Читать книгу 24 contes - Anton Txékhov - Страница 7

La bellíssima Wanda, o —tal com deia el passaport— la ciutadana honorària Nastàssia Kanàvkina, es va veure, quan van donar-li l’alta a l’hospital, en una situació que no havia conegut mai: sense sostre i sense ni cinc. ¿I ara què?

Primer que res, va anar a la casa de préstecs a empenyorar un anell amb una turquesa, la seva única joia. Li van donar un ruble per l’anell, però… ¿què podia comprar, amb un ruble? No li arribava ni per una jaqueteta curta com es duien ara, ni per un barret alt, ni per unes sabates verd bronze, i sense aquestes coses ella se sentia com si anés despullada. Li semblava que ja no la gent, sinó els cavalls i els gossos i tot se la miraven i es mofaven d’aquell vestidet tan senzill. El que la capficava era el vestit; la qüestió del menjar i el dormir no li feia passar gens d’ànsia.

“Tant de bo em trobés algun conegut —pensava—. Li demanaria diners… No n’hi ha cap que em pugui dir que no, perquè…”

Però no se’n trobava cap, de conegut. Seria fàcil de trobar-ne al vespre, al Renaissance, però el Renaissance era un local on no et deixaven entrar sense barret, ni amb aquest vestidet tan senzill. ¿Què faria? Després d’una llarga estona d’angúnia, quan ja va estar tipa de caminar i seure i pensar, la Wanda va decidir valdre’s de l’últim recurs: anar a veure algun conegut directament a casa seva i demanar-li diners.

“¿A qui podria visitar? —reflexionava—. El Mixa no: un home de família… El vell pèl-roig ara és a la feina…”

La Wanda es va recordar del Finkel, el dentista, jueu convers, que li havia regalat, feia cosa de tres mesos, un braçalet, i a qui una vegada, sopant al Club Alemany, havia buidat un got de cervesa al cap. Es va alegrar molt d’haver-se recordat d’aquest Finkel.

“Ell segur que afluixarà, l’important és que l’enxampi a casa… —pensava mentre s’hi dirigia—. Si no afluixa ja es pot preparar: li trencaré tots els llums del pis.”

Quan s’acostava a la consulta del dentista ja tenia a punt el pla: córrer escales amunt, entrar amb grans riallades i exigir-li vint-i-cinc rubles… Però en el moment de trucar al timbre tot el pla li va fugir del cap. De sobte, la Wanda va començar a acovardir-se i a posar-se nerviosa, cosa que abans no li passava mai. Era agosarada i insolent amb els borratxos; ara, en canvi, amb aquell vestidet qualsevol, fent el paper d’una sol·licitant qualsevol a qui poden no rebre, va sentir-se tímida i humiliada. Li va agafar vergonya, va tenir por.

“Potser ja no s’enrecorda de mi… —pensava, sense atrevir-se a trucar—. ¿I com me li puc presentar, amb aquest vestit? Igual que una captaire o una menestraleta…”

Va trucar, indecisa.

Es van sentir passos rere la porta. Era el conserge.

—¿El doctor és a casa? —va preguntar la Wanda.

Ara li hauria estat més agradable que li diguessin que no, però el conserge, en lloc de respondre, la va fer passar a l’entrada i la va ajudar a treure’s l’abric. Les escales li van semblar luxoses, imponents, i el que més li va cridar l’atenció de tot aquell luxe va ser un mirall enorme on veia reflectida una esparracada sense barret alt, sense cap jaqueteta curta i sense sabates verd bronze. I va trobar estrany que precisament llavors, mal vestida, amb aspecte de cosidora o bugadera, li haguessin aparegut aquells escrúpols i no li quedés gens d’insolència ni gosadia, i en els seus pensaments ja no es deia a si mateixa Wanda, sinó Nàstia Kanàvkina, com abans…

—Endavant —va dir la criada, acompanyant-la a la consulta—. Ara vindrà el doctor. Segui.

La Wanda es va deixar caure en una butaca tova.

