Читать книгу 24 contes - Anton Txékhov - Страница 9

L’Ivan Alekséitx Ógnev recorda com, aquella nit d’agost, la porta de vidre va dringar quan l’obria per sortir a la terrassa. Duia un macfarlan prim i un barret de palla d’ala ampla, el mateix barret que ara volta empolsegat per allà sota el llit, amb les botes de muntar a cavall. En una mà hi tenia un gruixut lligall de llibres i a l’altra el bastó nuós.

Des de dins, a l’altre cantó del llindar, li feia llum l’amo de casa, el Kuznetsov, un vell calb amb una llarga barba canuda i una jaqueta de piqué blanca com la neu. El vell feia un somriure benigne i anava movent el cap.

—Adeu-siau, mestre! —li va cridar l’Ógnev.

El Kuznetsov va deixar el fanal a taula i també va sortir a la terrassa. Dues ombres llargues i estretes van baixar la graonada fins a les flors, trontollant, i van apuntalar el cap contra els troncs dels til·lers.

—Adeu-siau, i gràcies un cop més, bon home! —va dir l’Ivan Alekséitx—. Gràcies per la bona rebuda, per totes les atencions, per l’estima… No l’oblidaré mai de la vida, la seva hospitalitat. Vostè és una bona persona, la seva filla també, aquí tothom és bo, alegre, amable… He anat a topar una gent tan esplèndida que no sé ni com dir-ho!

L’excés d’emoció, i els efectes de l’aiguardent que acabava de prendre, feien parlar l’Ógnev amb cantarella de seminarista, i de tan entendrit expressava el que sentia no amb paraules, sinó aclucant i obrint els ulls i sacsejant les espatlles. El Kuznetsov, també una mica begut i entendrit, es va allargar cap al jove i li va fer un petó.

—M’he acostumat a vostès com un cadellet! —continuava l’Ógnev—. He vingut gairebé cada dia a ficar el nas a casa seva, m’hi he quedat a dormir potser deu cops i hi he begut tant d’aiguardent que no vull ni pensar-hi. I gràcies, sobretot, Gavriïl Petróvitx, per la seva col·laboració i ajuda. Sense vostè, les meves estadístiques i jo hauríem estat patollant per aquí fins a l’octubre. Així mateix ho afegiré al pròleg: “Em veig en el deure de manifestar la meva gratitud al president de l’administració local del districte d’N. per la seva amable col·laboració.” Quin gran futur que té l’estadística! Doni-li els més sentits records a la Vera Gavrílovna de part meva i digui als metges, als dos jutges d’instrucció i al secretari que sempre més recordaré la seva ajuda! I ara, mestre, abracem-nos i demnos el darrer bes.

L’Ógnev, bastant tocat, va fer un altre petó al vell i va començar a baixar les escales. Al darrer graó es va girar i va dir:

—¿Ens tornarem a veure?

—Qui sap! —va respondre el vell—. Segurament mai més!

—És veritat! Vostè a Petersburg no hi posaria els peus ni que el paguessin, i jo a aquest districte és difícil que hi torni. Doncs apa, adeu-siau!

—Els llibres podia deixar-los, home! —li cridava a l’esquena el Kuznetsov—. Ja són ganes de carregar pes! Li hauria enviat algú que els hi portés demà.

Però l’Ógnev s’allunyava de pressa i ja no el sentia. Per dins, escalfat pel beure, hi notava alegria, caliu, també tristesa… Caminava i pensava que són coses que passen, això de trobar-se bona gent, i que és una llàstima que d’aquestes trobades no en quedin sinó records. De vegades veus un esbart de grues que vola al lluny, l’oratjol tranquil te’n porta els crits queixosos, exaltats, i al cap de no res, per més a fons que observis l’horitzó blau, ja no hi detectes cap d’aquells puntets, ja no sents res: de la mateixa manera, la gent, amb les seves cares i paraules, apareix a la vida i s’enfonsa en el nostre passat, i no deixa sinó unes marques insignificants a la memòria. Com que vivia des de la primavera al districte d’N. i havia visitat gairebé cada dia els Kuznetsov, tan amables, l’Ivan Alekséitx s’havia acostumat al vell, a la filla, al servei com si fossin de la família; se sabia tota la casa fins als detalls més ínfims, la terrassa, on s’estava tan bé, els revolts dels camins pel bosc, les ombres dels arbres a la cuina i el bany; però, així que sortís per la porta del jardí, tot això es convertiria en record i perdria per sempre el seu sentit real, i al cap d’un any o dos totes aquestes imatges estimades s’esmorteirien en la consciència fins a no diferenciar-se dels invents i figuracions de la fantasia.

