Читать книгу 24 contes - Anton Txékhov - Страница 14

Passen dos dies. El Pàvel Ivànitx ja no seu de mig cos, s’ha estirat; té els ulls clucs, se li veu el nas com a més punxegut.

—Pàvel Ivànitx! —el crida el Gússev—. Pàvel Ivànitx, ei!

El Pàvel Ivànitx obre els ulls i mou els llavis.

—¿Que no esteu fi?

—Res… —contesta el Pàvel Ivànitx, ofegant-se—. Res, al contrari… Millor… ¿Veus? Ara em puc estirar… Ja em veig les orelles…

—Ah, gràcies a Déu, Pàvel Ivànitx.

—Em comparo amb vosaltres i em feu compassió… Pobrissons. Jo tinc els pulmons sans, la tos em ve d’un problema de l’estómac… Jo podria resistir no el mar Roig, sinó l’infern! A més a més, tinc una actitud crítica amb la malaltia, amb la medicina. Però vosaltres… sou uns ignorants… Ha de ser dur, per vosaltres, dur, molt dur!

No hi ha balanceig, està tot tranquil, però fa un ambient sufocant i una calor com en un bany de vapor; ja no parlar, escoltar i tot, costa. El Gússev s’abraça els genolls, hi ha reclinat el cap i pensa en la seva terra. Déu meu, amb aquella xafogor, quin gust pensar en la neu i el fred! Vas en trineu, tot d’una els cavalls s’espanten per qualsevol cosa i arrenquen a córrer… Tant se val que vagin per camins, per escorrancs, per sots, corren com bojos, per tot el poble, travessen l’estany glaçat, passen de llarg la fàbrica, després els camps… “Para!”, li crida la gent de la fàbrica i del camí, “para!”. Però ¿per què parar? Que li piqui a la cara i li enceti les mans el vent fred, tallant; que la neu que aixequen les potes li caigui a la gorra, per dins del coll, esquena avall, pel pit; que xerriquin els ferros i que es trenquin les cingles i la boleia; que se’n vagi tot a rodar! I quin gust, quan el trineu bolca i surts volant amb tota l’embranzida, de cap a la neu, hi caus de morros i t’alces tot blanc, amb penjolls de gel al bigoti, sense gorra, sense guants, el cinturó desfet… La gent riu, els gossos borden…

El Pàvel Ivànitx entreobre un ull, es mira el Gússev amb aquest ull entreobert i li pregunta, fluix:

—Gússev, ¿el teu superior era lladre?

—Jo què sé, Pàvel Ivànitx! No ho sabem, aquestes coses no ens arriben.

I després d’això s’estan una estona llarga en silenci. El Gússev pensa, delira i beu aigua una vegada i una altra; li costa parlar, li costa escoltar i tem que algú li dirigeixi la paraula. Passa una hora, dues, tres; arriba el vespre, es fa de nit, però ell no ho nota, segueix assegut pensant en el fred.

Se sent fressa a la infermeria com si hagués entrat algú, soroll de veus, però al cap de cinc minuts tot calla.

—Al cel sia. Que descansi en pau —diu el soldat de la bena al braç—. I tan nerviós que era!

—¿Què? —pregunta el Gússev—. ¿Qui?

—S’ha mort. Se l’acaben d’emportar amunt.

—Vaja —mormola el Gússev, fent un badall—. Al cel sia.

—¿Tu què en penses, Gússev? —demana el soldat de la bena al braç, després d’un silenci—. ¿Hi anirà, al cel, o no?

—¿De qui parles?

—Del Pàvel Ivànitx.

—Sí que hi anirà… ha patit molt temps. I a casa seva eren d’església, deu tenir molts capellans a la família. Li faran absoldre els pecats.

El soldat de la bena al braç s’asseu a l’hamaca, a prop del Gússev, i li diu a mitja veu:

—Tu, Gússev, també estàs a les acaballes. Poc que hi arribaràs, a Rússia.

—¿T’ho han dit el doctor o l’infermer? —pregunta el Gússev.

—No és que m’ho hagi dit ningú, és una cosa que es veu… Quan algú està a punt de morir, es veu de seguida. No menges, no beus, t’has aprimat que fas por de veure. Tísic, vaja. No t’ho dic per esverar-te, però potser et vols preparar pel viàtic i l’extremunció. I si tens diners, jo de tu els donaria a l’oficial.

—No he escrit a casa… —sospira el Gússev—. Em moriré i no ho sabran.

