Читать книгу 24 contes - Anton Txékhov - Страница 23

A quarts de vuit del matí, l’Olga Ivànovna, amb el cap espès de no haver dormit, escabellada, pansida i amb posat culpable, va sortir de l’habitació, i li va passar per la vora, prop de l’entrada, un senyor amb barba negra que devia ser metge. La casa feia olor de medicines. El Korosteliov era a la porta del despatx i es cargolava la punta del bigoti esquerre amb la mà dreta.

—Perdoni, però no la deixaré passar —va dir, ombrívol, a l’Olga Ivànovna—. Podria contagiar-se. I tampoc no li serviria de res. Està delirant.

—¿Té diftèria, de debò? —va preguntar l’Olga Ivànovna amb un xiu-xiu.

—Als que se la juguen d’aquesta manera, la veritat, jo els portaria per justícia —va mormolar el Korosteliov sense respondre-li—. ¿Sap com s’ha contagiat? Aquest dimarts curava un nen i li va succionar amb una palleta les membranes diftèriques. ¿Per què? Quina bajanada… Quina una de fer-ne…

—¿És perillós? ¿Ho és molt? —va preguntar l’Olga Ivànovna.

—Sí, diuen que és de gravetat. Hauríem de fer venir l’Schreck, de fet.

Durant el dia van venir primer un home petit, pèl-roig, nassut i amb accent jueu, després un altre que era alt, encorbat, amb una gran cabellera esbullada com d’arxidiaca, i després un jove molt gras i vermell de cara que duia ulleres. Eren metges que venien a fer guàrdia a l’espona del seu company. El Korosteliov, en lloc d’anar-se’n quan acabava la guàrdia, es va quedar i vagava per casa com una ombra. La criada oferia te als metges i anava sovint a la farmàcia, ningú no endreçava les habitacions. Tot era quiet i trist.

L’Olga Ivànovna s’estava a l’habitació i pensava que allò era un càstig de Déu per haver enganyat el marit. Aquell ésser silenciós, submís, incomprès, un ésser despersonalitzat de tan dòcil, privat de caràcter, dèbil per massa bo, ara sofria en silenci allà al divan del seu despatx i no es queixava. I si s’hagués queixat, ni que fos mentre delirava, els metges que feien guàrdia s’haurien assabentat que la culpa aquí no la tenia només la diftèria. Que ho preguntessin al Korosteliov: ell ho sabia tot i per alguna cosa clavava aquelles mirades a la dona del seu amic, com si fos la principal malfactora i la diftèria li hagués fet de còmplice. Ja no recordava la nit de lluna al Volga, ni les declaracions d’amor, ni la vida poètica al casot de fusta; recordava només que, per un caprici buit, per trapelleria, tota ella, de cap a peus, s’havia sucat amb una cosa bruta, llefiscosa, que mai no es podria esbandir de sobre…

“Ai, quantes mentides! Quin horror! —es deia quan pensava en el desfici que havia estat el seu amor amb el Riabovski—. Maleït sigui tot allò!”

A les quatre va dinar amb el Korosteliov. Ell no va menjar res, només bevia vi negre i posava mala cara. Ella tampoc no va menjar res. A estones pregava en silenci i prometia a Déu que, si el Dímov es recuperava, se’l tornaria a estimar i li seria fidel. A estones, distreta, es mirava el Korosteliov i pensava: “¿No ha d’avorrir, ser una persona tan senzilla, sense res de notable, a qui no coneix ningú, i a més amb aquesta fesomia botida i aquestes maneres vulgars?” A estones li semblava que Déu la fulminaria allà mateix perquè, per por de contagiar-se, no havia estat ni un sol cop al despatx del marit. Però el que sentia, en general, era una sensació sorda de pena, la certesa que la vida se li havia fet malbé i que no hi hauria forma d’arreglar-la…

Acabaven de dinar que fosquejava. Quan l’Olga Ivànovna va entrar a la sala, el Korosteliov dormia ajagut al sofà, amb el cap damunt d’un coixí de seda brodat amb fil daurat. Rrrr-pfff, roncava, rrrr-pfff.

Els metges venien, feien guàrdia i marxaven sense notar aquell desordre arreu. Que un foraster dormís a la sala i ronqués, que hi hagués tots aquells esbossos a les parets, que la decoració fos tan extravagant, que la mestressa anés escabellada i mal vestida, ara tot això no despertava ni el mínim interès. Un dels metges, per descuit, va riure fort, i la rialla va ressonar tan estranya i empetitida que feia basarda i tot.

Quan l’Olga Ivànovna va tornar a la sala, el Korosteliov ja no dormia, s’estava assegut fumant.

—La diftèria li ha envaït la cavitat nasal —va dir a mitja veu—. I el cor, que ja no li va gaire fi. Pinta malament.

—Faci venir l’Schreck —va dir l’Olga Ivànovna.

—Ja ha vingut. És ell, de fet, que ha observat que la diftèria havia passat al nas. Bah, ¿què hi pot, l’Schreck? No res, l’Schreck. De fet, ell es diu Schreck, jo em dic Korosteliov, i res més.

El temps s’arrossegava interminablement. L’Olga Ivànovna es va ajeure vestida al llit, que havia quedat desfet des del matí, i va abaltir-se. Endormiscada, li va semblar que tot el pis, del terra al sostre, l’ocupava una mola gegant de ferro i que, tan bon punt la traguessin d’allà, tothom se sentiria content i alleugerit. Quan va despertar-se, va recordar que allò no era cap mola de ferro, sinó la malaltia del Dímov.