“A la vida no hi ha res més important que les persones! —pensava l’Ógnev, entendrit, tot caminant cap a la porta del jardí—. No hi ha com les persones!”

A fora hi havia silenci i feia bo. Se sentia olor de reseda, tabac i heliotropi, la vegetació que encara no havia perdut la florida. L’espai entre els matolls i les soques dels arbres s’omplia d’una boirina esclarissada, suau, tota amarada de claror de lluna, i —l’Ógnev se’n recordaria molt de temps— aquells arrossegalls de boira com aparicions travessaven el camí l’un darrere l’altre, a poc a poc, però d’una manera que l’ull ho percebia. La lluna era alta, al dret del jardí, mentre que més avall unes clapes nebuloses, translúcides, es movien cap a llevant. Semblava que tot el món consistís en contorns negres i ombres blanques que vagaven, i l’Ógnev, contemplant la boira d’una nit d’agost potser per primera vegada a la vida, pensava que allò que veia no era la natura, sinó un decorat que havien volgut il·luminar amb bengales uns pirotècnics ineptes, amagats rere els matolls, que havien deixat anar, més que llum, fumeres blanques.

Quan l’Ógnev s’acostava a la porta del jardí, una ombra es va separar de la bardissa, que no era gaire alta, i el va venir a trobar:

—Vera Gavrílovna! —va alegrar-se ell—. ¿Era aquí? I jo que la buscava i la buscava, em volia acomiadar… Adeu-siau, me’n vaig!

—¿Tan aviat? Si només són les onze.

—Ja he de retirar! Tinc cinc verstes a peu i encara no he fet les maletes. Demà hi ha matines…

L’Ógnev tenia al davant la filla del Kuznetsov, la Vera, una noia de vint-i-un anys; com de costum, trista, vestida sense mirar-s’hi gaire, i interessant. Les noies somiadores que jeuen mandrosament i es passen dies sencers llegint tot el que els cau a les mans, que s’avorreixen i estan tristes, no s’hi solen mirar gaire, en el vestir. A les que posseeixen bon gust i instint del bell, això de no mirar-s’hi vestint els dona una gràcia especial. L’Ógnev, quan més endavant recordaria la Vérotxka, tan bonica, no se la podria imaginar sense aquella jaqueteta que li venia ampla i li feia uns grans replecs a la cintura, o sense aquell rínxol al front que se li escapava de la cabellera recollida amunt, o sense aquell mocador vermell de llana que feia unes boletes peludes a les vores i que de nit li penjava tot pansit d’una espatlla, com una bandera quan no corre l’aire, i de dia s’arrossegava fet un manyoc pel rebedor, entre els barrets dels homes, o damunt del bagul del menjador, amb la gata dormint-hi a sobre tan tranquil·la. D’aquell mocador i d’aquells replecs de la jaqueteta te’n venia un aire de mandra i llibertat, de vida casolana, benigna. Potser perquè la Vera li agradava, l’Ógnev sabia llegir en cada botonet i cada detall de la seva roba alguna cosa càlida, acollidora, innocent, aquella cosa bona i poètica que és la que falta a les dones poc sinceres, fredes, privades del sentit del bell.

La Vérotxka tenia la figura ben feta, un perfil esvelt i una cabellera preciosa, que feia ondes. L’Ógnev, que no havia vist gaires dones a la seva vida, trobava que era una bellesa.

—Me’n vaig! —deia, acomiadant-se d’ella a la vora de la porta—. Tingui’m en bona estima! Gràcies per tot!

Igual que conversava amb el vell, amb la mateixa cantarella de seminarista, aclucant i obrint els ulls i sacsejant les espatlles, es va posar a agrair a la Vera l’hospitalitat, les atencions i el bon tracte.

—Cada dia, quan escrivia a la mare, li parlava de vostè —deia—. Que en seria de bonic el món si tots fossin com vostè i el seu papà! Una gent esplèndida, tota! Tothom senzill, amable i sincer.

—¿I ara on va? —va preguntar la Vera.

