Читать книгу 24 contes - Anton Txékhov - Страница 12

El primer que es perfila en la tenebra és un cèrcol blau fosc: la finestreta rodona. El Gússev, de mica en mica, comença a distingir el veí, a l’hamaca del costat: el Pàvel Ivànitx. Dorm assegut de mig cos per amunt perquè en posició ajaçada s’ofega. Té la cara grisa, el nas llarg, punxegut, els ulls, com que s’ha aprimat tantíssim, gegants, els pòmuls xuclats, la barba esclarissada, els cabells deixats créixer… Mirant-li la fesomia, no hi ha manera d’entendre a quin estament pertany: ¿és un senyor, un mercader, un pagès? Si et fies del posat i dels cabells llargs, diries que és un religiós que dejuna, un novici, però si pares esment a les seves paraules t’adones que no, que no és cap monjo. El balanceig, l’ambient sufocant i la pròpia malaltia l’han atuït, respira amb dificultat i mou els llavis ressecs. En notar que el Gússev se’l mira, tomba la cara cap a ell i li diu:

—Ja ho començo a endevinar… Sí… Ho entenc perfectament, ara.

—¿Què és el que enteneu, Pàvel Ivànitx?

—Doncs això… Jo ja ho trobava estrany, que a vosaltres, malalts de gravetat, en lloc de deixar-vos tranquils us fessin pujar en un vaixell, amb l’ambient asfixiant que hi fa, la calor, el balanceig, on tot, en definitiva, amenaça de matar-vos; ara ho he entès… Sí… Els metges us han endinyat aquí al vaixell per desfer-se de vosaltres. Estaven farts de tots aquells tràfecs que els causàveu, vosaltres, les bèsties… No els doneu diners, només maldecaps, i a més els desbarateu els informes, si us moriu: bèsties, res més! Poc que els costa, desempallegar-se de vosaltres… Per a això en tenen prou, primer, de tenir males entranyes i ni mica de cor; i segon, d’entabanar la capitania. La primera condició ja ni compta, en això som uns virtuosos; la segona sempre surt bé, només vol una certa perícia. Entre una massa de quatre-cents soldats i mariners amb salut, cinc malalts no es fan veure. Així que us van aviar a dalt del vaixell, us van barrejar amb els sans, van passar llista de pressa i corrents, en aquell desori ningú va notar res d’estrany, i quan el vaixell va ser lluny, llavors hi van caure: se’ls arrossegaven per la coberta uns paralítics i uns tísics que estaven a les tres pedretes…

El Gússev no comprèn el que diu el Pàvel Ivànitx; pensant-se que li claven un arrambatge, s’excusa, en descàrrec:

—Jo estava ajagut a la coberta perquè no em quedaven forces; mentre pujàvem de la barcassa al vaixell em va agafar una fredorada de por.

—Indignant! —continua el Pàvel Ivànitx—. El pitjor és que saben perfectament que no l’aguantareu, un viatge tan llarg, i us fan pujar de totes maneres! Bé, imaginem que arribeu fins a l’Oceà Índic. ¿Després què? No hi vull ni pensar… Així us l’agraeixen, el vostre servei fidel i impecable!

El Pàvel Ivànitx posa uns ulls enfadats, arruga la cara amb fàstic i exclama, ofegant-se:

—A ells, els haurien de criticar als diaris, que en sortissin ben escaldats!

Els dos soldats i el mariner malalt s’han despertat i ja tornen a jugar a cartes. El mariner està mig incorporat a l’hamaca, els soldats seuen a la vora, per terra, en posicions incòmodes. Un dels soldats té el braç dret embenat i tota una bola cabdellada a la mà, de manera que aguanta les cartes amb l’aixella dreta o amb el plec del braç i tira amb la mà esquerra. Ara sondrolla fort. És impossible tenir-se dret, ni beure te, ni prendre la medicina.

—¿Feies d’assistent? —pregunta el Pàvel Ivànitx al Gússev.

—Sí senyor, d’assistent.

—Déu meu, Déu meu! —diu el Pàvel Ivànitx, i desaprova amb el cap, tot trist—. Arrencar un home del seu niu, emportar-se’l a quinze milers de verstes lluny de casa, després fer-ne un tísic i… digueu: ¿per què, tot això? Per fer-lo treballar d’assistent per un capità Kopeikin qualsevol o pel sotstinent Dirka.^*Molt lògic tot!

