Читать книгу 24 contes - Anton Txékhov - Страница 16

A les bodes de l’Olga Ivànovna hi eren tots els seus amics i coneguts més propers.

—Mireu-lo: ¿és veritat o no, que té un no-sé-què? —deia als amics, indicant el marit amb un gest del cap, com volent explicar que s’hagués casat amb un home senzill, normal i corrent, sense res de destacable.

El marit, l’Óssip Stepànitx Dímov, era metge amb rang de conseller titular. Treballava a dos hospitals: d’intern associat a l’un, de prosector a l’altre. Cada dia, de nou a dotze del matí, visitava malalts i feinejava a la seva unitat, i a les dotze tocades agafava un cotxe de punt per anar a l’altre hospital, on practicava autòpsies. Les consultes privades que feia eren ínfimes, uns cinc-cents rubles l’any. I això era tot. ¿Què més se’n podia dir? En canvi, l’Olga Ivànovna i els seus amics i coneguts més propers no eren gent qualsevol. Cadascun destacava en alguna cosa i era una mica cèlebre, ja s’havia fet un nom i havia assolit certa fama o, si encara no l’havia assolit, prometia molt. Aquest era un actor dramàtic de reconegut talent, un home elegant, culte, humil, i un extraordinari rapsode amb qui l’Olga Ivànovna havia après a recitar; aquell era un cantant d’òpera gras i cordial que assegurava a l’Olga Ivànovna, tot sospirant, que el que feia era esgarriar-se i que, si deixés de perdre el temps i s’hi posés de ferm, arribaria a ser una cantant excel·lent; després hi havia uns quants pintors al voltant del costumista, animalista i paisatgista Riabovski, un jove ros molt guapo, d’uns vint-i-cinc anys, que triomfava a les exposicions i havia venut l’últim quadro per cinc-cents rubles, i que retocava els esbossos de l’Olga Ivànovna dient-li que en podria sortir una obra amb cara i ulls; després hi havia un violoncel·lista que sabia fer plorar l’instrument i afirmava amb franquesa que, de totes les dones que coneixia, l’única que l’acompanyava bé al piano era l’Olga Ivànovna; després un literat, jove però relativament conegut, que escrivia narracions, contes i obres de teatre. ¿Qui més? Bé, hi havia el Vassili Vassílitx, gran senyor, terratinent, il·lustrador diletant i autor de vinyetes, incondicional de l’antic estil popular rus, dels cicles èpics i les cançons de gesta, que feia autèntiques meravelles amb paper, porcellana o plats mascarats d’estalzim. Enmig d’aquesta colla de persones lliures, artístiques i ben tractades per la vida alhora que amables i gens arrogants, però que es recordaven de l’existència dels metges només quan estaven malaltes i per qui el cognom Dímov sonava igual que qualsevol altre, Sídorov o Taràssov, enmig d’aquesta colla, doncs, el Dímov era vist com un estrany, algú sobrer, petit, tot i que era alt i cepat. Semblava que dugués un frac que no era seu i una barba més aviat pròpia d’un saltataulells. Si hagués estat escriptor o artista, això sí, haurien dit que aquella barba recordava la de Zola.

L’actor estava dient a l’Olga Ivànovna que, amb els seus cabells de lli i el seu vestit de núpcies, li evocava el cirerer esvelt que a la primavera es cobreix tot de tendres flors blanques.

—No, ara escolti’m! —li deia l’Olga Ivànovna, agafant-li la mà—. ¿Que com ha pogut passar una cosa així? Escolti, escolti… Ha de saber que el meu pare treballava al mateix hospital, amb el Dímov. Quan el pobre es va posar malalt, el Dímov no es movia de la vora del seu llit, feia guàrdia nit i dia. Tan sacrificat! Escolti, Riabovski… Vostè també, l’escriptor, vingui a escoltar, que això és molt interessant. Atansi’s una mica. Tan sacrificat, amb una preocupació tan sincera! Jo tampoc no dormia, nits i més nits a la vora del pare, i de sobte, tururut!, vaig guanyar el cor del meu cavaller. El Dímov se’ns enamora ben enamorat! El destí ja els té, aquests rampells. En fi, després de la mort del pare em venia a visitar de tant en tant, se’m feia trobadís pel carrer, i un bon dia, un vespre, pam!, em demana la mà. Així de patac. Vaig plorar tota la nit i també me’n vaig enamorar horriblement. I ja ho veieu, aquí em teniu: la seva esposa. ¿És veritat o no, que té un no-sé-què de fort, de robust, com d’ós? Ara només el veiem en escorç, està mal il·luminat, però quan es giri mireu-li el front. Riabovski, ¿què me’n diu, d’aquest front? Dímov, estem parlant de tu! —va cridar al marit—. Vine cap aquí. Dona-li la mà, la teva mà d’home honrat, al Riabovski. Així, sí senyors. Feu-vos amics.

El Dímov, amb un somriure afable i ingenu, va allargar la mà al Riabovski i li va dir:

—Encantat. Un del meu any de carrera també es deia Riabovski. ¿No són pas parents?