“Nature morte… el port… —pensava mentre s’abaltia de nou—, esport… a l’hort… ¿I què, l’Schreck? Schreck, frec, rec… crec. ¿On deuen ser ara, els meus amics? ¿S’ho imaginen, que aquí passem un daltabaix? Déu meu, deslliureu-nos de… Salveu-nos. Schreck, frec…”

I tornava la mola de ferro… El temps s’arrossegava lentament, i en canvi el rellotge del pis de baix sonava tot sovint. Se sentia el timbre un cop i un altre, venien metges. La criada va entrar a l’habitació portant una safata amb un got buit i va preguntar:

—Senyora, ¿vol que li faci el llit?

En no obtenir resposta va sortir. El rellotge de baix va tocar les hores, l’Olga Ivànovna va somiar que plovia al Volga i algú més va entrar a l’habitació, algú de fora. Va incorporar-se a l’acte i va reconèixer el Korosteliov.

—¿Quina hora és? —va preguntar.

—Les tres, més o menys.

—¿Com va?

—¿Com ha d’anar? L’hi he vingut a dir: s’està morint…

Sanglotava, es va asseure al llit a la vora d’ella i es va eixugar les llàgrimes amb la màniga. Ella al principi no ho entenia, però de sobte va tenir molt de fred i va començar a senyar-se a poc a poc.

—S’està morint —va repetir ell amb una veueta prima, i va tornar a sanglotar—. Es mor perquè s’ha sacrificat… Quina pèrdua per a la ciència! —va dir amb amargor—. Ningú de vosaltres no s’hi pot comparar, amb aquest gran home, aquest home extraordinari! Quines aptituds! Tots nosaltres hi havíem posat tantes esperances, en ell! —continuava el Korosteliov, i es retorcia les mans—. Déu meu! Hauria arribat a ser una eminència, d’aquelles que ara no es troben ni fent llum. Pobre Dímov! Pobre Dímov, què has fet! Ah, Déu meu!

El Korosteliov, desesperat, es va cobrir la cara amb les mans i va brandar el cap.

—I quina força moral! —continuava, cada cop més enfadat amb algú—. Una ànima bona, pura, que era tota amor… transparent com el cristall! Va servir la ciència i la ciència l’ha matat. I com s’hi escarrassava, dia i nit, sense ningú que en prengués cura, un investigador tan jove, cridat a ser catedràtic, haver de buscar-se pràctiques i fer traduccions a les nits, tot per poder pagar aquests quatre… parracs!

El Korosteliov es va mirar l’Olga Ivànovna amb rancúnia, va engrapar el llençol amb totes dues mans i va clavar-hi una estrebada furiosa, com si el llençol tingués la culpa de tot.

—Ell no prenia cura de si mateix i ningú no prenia cura d’ell, tampoc. Bah, no cal parlar-ne més.

—Sí, n’hi ha pocs com ell! —va dir algú amb veu de baix a la sala.

L’Olga Ivànovna va recordar tota la seva vida amb el Dímov, del començament al final, amb petits detalls, i va comprendre de sobte que era realment un home extraordinari, com n’hi havia pocs, un gran home, comparat amb tants coneguts seus. I recordant com el tractava el seu propi pare abans de morir, com el tractaven tots els companys metges, va entendre que hi veien tots una futura glòria de la medicina. Les parets, el sostre, el llum i la catifa van començar a fer pampallugues, com si es burlessin d’ella i li volguessin dir: “Te l’has deixat perdre, aquest!” Va fugir plorant de l’habitació, va topar-se amb un desconegut a la saleta i va entrar precipitadament al despatx del marit. Jeia al divan, immòbil, amb una manta que el tapava fins a la cintura. Tenia la cara terriblement xuclada, prima, d’aquell color groc grisenc que no tenen mai els vius; i només pel front, les celles negres i pel somriure de sempre era possible de conèixer que era el Dímov. L’Olga Ivànovna li va palpar ràpidament el pit, el front i les mans. El pit conservava la calentor, però el front i les mans ja tenien un fred desagradable. I els ulls, mig clucs, miraven cap a la manta, no cap a l’Olga Ivànovna.

—Dímov! —el va cridar—. Dímov!

Li volia explicar que havia estat una equivocació, que no tot estava perdut, que la vida encara podia ser bella i feliç, que ell era un gran home, extraordinari, com n’hi havia pocs, i que ella tota la vida l’adoraria, li tindria veneració, una reverència sagrada…

—Dímov! —el cridava, sacsejant-lo per l’espatlla, sense creure’s que no es despertaria mai més—. Dímov! Però Dímov!

A la sala, el Korosteliov deia a la criada:

—No pregunti res, no. Vagi a l’església, a la caseta del sagristà, i demani on viuen les vetlladores de l’asil. Elles rentaran el cos i el vestiran i faran tot el que calgui.

^*El lubok és un gravat tradicional, de traç senzill, semblant a l’auca.

^*Ludwig Barnay (1842-1924), actor alemany que va estar algun cop de gira a Rússia.

^*El criat Óssip, personatge de L’inspector (1836), obra de teatre de Nikolai Gógol.