“Així mateix l’hi diré: que em deixi diners! —pensava—. No hi ha res d’indecent, al final és un conegut meu. La criada, això sí, se n’hauria d’anar. Fa com a cosa, davant d’ella… ¿Es pot saber què hi fa, aquí dreta?”

Uns cinc minuts més tard es va obrir la porta i va entrar el Finkel, un convers alt i morenot, galtaplè i d’ulls sortits. Les galtes, els ulls, la panxa, aquelles cuixes grosses… tot ell fartanera, repugnància, mal humor. Quan era al Renaissance o al Club Alemany solia anar contentet, no s’estava de res a l’hora de convidar les dones i encaixava amb paciència les males passades que li feien (quan la Wanda li va abocar la cervesa al cap, per exemple, es va limitar a somriure i a renyar-la amb el dit); ara, per contra, tenia un posat sorrut i somnolent, mirava amb urc, amb fredor, com un superior, mastegant el que tenia a la boca.

—¿Què demana? —va preguntar sense mirar la Wanda.

Ella va donar un cop d’ull a la cara seriosa de la criada, després a la figura ben alimentada del Finkel, que pel que es veia no l’havia reconegut, i es va ruboritzar…

—¿Què demana? —va repetir el dentista, ja irritat.

—Em… em fan mal els queixals —va murmurar la Wanda.

—Ahà. ¿Quin queixal? ¿On?

La Wanda va recordar que tenia un queixal corcat.

—A baix, a la dreta… —va dir.

—Hm…! Obri la boca.

El Finkel va arrufar el nas, va aguantar-se la respiració i es va posar a inspeccionar aquell queixal dolent.

—¿Fa mal? —va preguntar, furgant-li el queixal amb una espècie de ferret.

—Sí… —va mentir la Wanda.

“Li hauria de fer memòria —pensava— i segur que em coneixeria… Però… la criada! ¿Què hi fa, aquí dreta?”

De sobte el Finkel li va deixar anar, de dret a la boca, un gran esbufec, com una locomotora, i va dir:

—No li recomeno que se’l faci empastar… Aquest quixal igualment ja no li servirà de re.

Després de furgar-li una mica més el queixal i d’empastifar-li els llavis i les genives amb els dits bruts de tabac, el Finkel va tornar a aguantar-se la respiració i li va introduir a la boca una cosa freda… La Wanda va notar una fiblada terrible, va cridar i es va arrapar al braç del Finkel.

—No és re, no és re… —rondinava ell—. No se m’espanti… Ja no li hauria fet cap profit, aquest quixal. Hem de ser valents.

Uns dits bruts de tabac i de sang li van acostar als ulls la dent arrencada, la criada se li va atansar i li va posar una tassa a prop de la boca.

—A casa glopegi aigua freda —va dir el Finkel—, per estroncar la sang…

Se li havia plantificat al davant amb el gest d’algú que espera que se’n vagin tots d’una vegada i el deixin en pau.

—Adeu… —va dir la Wanda, girant-se cap a la porta.

—Hm…! ¿I qui em pagarà la feina? —va preguntar el Finkel amb veu riolera.

—Ai, sí… —va caure-hi la Wanda. Es va tornar vermella i va donar al dentista el ruble que havia obtingut d’empenyorar l’anell de la turquesa.

En sortir al carrer encara es va sentir més avergonyida que abans, però el que l’avergonyia ara ja no era la misèria. Ja no se n’adonava, que no tenia un barret alt ni una jaqueteta curta. Caminava pel carrer escopint sang, i en cada escopinada vermella hi veia la mala vida, les dificultats, els insults que havia suportat i que suportaria, demà, al cap d’una setmana, d’un any… tota la vida, fins a la mort…

—Quina por! —xiuxiuejava—. Quin horror, Déu meu!

Així i tot, l’endemà ja era al Renaissance balla que ballaràs. Estrenava un barret roig, molt ample, una jaqueteta curta i unes sabates verd bronze. L’havia convidat a sopar un mercader jove que venia de Kazan.