Читать книгу 24 contes - Anton Txékhov - Страница 17

L’Olga Ivànovna tenia vint-i-dos anys, el Dímov trenta-un. La vida que van començar després de bodes era immillorable. A la sala d’estar, l’Olga Ivànovna va atapeir les parets amb esbossos, d’ella i d’altri, amb marc i sense, i va disposar al voltant del piano de cua i dels mobles un enfarfegament bonic de paraigües xinesos, cavallets de pintar, teles virolades, dagues, petits bustos, fotografies… Al menjador va encolar a les parets imatges de lubok,^*va penjar-hi esclops i falçs, va col·locar una dalla i un rasclet al racó, i d’això en sortia un menjador decorat a la russa. Al dormitori, perquè semblés una cova, va revestir de drap fosc el sostre i les parets, va posar damunt dels llits un fanal venecià i va plantar al costat de la porta una estàtua amb una alabarda. Tothom trobava que els nuvis s’havien fet un niuet d’allò més bufó.

Cada dia, l’Olga Ivànovna es llevava cap a les onze i es posava a tocar el piano o, si feia sol, pintava alguna cosa a l’oli. Després, a quarts d’una, se n’anava a ca la modista. Com que amb el sou del Dímov anaven justos, la modista i ella se les pensaven totes perquè pogués estrenar roba i sorprendre amb vestits nous. Molts cops, d’un vestit vell tenyit, de quatre retalls de tul, punta, pelfa o seda que no valien res, n’obtenien miracles, una cosa captivadora, un vestit que ni somiat. De ca la modista, l’Olga Ivànovna normalment se n’anava a visitar alguna actriu que coneixia per assabentar-se de les novetats teatrals i, de retruc, aconseguir alguna entrada per l’estrena d’una obra o per un espectacle benèfic. De ca l’actriu se n’havia d’anar al taller d’un artista o a una exposició de pintura, després se n’anava a veure algun famós, per convidar-lo a casa, per tornar-li la visita o només per xerrar una estona. I a tot arreu l’acollien amb alegrois i li asseguraven que era bona, simpàtica, que n’hi havia poques com ella… Aquells que l’Olga Ivànovna anomenava “cèlebres” i “grans” la rebien com una igual, com una més, i tots li profetitzaven que, intel·ligent com era, amb les seves aptituds i el seu bon gust arribaria a ser algú important, si no es dissipava massa. Cantava, tocava el piano, pintava a l’oli, modelava escultures, participava en funcions amateurs, i tot això ho feia no de qualsevol manera, sinó amb talent: ja retallés un fanalet per la lluminària d’una festa, ja es disfressés o li fes a algú el nus de la corbata, tot li sortia extraordinàriament artístic, graciós i bonic. En res, però, no se li manifestava tan clar el talent com en l’habilitat de conèixer famosos i travar-hi amistat. Tan bon punt algú adquiria ni que fos una mica de fama, que se’n sentís a parlar, ella ja l’havia conegut, el mateix dia s’hi feia amiga i el convidava a visitar-la. Cada coneixença nova era una festa per ella. Adorava els famosos, se n’enorgullia i hi somiava cada nit. En tenia una set que no se li apaivagava de cap manera. Els primers marxaven i els oblidava, els substituïa per uns de nous, però als nous també s’hi acostumava aviat o hi tenia un desengany, i començava a buscar amb avidesa més i més grans personalitats, en trobava i en tornava a buscar. Qui sap per què.

A les quatre dinava a casa amb el marit. La senzillesa, el sentit comú, l’afabilitat d’aquell home l’entendrien i la fascinaven. Tota l’estona saltava de la cadira per anar-li a abraçar el cap i cobrir-l’hi de petons.

—Dímov, ets una persona intel·ligent i noble —li deia—, però tens un defecte molt greu. No t’interesses gens per l’art. Repudies la música, i la pintura.

—No m’hi entenc —deia ell, dòcil—. M’he dedicat tota la vida a les ciències naturals i a la medicina, no he tingut temps d’interessar-me per les arts.

—Però això és terrible, Dímov!

—¿Per què? Els teus amics no saben res de ciències ni de medicina, i tu no els ho retreus pas. Cadascú les seves coses. Jo no hi entenc, de paisatges o d’òperes, però penso: si hi ha una gent intel·ligent que dedica la vida a això i una altra gent intel·ligent que paga dinerals per veure-ho, senyal que fan falta. Jo no hi entenc, però que no hi entengui no vol dir que ho repudiï.

—Porta cap aquí: dona’m la teva mà d’home honrat!

Després de dinar, l’Olga Ivànovna anava a veure algun conegut, després al teatre o a un concert i tornava a casa passades les dotze. Així cada dia.