—A veure la mare, a Oriol. M’hi estaré un parell de setmanes i després ja cap a Petersburg, a la feina.

—¿I després?

—¿Després? Treballaré tot l’hivern, i a la primavera cap a alguna altra banda, algun districte, a recollir material. En fi, estigui boneta, que visqui molts anys… Tingui’m en bona estima. No ens veurem més.

L’Ógnev es va inclinar i va besar-li la mà. Tot seguit, neguitós i sense dir res, es va posar bé el macfarlan, va agafar el lligall de llibres pel costat més còmode i, tallant el silenci, va dir:

—Quanta boira!

—Sí. ¿No s’ha descuidat pas res a casa nostra?

—¿Què m’hi he pogut descuidar? No, crec que res…

Per un moment, l’Ógnev va estar-se dret, en silenci, després va girar-se amb un gest maldestre cap a la porta i va sortir del jardí.

—Esperi! L’acompanyaré fins al nostre bosc —va dir la Vera, seguint-lo.

Van posar-se a caminar. Els arbres ja no feien obstacle i es veia el cel i la llunyania. Com si la cobrís un vel, tota la natura s’havia amagat sota un fumerol mat i translúcid i guaitava d’allà darrere, alegre, bella; la boira, més blanca i espessa, queia en una capa desigual al voltant de garberes i esbarzers, o travessava a flocs el camí, vagant arranada a terra, com si volgués evitar que per culpa seva no es pogués veure aquell espai immens. A través del fumerol, fins al bosc, es distingia el camí sencer, amb un regueró fosc a banda i banda i amb tot de matolls petits que hi havien crescut i que no deixaven que els arrossegalls de boira hi llisquessin. A mitja versta del jardí s’allargava una franja negra: el bosc dels Kuznetsov.

“¿Per què ha vingut? Després hauré de desfer tot el camí per acompanyar-la!”, va pensar l’Ógnev, però en veure el perfil de la Vera va somriure amb afecte i va dir:

—No em ve gens de gust marxar, amb aquest bon temps! Fa una nit com de novel·la: la lluna, el silenci… tot com toca. ¿Sap què, Vera Gavrílovna? Fa vint-i-nou anys que visc en aquest món i no he tingut mai cap història d’amor. En tota la vida ni una sola aventura romàntica, així que les cites, els passejos, els sospirs i els petons només els conec d’oïda. No és normal! A ciutat, tancat a l’habitació, no es nota, aquesta mancança, però aquí, a l’aire lliure, te’n sents molt… Sap greu i tot!

—¿I com és que ha anat així?

—No ho sé. Potser és que no he tingut mai temps, o potser és que no he trobat les dones que… De fet, no conec gaire gent, jo, no vaig enlloc.

Els dos joves van fer unes tres-centes passes sense dir-se res. L’Ógnev anava mirant els cabells i el mocador de la Vérotxka, i per dins li renaixien, un darrere l’altre, aquells dies de primavera i d’estiu. Aquells dies, lluny de la grisa habitació a Petersburg, entre els plaers de la natura, una feina que li agradava i les atencions que li tenia aquella bona gent, no havia ni notat com el crepuscle del vespre seguia el del matí, ni tampoc, augurant que l’estiu s’acabava, com deixaven de cantar primer els rossinyols, després les guatlles i una mica més tard els rasclons… El temps havia volat sense que se n’adonés, i això volia dir que havia viscut content i sense maldecaps… Va recordar, i ho va dir, que no havia tingut gens de ganes, ell que no era ric ni estava acostumat al tragí i a la gent, de venir a finals d’abril al districte d’N., on esperava fer una vida avorrida i solitària enmig de gent que no tindria cap interès per l’estadística, una ciència que ell trobava de les més destacades d’avui dia. Quan va arribar un matí d’abril a la capital del districte, una ciutat de mala mort, es va instal·lar a l’hostal del Riabukhin, ortodox de ritu antic, on per una misèria li llogaven un quarto lluminós i net, amb la condició que fumés al carrer. Després de descansar una estona, va preguntar pel president de l’administració local i se’n va anar de seguida a visitar el Gavriïl Petróvitx. Va haver de caminar quatre verstes, travessant prats esponerosos i arbredes joves. Sota els núvols, emplenant l’aire de refilets de plata, s’estremien les aloses; sobre els sembrats verds, les graules planaven amb un moviment d’ala solemne i greu.

