Читать книгу 24 contes - Anton Txékhov - Страница 11

Es fa fosc, serà de nit de seguida.

El Gússev, un soldat ras llicenciat abans d’hora, puja a l’hamaca i diu en veu baixa:

—¿Ho sentiu, Pàvel Ivànitx? M’ho va contar un soldat, a la zona de Sutxan:^*anaven en un vaixell i van topar amb un peix tan gros que els va fer un forat al buc.

L’home a qui s’adreça el Gússev no se sap a quin estament pertany i tots els qui són amb ell a la infermeria de la nau li diuen Pàvel Ivànitx; ara no respon, com si no hi sentís.

I es torna a fer un silenci… El vent bufa entre els ormeigs, l’hèlix va picant, rompen les onades, les hamaques grinyolen; però l’orella ja s’hi ha avesat, a tot això, i fa l’efecte que tot dormi i calli, arreu. Els tres malalts que han jugat a cartes tot el dia, dos soldats i un mariner, ja s’han adormit i parlen en somnis, delirant.

Sembla que comença a sondrollar. L’hamaca del Gússev puja i baixa a poc a poc, com si anés fent sospirs, un cop, un altre, un altre… Alguna cosa ha impactat a terra, s’ha sentit un dring: deu ser que ha caigut un tassó.

—Quina ventada… S’ha deslligat de la cadena… —diu el Gússev, parant l’orella.

Aquest cop el Pàvel Ivànitx estossega i respon, irritat:

—Només dius que rucades, que si un vaixell topa amb un peix, que si el vent es deslliga de la cadena… ¿És una bèstia o què, el vent, perquè es pugui deslligar?

—La gent té aquesta manera de dir, la bona gent cristiana.

—Doncs la bona gent cristiana és tan ganàpia com tu… Com si no en diguessin de tots colors! Convé tocar-hi una mica i raonar amb seny. No tens dos dits de front, tu.

El Pàvel Ivànitx és propens al mal de mar. Quan sondrolla, sol estar de mal geni i es posa fet una fera per qualsevol minúcia. El Gússev, en canvi, troba que no hi ha absolutament cap motiu per estar de mal geni. ¿Què hi ha d’estrany o d’enrevessat en això mateix, en un peix tan gros o en un vent que es deslliga? Posem que el peix tingui la grandària d’una muntanya i l’esquena dura com la de l’esturió; posem també que allà, als confins del món, s’alcin uns grans murs de pedra, i que els vents furiosos hi estiguin fermats… Si no es deslliguen de la cadena, ¿per què es precipiten a cuitacorrents per tot el mar i s’empaiten com gossos? Si no els fermen, ¿on s’amaguen, quan hi ha bonança?

El Gússev pensa molta estona en peixos grossos com muntanyes i en cadenes gruixudes i rovellades, després se’n cansa i es posa a pensar en la seva terra natal, on ara torna després de cinc anys de servei a l’Extrem Orient. S’afigura l’estany, immens, cobert de neu… En una riba veu la fàbrica de porcellana, de color de totxo, amb la xemeneia alta que treu bromalls de fum negre; a l’altra riba, el poble… D’un dels patis, el cinquè començant pel final, ve en trineu l’Aleksei, son germà; seuen al darrere el Vanka, el fill de l’Aleksei, amb unes grans botes de feltre, i l’Akulka, la petita, que també en du. L’Aleksei ha begut, el Vanka riu, a l’Akulka no se li veu la cara, va tota tapadeta.

“Encara se li congelaran, pobres criatures…”, pensa el Gússev.

—Senyor —mormola—, vulgueu donar-los enteniment i senderi, que honrin els pares, que no es creguin més llestos que son pare i sa mare…

—Hem de canviar la sola de les sabates —delira el mariner malalt, amb veu de baix—. Sí, sí…

Al Gússev se li tallen aquells pensaments i veu, en comptes de l’estany, sense que vingui a tomb de res, un enorme cap de toro amb les conques dels ulls buides, i el trineu i el cavall ja no corren, sinó que giravolten per dins d’una fumera negra. Ell, però, està content d’haver vist la família. L’alegria li nua la gola, nota un pessigolleig per tot el cos, li tremolen els dits.

—Gràcies, Senyor, que ens hàgim pogut veure! —delira, però de seguida obre els ulls i baixa a buscar aigua, a les palpentes.

Beu i torna a ajeure’s, i un altre cop el trineu que llisca, després un altre cop el cap de toro amb les conques buides, fumera, bromalls… I així fins a l’alba.