Els dimecres rebia a casa. Eren festes on l’amfitriona i els convidats no jugaven a cartes ni ballaven, sinó que es distreien amb tota mena de coses artístiques. L’actor recitava, el cantant cantava, els artistes dibuixaven en àlbums (l’Olga Ivànovna en tenia molts, d’àlbums), el violoncel·lista tocava i l’amfitriona també dibuixava, modelava, cantava i acompanyava al piano. Durant les pauses entre declamacions, músiques i cants, parlaven i discutien de literatura, teatre, art. No hi havia dames perquè l’Olga Ivànovna trobava que totes, llevat de les actrius i de la seva modista, eren avorrides i vulgars. No passava festa sense que l’amfitriona s’esverés cada cop que sonava el timbre i digués amb cara de triomf: “És ell!”, al·ludint amb la paraula ell a alguna nova personalitat invitada. El Dímov no era a la sala i ningú no es recordava que existís. Però, a dos quarts de dotze en punt, s’obria la porta que donava al menjador, apareixia el Dímov amb el seu somriure afable, dòcil, i deia, fregant-se les mans:

—Quan vulguin poden passar a fer un mos.

Tots anaven al menjador i cada vegada veien a taula el mateix: un plat d’ostres, talls de pernil dolç o vedella, sardines, formatge, caviar, bolets, vodka i dues gerres de vi.

—Oh, el meu estimat maître d’hôtel! —deia l’Olga Ivànovna, picant de mans un sol cop, entusiasmada—. Ets simplement encantador! Senyors, mirin quin front! Dímov, posa’t de perfil. Senyors, mirin-me’l: el rostre d’un tigre de Bengala i l’expressió bona i manyaga d’un cervatell. Manyaguet meu!

Els convidats menjaven i, mirant-se el Dímov, pensaven: “Doncs sí, quin bon xicot.” Però aviat l’oblidaven i seguien parlant de teatre, música i pintura.

Els joves esposos eren feliços, la vida anava com una seda. Tot i que la tercera setmana de la lluna de mel no la van passar gaire feliços, sinó moixos i tot. El Dímov es va contagiar d’erisipela a l’hospital, va estar-se sis dies al llit i es va haver de xollar al ras els cabells negres, tan bonics. L’Olga Ivànovna li feia companyia i plorava desconsolada, però així que ell es va trobar una mica més bé li va cobrir el cap rapat amb un mocadoret blanc i es va posar a dibuixar-lo vestit de beduí. I tots dos s’ho passaven bé. Uns tres dies després d’haver-se refet i de tornar a treballar als hospitals, va tenir un altre accident.

—Cuca, estic de pega! —va dir mentre dinaven—. Avui he tingut quatre autòpsies i m’he anat a fer dos talls als dits. Me n’he adonat ara, arribant a casa.

L’Olga Ivànovna es va espantar. Ell va somriure i li va dir que no era res, que s’hi trobava sovint, amb això de fer-se tallets durant les autòpsies.

—M’agafa tanta fal·lera, cuca, que em distrec.

Alarmada, l’Olga Ivànovna es temia que el cadàver li hagués encomanat algun mal i resava cada nit. Tot va anar bé. Tornava a transcórrer la vida feliç i pacífica, sense tristeses ni alarmes. El present era esplèndid i, a més, acudia a rellevar-lo la primavera, que ja somreia de lluny i prometia milers d’alegries. No se l’acabarien, tanta felicitat! Abril, maig i juny tindrien la casa de camp, lluny de la ciutat, passejar, pintar esbossos, pescar, escoltar els rossinyols; després, del juliol fins a la tardor, el viatge dels artistes a la zona del Volga, en el qual prendria part l’Olga Ivànovna en qualitat de membre imprescindible de la société. Ja s’havia cosit un parell de vestits amb tela basta i s’havia comprat, per l’excursió, pintures, pinzells, llenços i una paleta nova. El Riabovski la venia a visitar gairebé cada dia per veure quins progressos feia en pintura. Quan ella li ensenyava l’obra, ell es ficava les mans a les butxaques, ben endins, premia els llavis amb força, deixava anar l’aire pel nas i deia:

—Aviam… Aquest núvol d’aquí li ha sortit massa cridaner: té una il·luminació que no fa pel vespre. El primer pla l’ha rellepat massa, alguna cosa falla, ¿comprèn?… I aquesta cabaneta s’ofega i està cridant perquè l’ajudin… L’angle d’aquí s’ha d’agafar una mica més fosc. Però en general prou bé, prou bé… L’enhorabona.

I com més incomprensible era la seva manera de parlar, millor l’entenia l’Olga Ivànovna.