Читать книгу 24 contes - Anton Txékhov - Страница 13

Ha deixat de sondrollar i el Pàvel Ivànitx s’ha animat. Ja no s’enfada. Posa una cara fanfarrona i burleta, com per provocar. Sembla que vulgui dir: “Sí, ara us en explicaré una que us esmeligareu de riure.” Han obert la finestreta rodona i un fi ventijol bufa sobre el Pàvel Ivànitx. Se senten veus, xipolleig de rems… Just a sota de la finestreta, algú s’esgargamella amb una veueta prima, desagradable: deu ser un xinès que canta.

—Sí, ja hem entrat a la badia —diu el Pàvel Ivànitx, somrient burleta—. Un mes, a tot estirar, i ja som a Rússia. Doncs sí, benvolguts senyors de la soldadesca! Arribaré a Odessa i, d’allà, cap a Khàrkov falta gent. Allà hi tinc un amic lletraferit. L’aniré a veure i li diré: “Company, deixa’t estar d’amors de damisel·la i espectacles de la natura i dedica’t a fustigar la porqueria bípeda que som… Mira quins temes que et porto…”

En barrina alguna durant una estona, després diu:

—Gússev, ¿saps com els he ensarronat?

—¿A qui, Pàvel Ivànitx?

—A aquests d’aquí… Veuràs, aquest vaixell només té primera i tercera classe, però en tercera només hi deixen viatjar els pagesots, la purrialla. Si portes una jaqueta decent i retires ni que sigui de lluny a un noble o un burgès, fes el favor de viatjar en primera. Rebenta, si vols, però amolla els cinc-cents rubles. ¿Amb quin propòsit, em demano, se l’han tret del barret, aquesta regla? ¿Potser volen augmentar el prestigi de la intel·lectualitat russa? “No pas. No el deixem viatjar en tercera perquè un home decent no hi pot anar: allà tot és massa brut i indecorós.” ¿Ah, sí? Els agraeixo que es preocupin tant per la decència. Però, sigui tot massa brut o massa correcte, jo no els tinc, els cinc-cents rubles. Jo no he robat diners de l’estat, no m’he dedicat a explotar estrangers, ni al contraban, no he fet fuetejar ningú fins a matar-lo, així que jutgin vostès mateixos: ¿tinc dret a anar en primera classe i, encara diré més, a considerar-me part de la intel·lectualitat russa? Però ells no en fan cas, de la lògica… Vaig haver de recórrer a l’enganyifa. Em vaig posar un gec i unes botes ben gruixudes, vaig posar cara de borratxot, de púrria, i em vaig acostar a l’encarregat: “Excel·lència”, li dic, “dongui’m un bitlletet, va…”.

—I a casa vostra, ¿què sou? —pregunta el mariner.

—Clergues. Mon pare era un capellà honest. Sempre cantava la canya als poderosos i va patir molt, per culpa d’això.

El Pàvel Ivànitx s’ha cansat de parlar i s’ofega, però tot i així continua:

—Sí, jo sempre canto la canya… No tinc por de res ni de ningú. En aquest sentit, la diferència amb vosaltres és enorme. Sou ignorants, sou cecs, us maltracten i no veieu res, i el que veieu no ho enteneu… Us diuen que el vent es deslliga de la cadena, que sou bèsties, que veniu de la raça dels petxenegs, i vosaltres us ho creieu; us claven una clatellada i els beseu la mà; un animalot que porta un abric de pell us ho roba tot i us llença als morros una monedeta de propina, i vosaltres: “Permeteu que us besi la mà, senyor.” Sou uns pàries, sou una gent que fa pena… No com jo. Jo visc amb la consciència desperta, ho veig tot, com hi veu l’àguila o l’esparver quan sobrevolen la terra, ho entenc tot. Soc la protesta feta persona. Veig un abús de poder, protesto; veig un figaflor i un hipòcrita, protesto; veig un verro que s’ha enfilat molt amunt, protesto. Soc invencible, no em podria fer callar ni la inquisició espanyola. Sí… Que em tallin la llengua, que protestaré gesticulant; que m’emparedin en un soterrani, que d’allà dins cridaré tan fort que em sentiran a una versta o em deixaré morir de gana perquè carreguin un pes més en la seva negra consciència; que em matin, que me’ls apareixeré com un fantasma. Tothom em diu: “Quin home més insuportable està fet, vostè, Pàvel Ivànitx!” I jo orgullós d’aquesta fama. He servit tres anys a l’Extrem Orient, però els deixo memòria per un segle: he renyit amb tothom. M’escriuen els amics, des de Rússia: “No cal que tornis.” I guaita tu, jo, per fer la punyeta, tornaré… Sí… Jo l’entenc així, la vida. D’això en pots dir viure.

El Gússev no escolta i mira per la finestreta. A l’aigua, diàfana, d’un turquesa suau, tota espurnejant d’un sol que enlluerna i crema, s’hi gronxa una barca. A dalt hi ha uns xinesos despullats que alcen cap al vaixell unes gàbies amb canaris, cridant:

—Canten! Canten!

Una altra barca xoca amb la primera; passa, rabent, una llanxa. I allà hi ha una altra barca: hi seu un xinès gras que menja arròs amb bastonets. L’aigua es bressola amb peresa, per damunt hi volen també amb peresa unes gavines blanques.

“A aquest llardós d’aquí, si li pogués clavar una bona nata…”, pensa el Gússev, mirant-se el xinès gras i fent un badall.

Dormisqueja i li sembla que tota la natura també s’ha abaltit. El temps passa de pressa. Transcorre el dia sense que es noti, i sense que es noti arriba la fosca… El vaixell ja no està atracat, avança cap a algun lloc.