Читать книгу 24 contes - Anton Txékhov - Страница 21

Sembla que a partir de mig hivern el Dímov va començar a sospitar que l’enganyaven. Com si li remordís la consciència, ja no podia mirar la dona als ulls, no somreia amb alegria quan la tenia al davant i, per passar-hi menys temps a soles, sovint convidava a dinar el seu company de feina Korosteliov, un homenic menut, amb el cap pelat i la fesomia botida, que parlant amb l’Olga Ivànovna es posava tan nerviós que es descordava tots els botons de la jaqueta i se’ls tornava a cordar, i després començava a pessigar-se la punta esquerra del bigoti amb la mà dreta. Durant el dinar, els dos metges comentaven que un diafragma que estigui massa amunt de vegades provoca alteracions en el funcionament del cor, o que últimament es veien moltes neuritis, o que el dia abans el Dímov, fent l’autòpsia a un cadàver que tenia el diagnòstic d’“anèmia perniciosa”, havia trobat un càncer de pàncrees. Era com si tots dos conversessin sobre medicina només per donar a l’Olga Ivànovna la possibilitat de callar, o sigui, de no mentir. Havent dinat, el Korosteliov es posava al piano i el Dímov sospirava i li deia:

—Ai, company! Vinga, va, toca alguna cosa trista.

Encarcarant les espatlles i obrint molt els dits, el Korosteliov tocava uns quants acords i començava a cantar amb veu atenorada: “Vull que em mostris l’indret on, a Rússia, el pagès no sofreixi”; el Dímov tornava a sospirar, reposava el cap damunt del puny i quedava pensarós.

Darrerament l’Olga Ivànovna procedia sense cap mena de discreció. Cada matí es despertava de molt mal humor i amb la idea que ja no estimava el Riabovski i que, per sort, ja s’havia acabat tot. Però, després del cafè, comprenia que el Riabovski li havia costat el marit i que ara es quedava sense l’un ni l’altre; llavors recordava el que deien els seus coneguts, que el Riabovski tenia a punt per una exposició una cosa increïble, una barreja de paisatge i quadro costumista, a la manera de Polénov, que tothom que passava pel taller s’hi entusiasmava. Aquella obra, però, ell l’havia concebut —pensava l’Olga Ivànovna— influït per ella, i en general havia millorat molt sota la seva influència; una influència tan beneficiosa i necessària que, si ara el deixés, qui sap si no s’esgarriaria. També recordava que l’últim cop que havia vingut a casa portava una levita curta, d’un gris esquitxat de blanc, i una corbata nova, i que li preguntava, tot llangorós: “¿Soc guapo?” I sí, era elegant i guapo, amb aquells rínxols llargs i aquells ulls blaus, o en aquell moment ho semblava, i la tractava amb afecte.

Havent recordat i comprès moltes coses, l’Olga Ivànovna es vestia i se n’anava tota alterada al taller del Riabovski. Se’l trobava de bones, admirant el seu quadro, realment magnífic: saltironava, feia el ruc i responia a les preguntes serioses fent broma. L’Olga Ivànovna estava gelosa d’aquell quadro i l’odiava, però, per educació, s’hi passava uns bons cinc minuts, dreta i en silenci, sospirava com se sospira davant d’una sagrada relíquia i deia fluixet:

—Sí, encara no havies pintat res d’igual. ¿Saps? Fa por i tot.

Després començava a suplicar-li que l’estimés, que no l’abandonés, que es compadís d’ella, pobra i desventurada. Esclatava en plors, li besava les mans, li exigia juraments d’amor, li assegurava que, sense la bona influència d’ella, perdria el camí i s’esgarriaria. I un cop s’havia humiliat davant seu i li havia amargat el bon humor, se n’anava a ca la modista o a visitar una actriu que coneixia per aconseguir alguna entrada.