—No és cap gran feina, Pàvel Ivànitx. Et lleves de matí, raspalles les botes, prepares el samovar, endreces l’habitació, i enllestit això ja no tens res a fer. El tinent dibuixa plànols tot el dia, i tu, si vols reses, si vols llegeixes, si vols surts al carrer. Quants hi viurien, així.

—Sí, magnífic! El tinent dibuixa plànols mentre tu et passes el dia assegut a la cuina i enyorant-te de casa… Plànols, diu… No són els plànols, la qüestió, sinó la vida humana! La vida no es repeteix, convé considerar-la una mica.

—Clar que sí, Pàvel Ivànitx. A una mala persona ningú no la considera, ni a casa ni al servei; però si vius com Déu mana, obeeixes, ¿qui et voldrà cap mal? Els senyors tenen estudis, ells sabran… En cinc anys no he passat ni una sola vegada pel calabós i m’han pegat, si me’n recordo bé, només un cop…

—¿Per què?

—Per una batussa. Tinc la mà pesada, Pàvel Ivànitx. Van entrar quatre manxús al nostre pati, ens portaven llenya o no sé què, no me’n recordo. Estava ensopit, jo, i vaig sortir a estovar-los ben estovats, a un d’ells li va començar a rajar sang del nas, el desgraciat… El tinent ho va veure de la finestra, es va empipar i em va ventar una plantofada a l’orella.

—Que ximple que ets i quina pena que fas… —mormola el Pàvel Ivànitx—. No entens res.

El balanceig l’ha atuït del tot i acluca els ulls; el cap ara li penja enrere, ara li cau damunt del pit. Prova unes quantes vegades d’estirar-se, però no se’n surt: li ve un ofec.

—¿I per què els vas pegar, als manxús? —pregunta poc després.

—Mira. Ells van entrar al pati, jo els vaig pegar.

Es fa un silenci. Els altres juguen a cartes encara un parell d’hores, frenètics, increpant-se, però el balanceig també els acaba fatigant; deixen el joc i se’n van a jeure. Al Gússev se li torna a afigurar l’estany gran, la fàbrica, el poble… Torna a córrer el trineu, el Vanka torna a riure i l’Akulka, la beneita, s’ha descordat l’abric i treu les cametes endavant, “oh, mireu”, com si digués “mireu tots quines botes, les meves no són com les del Vanka, són noves”.

—Ja ha fet sis anys i encara no té gens de senderi! —delira el Gússev—. En lloc d’arromangar-te les cames, porta-li de beure a ton tiet soldat, va. Et donaré un caramelet.

I l’Andron, també, amb un fusell de pedrenyal a l’esquena i una llebre que ha caçat; el segueix aquell jueu xaruc, l’Issàitxik, que li proposa un tall de sabó a canvi de la llebre; i la vedelleta negra al cobert, i la Domna que cus una camisa i plora per alguna cosa, i un altre cop el cap de toro amb les conques buides, la fumera negra…

A dalt, algú ha fet un esgarip, s’han sentit corredisses de mariners; sembla que arrosseguin un embalum per la coberta o que hagi rebentat alguna cosa. De nou se senten corredisses… ¿I si ha passat una desgràcia? El Gússev aixeca el cap, para l’orella i veu que els dos soldats i el mariner tornen a jugar a cartes i que el Pàvel Ivànitx s’està assegut de mig cos i mou els llavis. L’aire és asfixiant, gairebé no li queden forces per respirar, té set, però l’aigua està calenta, fa angúnia… El balanceig no amaina.

De sobte, a un dels soldats que juguen a cartes n’hi passa una d’estranya… Diu “diamants” en lloc de “cors”, es descompta i esbarria les cartes, després fa un somriure esverat i estúpid i se’ls mira a tots.

—Ara, companys, un moment… —diu, i s’ajeu a terra.

Estan tots perplexos. El criden, no respon.

—Stepan, ¿que no et trobes bé? ¿Eh? —li pregunta l’altre soldat, el de la bena al braç—. ¿Vols que cridem el capellà? ¿Eh?

—Beu aigua, Stepan… —diu el mariner—. Té, beu, company.

—¿Què fas, home? Deixa d’escrostonar-li la dentadura amb el tassó —s’enfada el Gússev—. ¿Que no ho veus o què, cap verd?

—¿El què?

—El què! —l’escarneix el Gússev—. Ja no respira, s’ha mort! Aquí el tens, el què! Quina gent més tanoca, Déu meu Senyor…