—Senyor! —se sorprenia llavors l’Ógnev—. ¿Aquest aire el respiren sempre, aquí, o fa aquesta olor només avui, perquè he arribat jo?

Com que s’esperava una rebuda seca i expeditiva, va entrar a casa del Kuznetsov intimidat, mirant amb desconfiança i toquejant-se la barba. El vell al principi arrugava el front i no entenia quina falta els feia a aquell jove i a les seves estadístiques l’administració del districte, però quan li va haver explicat a bastament quin era el material de l’estadística i d’on es recollia, el Gavriïl Petróvitx es va engrescar i va començar a somriure i a ficar el nas als quaderns amb una curiositat infantil. Aquell mateix vespre l’Ivan Alekséitx sopava a cals Kuznetsov, l’aiguardent li pujava al cap de seguida i veient les cares plàcides i els gestos lents dels seus nous coneguts se sentia per tot el cos una peresa dolça, somnolenta, unes ganes de dormir, d’estirar els braços, de somriure. Ells se’l miraven amb bonhomia i li preguntaven si el pare i la mare eren vius, quants diners guanyava al mes, si anava gaire sovint al teatre…

L’Ógnev evocava aquells tombs pels termes de la comarca, els pícnics, la pesca, l’excursió que havien fet tots junts al convent, i l’abadessa Marfa, que havia regalat a cada un dels visitants un monederet de grans de vidre; evocava les discussions aferrissades, inacabables, tan russes, quan els que discuteixen, tirant capellans i picant a taula amb els punys, no s’entenen entre ells i s’interrompen, es contradiuen a cada frase sense adonar-se’n, canvien constantment de tema i, després de discutir dues o tres hores, esclaten a riure.

—Ves a saber per què vam discutir! De les rialles van venir les ploralles! ¿I recorda el dia que vam anar a cavall fins a Xestovo amb el metge? Quan vam topar aquell rodamon boig. Li vaig donar una moneda i ell va senyar-se tres cops i la va tirar al camp de sègol. Déu meu, m’enduc tants records que, si els pogués atapeir en una massa compacta, en sortiria un bon lingot d’or! No entenc per què hi ha gent intel·ligent i sensible que s’està anxovada a les ciutats en lloc de venir a viure en un lloc com aquest. ¿Que potser hi trobem més grandària i veritat que aquí, a l’avinguda Nevski i a tots aquells edificis enormes i humits? Francament, les nostres habitacions moblades, embotides de dalt a baix d’artistes, científics i periodistes, sempre m’han semblat un error.

A vint passes d’arribar al bosc, el camí salvava el rierol per un pont baix i estret, amb pilastres als cantons, on els Kuznetsov i els seus convidats feien parada durant el passeig del vespre. Des d’aquí, qui volgués podia jugar amb l’eco del bosc, i més endavant es veia el caminet fonent-se en un viarany negre.

—Ja som al pont! —va dir l’Ógnev—. Ara hem de desfer camí…

La Vera es va aturar i va recuperar l’alè.

—Seguem una mica —va dir ella, asseient-se en una de les pilastres—. Quan algú se’n va lluny, abans de dir-se adeu se sol seure una estona.

L’Ógnev se li va asseure a la vora, sobre el lligall de llibres, i va seguir parlant. La Vera respirava amb el panteix d’haver caminat i mirava a una altra banda, de manera que l’Ivan Alekséitx no li veia la cara.

—Potser ens retrobarem d’aquí a deu anys, o una cosa així —deia l’Ógnev—. ¿Com serem, llavors? Vostè serà una respectable mare de família, i jo l’autor d’un respectable recull d’estadístiques que no farà cap falta a ningú, gruixut com quaranta mil reculls. Ens retrobarem i recordarem el passat… Ara sentim el present, ens omple i ens commou, però llavors, quan ens retrobem, ja no recordarem el dia, el mes ni tan sols l’any d’aquell últim cop que ens vam veure en aquest pontet. Vostè potser canviarà… Escolti, ¿canviarà?

La Vera va tenir una esgarrifança i es va girar de cara a ell.

—¿Què? —va preguntar.

—Li preguntava…

—Perdoni, no he sentit el que deia.

