho sé, què en faria…

I el vell no va saber respondre què faria amb el tresor, si el trobés. En tota la seva vida, aquell matí era la primera vegada que es devia haver plantejat aquesta pregunta i, per la cara tranquil·la i indiferent que posava, no la trobava important ni digna de reflexió. El Sanka es va notar un altre dubte formiguejant-li pel cap: ¿per què els tresors els buscaven només vells i què hi guanyaven, de trobar la bona fortuna a la terra, si es podien morir qualsevol dia? Però el Sanka no va saber lligar cap pregunta a partir d’aquest dubte, i el vell segurament no hauria sabut què respondre-li, tampoc.

Envoltat d’una lleu calitja, va aparèixer el sol, enorme, porpra. Unes amples franges de llum, encara fredes, mullant-se amb la rosada de l’herba, desplegant-se alegres, com si volguessin ensenyar que no es cansaven de sortir cada dia, s’estenien arran de terra. El donzell argentat, les fulles blau cel del candeler bord, el groc de l’herba de santa Bàrbara, els obriülls… tot es va acolorir alegrement i va confondre la llum del sol amb el seu propi somriure.

El vell i el Sanka van separar-se i cadascú se’n va anar a una punta del ramat. Tots dos s’estaven drets com estaques, sense bellugar-se, amb els ulls a terra, cavil·lant. Al vell no el deixaven els pensaments sobre la bona fortuna, el jove rumiava el que havien explicat a la nit: el que li interessava no era la bona fortuna en si, que no l’entenia i no li feia falta, sinó el seu caràcter fantàstic, de conte.

Un centenar d’ovelles es van estremir i, amb un terror incomprensible, com per alarma, es van precipitar cap a una banda del ramat. També el Sanka, com si les ovelles li haguessin transmès per un instant els seus pensaments allargassats i pastosos, amb aquell mateix terror animal, incomprensible, anava a córrer com elles, però de seguida va recobrar el seny i va fer un crit:

—Xut, quietes aquí! Heu embogit o què, bèsties del dimoni!

I quan el sol, anunciant una calda llarga, invencible, començava a arroentar la terra, tot el que hi vivia, el que de nit es movia i feia soroll, es va aclofar d’abaltiment. El vell i el Sanka, amb els seus gaiatos, s’estaven drets als extrems oposats del ramat, sense bellugar-se, com faquirs que preguessin, i pensaven, absorts. Ja no es feien cas l’un a l’altre i cadascú vivia la seva vida. Les ovelles també pensaven…

^*Iàkov Polonski (1819-1898), poeta i home de lletres militantment romàntic.

^*El 3 de març de 1861 el tsar Alexandre II va proclamar l’edicte que alliberava els serfs de la dependència legal dels terratinents nobles.

^*Un kurgan és un turó artificial típic de les estepes d’Àsia central, originalment un túmul funerari.

^*Secta espiritual cristiana que va a aparèixer a Rússia al segle xviii.