Si no el trobava al taller, li deixava una carta on li jurava que, o l’anava a veure aquell dia mateix, o s’emmetzinaria sens falta. Ell s’espantava, corria a veure-la i es quedava a dinar. Sense que els cohibís la presència del marit, el Riabovski li deia impertinències i ella li contestava en el mateix to. Tots dos sentien que ho embolicaven, que eren dèspotes i enemics, que es tenien rancor, i el rancor no els deixava veure que el que feien era indecent i que fins i tot el Korosteliov, amb el seu cap pelat, ho entenia tot. Després de dinar, el Riabovski corria a acomiadar-se i sortia.

—¿I on va? —li preguntava l’Olga Ivànovna al rebedor, mirant-se’l amb odi.

Ell, arrufant les celles i mig aclucant els ulls, anomenava alguna dama que tots dos coneixien, i es notava que ho deia per burxar-la i es reia de la seva gelosia. Ella se n’anava a l’habitació i s’ajeia al llit; de gelosia, de ràbia, de tan humiliada i avergonyida, mossegava el coixí i es posava a plorar fort. El Dímov deixava el Korosteliov a la sala d’estar, entrava a l’habitació i, confós, destarotat, li deia fluixet:

—No ploris tan fort, cuca… ¿Per què? No se n’ha de parlar, d’això… No s’ha de deixar que es vegi… Mira, el que ha passat no es pot canviar.

Sense saber com calmar aquella gelosia que l’aclaparava i arribava a fer-li mal als polsos, i convençuda que encara es podia arreglar tot, l’Olga Ivànovna es rentava, s’empolvorava la cara, vermella de tant plorar, i se n’anava volant a casa de la dama. No hi trobava el Riabovski i se n’anava a casa d’una altra, després a casa d’una tercera… Al principi li feien vergonya, aquestes peregrinacions, però després s’hi va acostumar i en una sola tarda va arribar a visitar totes les dames que coneixia per trobar el Riabovski, i totes ho sabien.

Una vegada, parlant amb el Riabovski, va dir del marit:

—Aquest home em carrega, amb tanta grandesa d’ànima!

La frase li devia agradar, perquè cada vegada que es trobava amb els artistes que sabien el seu afer amb el Riabovski, deia del marit, amb un gest enèrgic de mà:

—Aquest home em carrega, amb tanta grandesa d’ànima!

Feien la mateixa vida que l’any anterior. Hi havia les festes dels dimecres. L’actor recitava, els artistes pintaven, el violoncel·lista tocava, el cantant cantava i a dos quarts de dotze, puntualment, s’obria la porta que donava al menjador i el Dímov els convidava amb un somriure:

—Quan vulguin poden passar a fer un mos.

Com abans, l’Olga Ivànovna buscava grans personalitats, les trobava i, insatisfeta, en tornava a buscar. Com abans, cada nit arribava molt tard a casa, però el Dímov ja no dormia, com l’any passat, sinó que era al despatx, treballant: se n’anava a dormir pels volts de les tres i es llevava a les vuit.

Un vespre que ella era a l’habitació davant del mirall, mudant-se per anar al teatre, va entrar el Dímov de frac i amb corbata blanca. Feia el seu somriure dòcil i mirava la dona als ulls, com abans, amb alegria. Tenia la cara radiant.

—Vinc de defensar la tesi —va dir, asseient-se i passant-se la mà pel genoll.

—¿I ha anat bé? —va preguntar l’Olga Ivànovna.

—Ahà —va riure ell, i va allargar el coll per veure al mirall quina cara feia la dona, que li donava l’esquena i s’arreglava els cabells—. Ahà —va repetir—. ¿Saps què? És molt probable que em proposin una plaça a la universitat, al departament de patologia general. Tot hi apunta.

Per la seva expressió riallera, radiant, es veia ben bé que, si l’Olga Ivànovna hagués volgut compartir aquella alegria i aquell triomf, ell l’hi hauria perdonat tot, passat i futur, tot ho hauria oblidat; però ella no entenia què volia dir allò de “departament” o “patologia general”, i a més no volia fer tard al teatre, i no va dir res.

El Dímov va seure un parell de minuts més, va somriure escorregut i va sortir.