Només aquí l’Ógnev va notar que la Vera estava canviada. S’havia tornat pàl·lida, s’ofegava, i aquell tremolor de l’alè se li encomanava a les mans, als llavis, al cap, i de la cabellera recollida se li escapava no un sol rínxol, com de costum, sinó dos… Es notava que procurava no mirar-lo als ulls i s’arreglava el coll de la camisa com si li fes nosa per dissimular el neguit, es passava el mocador vermell d’una espatlla a l’altra…

—Em sembla que té fred —va dir l’Ógnev—. No és gaire bo per la salut, seure aquí amb aquesta boira. Som-hi, l’acompanyaré nach Hause.^*

La Vera callava.

—¿Què té? —va dir l’Ivan Alekséitx amb un somriure—. No diu res, no em respon. ¿Que es troba malament? ¿O és que està enfadada, eh?

La Vera es va dur la mà a la galta que quedava del costat de l’Ógnev, va prémer amb força i va retirar-la a l’acte.

—Quina situació… És terrible… —va mormolar amb cara de sofriment—. Terrible!

—¿Per què terrible? —va preguntar l’Ógnev, encongint-se d’espatlles, sense dissimular la sorpresa—. ¿Què passa?

La Vera li va donar l’esquena, encara respirava amb dificultat i les espatlles li tremolaven. Va estar-se mig minut mirant el cel i va dir:

—He de parlar amb vostè, Ivan Alekséitx.

—L’escolto.

—Potser li semblarà estrany… Se sorprendrà… Ja tant me fa, però…

L’Ógnev es va tornar a encongir d’espatlles i va disposar-se a escoltar.

—Doncs miri… —va començar la Vérotxka, decantant el cap i masegant amb els dits una boleta del mocador—. Veurà, el que li volia dir… Ho trobarà estrany i… estúpid… però és que… no puc més.

La veu de la Vera es va convertir en un balboteig confús que el plor va interrompre de cop. Es va cobrir la cara amb el mocador, va ajupir-se encara més i va plorar. Torbat, l’Ivan Alekséitx va fer un estossec estrany i, sense deixar de sorprendre’s ni saber què dir o què fer, va mirar al seu voltant, indefens. Com que no estava avesat a plors i llàgrimes, a ell també li havia vingut una coïssor als ulls.

—I ara! —balbucejava, atordit—. Vera Gavrílovna, digui, ¿què li ha agafat? Petitona meva, ¿no està pas malalta? ¿O n’hi han fet alguna? Parli, que jo potser… daixò… la podré ajudar…

Quan, provant de consolar-la, es va permetre de retirar-li amb molt de compte les mans de la cara, ella li va somriure a través de les llàgrimes i va dir:

—Jo… l’estimo!

Aquestes paraules, simples, tan corrents, van ser dites també d’una manera simple i humana; l’Ógnev va fer-se enrere, tot torbat, es va posar dret i, després del torbament, li va venir por.

La melangia, el caliu, els ànims sentimentals que li havien inspirat el comiat i l’aiguardent van desaparèixer a l’instant, cedint el lloc a la sensació abrupta i desagradable d’estar incòmode. Com si se li hagués capgirat l’ànima, ara es mirava la Vera amb recel, i ella, que, en declarar-se-li, havia perdut la condició d’inaccessible que tant guarneix una dona, ara li semblava més baixeta, més senzilla, més a les fosques.

“¿Què és, això? —va dir-se, espantat—. Però si jo… ¿L’estimo o no? Que difícil!”

Ara que havia pronunciat el més important i el que costava més, ella respirava alleugerida, sense ofegar-se. També es va posar dreta i, mirant l’Ivan Alekséitx a la cara, va començar a parlar de pressa, amb ardor, sense aturall.

Així com una persona que ha patit un esglai no pot recordar, més tard, en quin ordre s’han escaigut els sorolls de la catàstrofe que l’ha estabornit, l’Ógnev no recorda les paraules de la Vera. Tan sols li venen records del que contenien, d’ella parlant i de la sensació que a ell li feia. Recorda aquella veu com a fosa, enronquida pels nervis, i una música extraordinària, unes entonacions apassionades. Plorant, rient, amb llàgrimes minúscules brillant-li a les pestanyes, li deia que li havia fet una gran impressió des dels primers dies de tractar-lo, que era un home original per la intel·ligència, pels ulls bons i intel·ligents, pels projectes i objectius que tenia a la vida; li deia que se n’havia enamorat amb un amor ple de passió, foll, profund, que a l’estiu, quan entrava a casa pel jardí i veia el seu macfarlan penjat al rebedor o sentia de lluny la seva veu, li agafava una fredoreta al cor, un pressentiment d’alegria; fins i tot les seves bromes més suades la feien riure, en cada xifra dels seus quaderns hi veia una troballa grandiosa, el seu bastó nuós li resultava més bell que els arbres.

