Читать книгу 24 contes - Anton Txékhov - Страница 22

Va ser un dia agitadíssim.

El Dímov tenia molt mal de cap: aquell matí no havia pres te ni havia anat a l’hospital, i ara jeia al divan del despatx. A quarts d’una, com de costum, l’Olga Ivànovna se’n va anar al taller del Riabovski a ensenyar-li l’esbós d’una natura morta i a preguntar-li per què no l’havia visitat el dia abans. L’esbós li semblava insignificant, l’havia pintat només per tenir una excusa.

Va entrar sense trucar i mentre es treia les botes al rebedor va sentir una mena de corredissa al taller, un fru-fru de faldilles, i quan va treure el cap a la porta va ser a temps de guipar els baixos d’un vestit marró que desapareixien darrere del quadro gran, cobert de dalt a baix amb una tela negra, cavallet inclòs, fins a terra. No hi havia dubte que allà s’hi amagava una dona. Quants cops no s’hi havia amagat ella, darrere d’aquell quadro! El Riabovski, que semblava molt torbat, va fer com si se sorprengués de la seva arribada, li va allargar les mans i li va dir amb un somriure postís:

—Ahh! Que content que estic de veure-la. ¿Què m’explica de bo?

Els ulls de l’Olga Ivànovna s’havien omplert de llàgrimes. Li feia vergonya, li feia mal i per res del món no hauria parlat en presència d’aquella altra, una rival, una mentidera, que s’amagava darrere del quadro i es devia aguantar el riure.

—Li he dut aquest esbós… —va dir, intimidada, amb una veueta prima, i els llavis li van tremolar—. Una nature morte.

—Ahh… ¿Un esbós?

L’artista el va agafar i mentre l’examinava va dirigir-se a l’altra sala, com si caminés d’esma.

L’Olga Ivànovna el seguia, obedient.

—Nature morte… quina sort... —mormolava ell, buscant rimes per distreure’s—, ves a l’hort… no perdis el nord… el port…

Uns passos precipitats al taller, un fru-fru de faldilles: l’altra se n’havia anat. L’Olga Ivànovna va voler cridar, llançar qualsevol cosa al cap del pintor i fugir, però les llàgrimes l’encegaven, la vergonya l’ofegava i sentia que ja no era l’Olga Ivànovna, ja no era una artista, era una bestiola esquifida.

—Estic cansat… —va dir l’artista, lànguid, mirant-se l’obra i sacsejant el cap com per treure’s la son de sobre—. És bufó, per descomptat, però és que avui un esbós, l’any passat un esbós i d’aquí a un mes un altre esbós… ¿Com pot ser que no se’n cansi? Jo de vostè deixaria la pintura i em dedicaria de debò a la música, o a una altra cosa. Perquè el seu fort no és la pintura, és la música. Però… ¿sap què? Estic tan cansat! Demano que ens portin te, ¿d’acord?

Va sortir de l’habitació i l’Olga Ivànovna va sentir que parlava al criat. Per estalviar-se el comiat, les explicacions i sobretot els plors, va córrer al rebedor abans que tornés, es va posar les botes i va sortir al carrer. A fora va respirar i es va veure alliberada per sempre del Riabovski, de la pintura, de la vergonya insuportable que l’ofegava a dins del taller. S’havia acabat!

Se’n va anar a ca la modista, després a visitar en Barnay,^* que havia arribat just ahir, i d’allà a la botiga de música a comprar partitures, i tota l’estona pensava que escriuria al Riabovski una carta freda, dura, plena de dignitat, i que a la primavera o a l’estiu se n’aniria a Crimea amb el Dímov, s’alliberaria definitivament del passat i començaria una vida nova.

Va tornar a casa de nit, molt tard, i, sense canviar-se de roba, es va asseure a la sala a escriure la carta. El Riabovski li havia dit que el seu fort no era la pintura, doncs ella li diria que ell sempre pintava el mateix i deia les mateixes coses, any rere any i dia rere dia, que s’havia quedat encallat i no aconseguiria fer res que no hagués fet ja. Tenia ganes de dir-li, també, que li devia tant a ella, a la seva influència, i que estava actuant malament només perquè aquesta influència s’havia paralitzat per culpa de certes persones més que equívoques, com per exemple la que avui s’amagava darrere del quadro.

—Cuca! —va cridar-la des del despatx el Dímov, sense obrir la porta—. Cuca!

—¿Què vols?

—Cuca, vine però no entris, acosta’t a la porta i prou… Veuràs… Fa tres dies que em vaig contagiar de diftèria a l’hospital i ara… no estic bé. Corre, envia algú a buscar el Korosteliov.

L’Olga Ivànovna sempre deia al marit, com a tots els homes que coneixia, pel cognom i no pel nom; el nom d’ell, Óssip, no li agradava perquè li recordava l’Óssip de Gógol^** i també aquell embarbussament, “l’Óssip, que posi el pòsit al cossi a propòsit”. Però ara va cridar:

—Óssip! No pot ser!

—Envia algú! No estic bé… —va dir el Dímov a l’altra banda de porta, i es va sentir com s’ajeia al divan—. Fes-ho! —la veu va sonar apagada.

“¿Què passa, aquí? —va pensar l’Olga Ivànovna, i li va agafar fred de l’esglai—. Però si és perillós, això!”

Sense saber per què, va agafar una espelma i se’n va anar a l’habitació, i mentre pensava què havia de fer es va veure al mirall. Tenia la cara pàl·lida i espantada, i amb aquella jaqueteta de màniga llarga, amb aquells volants grocs a l’escot i aquelles ratlles a la faldilla que feien una sanefa estrambòtica, es va trobar lletja, repulsiva. De sobte va sentir, fins a fer-li mal, llàstima del Dímov, de l’amor il·limitat que ell li tenia, de la seva joventut i fins i tot d’aquell llit abandonat on feia tant temps que ell no dormia, i li va venir a la memòria el seu somriure de sempre, dòcil, manso. Es va posar a plorar desconsoladament i va escriure al Korosteliov una nota suplicant-li que vingués. Eren les dues de la nit.