—Tranquil, que ho sabran —diu el mariner malalt, amb veu de baix—. Així que et moris ho escriuran al quadern de bitàcola, un cop a Odessa passaran nota al cap militar i ell ho farà saber a la teva comarca, o a on sigui que…

Al Gússev li fa feredat la conversa i comença a desficiar-lo una mena d’ànsia. Beu aigua, i no li passa; allarga el coll cap a la finestreta rodona i inspira aquell aire calent, humit, i tampoc; intenta pensar en la seva terra natal, en el fred, i res… Al final li sembla que, si s’està ni que sigui un minut més allà a la infermeria, segur que s’asfixiarà.

—Em trobo fatal, companys… —diu—. Me’n vaig a dalt. Ajudeu-me a pujar, per l’amor de Déu!

—Va —accedeix el soldat de la bena al braç—. Tu sol no hi arribaries, t’hi portaré. Arrepenja-te’m al coll.

El Gússev li passa el braç per l’espatlla, el soldat l’engrapa per un costat amb la mà sana i el porta cap a dalt. A la coberta, tots a munts, dormen soldats i mariners llicenciats abans d’hora; n’hi ha tants que costa moure-s’hi.

—Deixa’t caure a terra —diu, fluix, el soldat de la bena al braç—. Segueix-me, poquet a poquet, agafa’t a la camisa…

És fosc. No hi ha llums ni a la coberta, ni als pals, ni enlloc del mar. A proa, al capdavant de tot, hi ha un guàrdia immòbil com una estàtua, sembla que ell també dorm. Diríeu que han deixat el vaixell al seu aire, que vagi on vulgui.

—Ara llançaran el Pàvel Ivànitx al mar… —diu el soldat de la bena—. Un sac, i a l’aigua!

—Sí. És com es fa.

—Millor jaure a terra, a prop de casa; si més no, la mare vindria a la tomba a plorar.

—I de bon tros.

Els ve olor de palla i de fem. Hi ha uns toros a coberta, capcots. Un, dos, tres… fins a vuit! I també un cavall petitet. El Gússev allarga la mà per fer-li una festa, però el cavall sacseja el cap, ensenya les dents i vol mossegar-li la màniga.

—Ai, mala peça! —s’enfada el Gússev.

Tots dos, ell i el soldat, s’obren camí lentament cap a proa, s’aturen a la borda i, callats, miren ara enlaire, ara avall. A dalt hi ha un cel profund, estels clars, repòs i silenci, exactament igual que a casa, al poble; a baix, en canvi, foscor i batibull. No s’entén per què el fan, aquest soroll, les onades altes. Miris on miris, qualsevol onada intenta alçar-se per damunt de les altres i n’empeny i n’encalça alguna; n’hi cau a sobre una altra, escandalosa, llampurnant amb la seva cresta blanca, igual de furibunda i deforme.

El mar no té sentit ni compassió. Si el vaixell no fos tan gran i no estigués fet de ferro gruixut, les ones el destrossarien sense pietat i s’empassarien totes les persones de bord, sense destriar els justos dels malvats. El vaixell té el mateix aspecte cruel, sense sentit. És un monstre nassut que fa via tallant milions d’ones, no l’espanten les tenebres, ni el vent, ni el gran espai, ni la solitud, tant se li’n dona tot, i si a l’oceà hi hagués gent, ell, el monstre, també l’esclafaria sense destriar els justos dels malvats.

—¿On som? —pregunta el Gússev.

—No ho sé. A l’oceà, suposo.

—No es veu terra…

—Tu diràs! No en veurem, pel que expliquen, fins d’aquí a set dies.

Els dos soldats miren l’escuma blanca que deixa anar guspires de fòsfor, callen i pensen. El Gússev trenca el silenci:

—I, mira, no és res que faci por —diu—, només basarda, com quan t’estàs de nit al bosc. Posem que ara fan baixar un bot i l’oficial em mana que vagi a pescar cent verstes lluny: jo me n’hi aniria. O diguem que ara cau un bon cristià a l’aigua: jo m’hi tiraria. A un alemany o un manxú no correria a salvar-los, però per un bon cristià m’hi tiraria.

—¿I morir-se fa por?

—Sí que en fa. Em sap greu per la casa. Mon germà, que viu allà, ¿saps?, és un cap de trons; beu, pega a la dona perquè sí, no honra els pares. Se n’anirà tot en orris, si no hi soc, i el pare i la mare encara hauran d’anar pel món a demanar caritat. Però, company, escolta, se’m seguen les cames, m’hi ofego, aquí dalt… Anem a dormir.