El bosc, els arrossegalls de boira i els reguerons foscos a banda i banda del camí semblava que haguessin emmudit per escoltar-la, però a l’Ógnev li passava una cosa estranya, dolenta, per dins… Mentre se li declarava, la Vera estava preciosa, atraient, deia paraules boniques i apassionades; ell, en canvi, no sentia goig ni alegria de viure, com hauria volgut, sinó que es compadia de la Vera, amb el dolor i la llàstima de veure que, per culpa d’ell, una bona persona estava sofrint. Potser se li havia despertat el seny més estricte, o potser se li manifestava aquella infranquejable adhesió a l’objectivitat que fa tanta nosa a la gent; el cas és que trobava els entusiasmes i el patiment de la Vera embafadors, poc seriosos, i al mateix temps el sentiment se li indignava i li deia, rondinant, que tot el que veia i escoltava ara mateix, des del punt de vista de la natura i de la felicitat personal, era més seriós que cap estadística, llibre o veritat establerta… I s’enfadava amb si mateix i es donava la culpa, la culpa no sabia concretament de què.

Per acabar-ho de fer incòmode, no sabia què dir, i bé calia dir alguna cosa. No es veia amb cor de dir “jo no l’estimo”, però tampoc no podia dir “sí” perquè a dins seu, per molt que hi furgués, no hi trobava ni una espurna…

Callava, i mentrestant la Vera deia que per ella no hi havia felicitat més alta que la de veure’l, seguir-lo, potser en aquell moment mateix, on ell volgués, ser la seva esposa i ajudant, i que es moriria de tristesa si la deixava…

—No em puc quedar aquí! —deia, retorcent-se les mans—. N’estic avorrida, de casa, d’aquest bosc, d’aquest aire. No suporto aquesta pau constant i aquesta vida sense un fi, no suporto la gent del lloc, descolorida i pàl·lida, tots idèntics com dues gotes d’aigua! Són cordials i bonhomiosos perquè estan tips, no sofreixen, no lluiten… I jo vull anar a viure precisament en aquells edificis enormes i humits on sofreixen, aclaparats per la feina i la necessitat…

Això, l’Ógnev també ho trobava embafador i poc seriós. Quan la Vera va acabar, ell encara no sabia què dir, però era impossible seguir callant i va balbucejar:

—Jo, Vera Gavrílovna, li estic molt agraït, tot i que veig que no he merescut en res aquest… sentiment… per part seva. En segon lloc, com a home honrat, he de dir que… la felicitat es basa en l’equilibri, és a dir, quan totes dues parts… estimen igual…

Però de seguida l’Ógnev es va avergonyir del seu balbuceig i es va aturar. Sentia que devia fer una cara estúpida, culpable, plana, que la tenia tota en tensió, tibada… Segurament la Vera va saber llegir la veritat en aquesta cara, ja que es va posar seriosa de sobte, va tornar-se blanca i va acotar el cap.

—Perdoni’m —va balbucejar l’Ógnev, sense poder aguantar el silenci—. L’aprecio tant que… em dol!

La Vera es va girar bruscament i se’n va tornar de pressa cap a casa. L’Ógnev li va anar al darrere.

—No, no cal! —va dir ella, fent un gest amb la mà enrere—. No vingui, hi puc arribar sola…

—No, malgrat tot… l’he d’acompanyar…

Tot el que deia, fins a la darrera paraula, li semblava fastigós i banal. A cada pas que feia creixia el sentiment de culpa. S’enfadava, estrenyia els punys i maleïa la seva fredor i la seva poca traça amb les dones. Provant de revifar-se, mirava la figura bonica de la Vérotxka, la trena i les petjades que deixaven aquells peuets a la pols del camí, recordava les seves paraules i llàgrimes, però tot això, en lloc d’agullonar-li els ànims, li feia sentir només tendresa.

“Ah, no em puc pas forçar a estimar! —es convencia a si mateix, i alhora pensava:— ¿I quan estimaré, que no sigui forçant-m’hi? Si aviat en faré trenta! No he trobat ni trobaré mai cap dona millor que la Vera… Porqueria de vellesa! Quin vell als trenta anys!”

La Vera caminava cada cop més de pressa, sense girar-se i amb el cap jup. A l’Ógnev li semblava que el disgust l’havia desmillorat, se li havien empetitit les espatlles.

“M’afiguro el que li deu passar per dins ara mateix! —pensava mirant-li l’esquena—. Deu sentir una vergonya i un dolor com per voler morir-se! Déu meu, tot això té tanta vida, tant sentit, és tan poètic, que un roc es commouria, i jo, en canvi… soc un ximple i un inútil!”

A la porta del jardí, la Vera li va llançar una ullada ràpida i, encorbant-se, embolcallada amb el mocador, se’n va anar de pressa pel camí de casa.

L’Ivan Alekséitx es va quedar sol. Tornant a poc a poc cap al bosc, cada certa estona es girava per mirar la porta del jardí, amb un posat, tot ell, com si no s’ho cregués. Buscava amb els ulls les petjades de la Vérotxka pel camí i no es podia creure que aquella noia que li agradava tant se li acabés de declarar i que ell, el sapastre, el destraler, l’hagués rebutjat! Per primera vegada a la vida comprovava que una persona depenia ben poc de la seva bona voluntat i experimentava en carn pròpia la situació d’algú íntegre, de bon cor, que, en contra d’aquesta bona voluntat, causava al proïsme uns patiments immerescuts i cruels.

Li coïa la mala consciència i quan la Vera va haver desaparegut de la vista va començar a semblar-li que acabava de perdre una cosa molt estimada, propera, que ja no retrobaria mai més. Sentia que amb la Vera se li escapava una part de joventut i que aquells instants, els que acabava de viure d’una manera tan estèril, no es repetirien mai.

En arribar al pontet es va parar a pensar. Volia descobrir el motiu d’aquella estranya fredor. Veia clar que no li venia de fora, que la portava a dintre. Admetia honestament que, en el seu cas, no es tractava d’aquella fredor racional de què presumeixen els intel·ligents, no era la fredor de l’home petulant, sinó una impotència de l’ànima, una incapacitat d’apercebre la bellesa a fons, un revelliment prematur que li venia de l’educació rebuda, de la lluita caòtica per guanyar-se el pa, d’aquell fer la viu-viu en una habitació de ciutat, sense família.

Des del pont, a poc a poc, com si li requés, va tirar cap al bosc. Allà, enmig d’unes tenebres negres, espesses, on la lluna feia claps intensos de llum i ell no notava res que no fossin els seus pensaments, li va venir de cop el desig violent de recuperar el que havia perdut.

I l’Ivan Alekséitx recorda que va desfer camí. Incitant-se amb evocacions, forçant-se a dibuixar la Vera en la fantasia, se’n tornava corrents cap al jardí. Ja no hi havia boira ni pel camí ni al jardí, i la lluna, clara, mirava de dalt del cel com si s’hagués rentat; només el llevant estava emboirat i rúfol… L’Ógnev recorda els seus passos cautelosos, les finestres fosques, l’olor densa d’heliotropi i reseda. Se li va acostar un gos que el coneixia, el Karó, remenant la cua, i va ensumar-li la mà… Aquesta va ser l’única criatura vivent que el va veure fer un parell de tombs a la casa, quedar-se plantat davant de la finestra fosca de la Vera i, amb un gest de deixar-ho córrer i un sospir profund, anar-se’n del jardí.

Al cap d’una hora ja era a la ciutat i, exhaust, desfet, repenjant el tors i la cara encesa a la portalada de l’hostal, picava amb l’anella. En algun lloc de la ciutat un gos bordava mig adormit i, com si responguessin als seus trucs, a prop de l’església van començar a picar una planxa de ferro.

—Cada nit rondant… —va remugar l’amo, l’ortodox de ritu antic, que li va obrir amb camisa de dormir llarga, com de dona—. No sé què rondes tant, millor fora que resessis una mica.

Ja al quarto, l’Ivan Alekséitx es va deixar caure al llit i va estar-se molta estona mirant el llum; després va desemperesir-se sacsejant el cap i es va posar a fer les maletes.

^*En alemany a l’original: “A casa.” (Totes les notes són del traductor.)