Читать книгу 24 contes - Anton Txékhov - Страница 15

El Gússev torna a la infermeria i s’ajeu a l’hamaca. Com abans, el desficia una ànsia indefinible, no entén ni poc ni molt què li cal. Sent una pressió al pit, un martelleig al cap, té la boca tan seca que li costa moure la llengua. Dormisqueja i delira fins que, consumit pels malsons, la tos i la xafogor, cap al dematí s’adorm com un soc. Somia que a la caserna acaben de treure el pa del forn i que ell s’hi entafora per prendre un bany de vapor i es pica amb un manyoc de branquillons i fulles de bedoll. Es passa dos dies dormint, i al tercer, al migdia, baixen dos mariners de dalt i se l’enduen de la infermeria.

El cusen a dins d’una lona i, perquè pesi més, hi fiquen dos barrots de ferro. Ensacat amb la lona, es torna semblant a una pastanaga o un rave: ample de cap, més prim als peus… Abans que es pongui el sol, el treuen a coberta i el col·loquen damunt d’un tauló, estès amb un extrem que sobresurt per la borda i l’altre extrem que reposa en un calaixó posat a dalt d’un tamboret. Al voltant, drets, amb el cap descobert, hi ha els soldats llicenciats i la tripulació.

—Glòria a Déu, Senyor nostre —comença el sacerdot—, ara i sempre i pels segles dels segles!

—Amén! —canten tres mariners.

Els soldats llicenciats i la tripulació se senyen i es miren de reüll les onades. És estrany que hi hagi un home cosit a dins d’una lona i que ara estigui a punt de volar cap avall, a l’aigua. ¿I això li pot passar a qualsevol?

El sacerdot escampa una mica de terra damunt del Gússev i s’agenolla. Canten l’ofici de difunts.

Un sentinella aixeca un extrem del tauló, el Gússev en baixa relliscant, vola cap per avall, després es capgira en l’aire i —patatxup! L’escuma el cobreix i per un instant sembla que algú l’acotxi entre robes de punta, però passa aquest instant i desapareix sota les ones.

Baixa de pressa cap al fons. ¿Hi arribarà? Diuen que són quatre verstes, fins al fons de tot. Quan ha fet una desena de canes, comença a baixar cada vegada més a poc a poc, es gronxa cadenciosament, com si cavil·lés alguna cosa, i, endut pels corrents, ja es desplaça més ràpid cap al cantó que cap avall.

Es troba a mig camí un banc de peixos, d’aquells que se’n diu pàmpols. En veure aquest cos fosc, els peixos s’aturen i, tots junts, giren cua de sobte i desapareixen. No passa un minut que tornen, afuats com sagetes, i assalten el Gússev i comencen a pul·lular per la vora…

Poc després apareix un altre cos fosc. És un tauró. Solemne, desganat, com si no s’adonés del Gússev, neda per sota seu i, quan el té a punt de tocar-li l’esquena, es tomba de panxa enlaire i es rabeja en l’aigua tèbia, transparent, i obre, mandrós, la boca, amb dues fileres de dents. Els pàmpols s’engresquen: s’han aturat i miren què vindrà. El tauró, al cap d’una estoneta de jugar amb el sac, hi para la boca per davall, amb desgana, el frega, curós, amb les dents i la lona s’esquinça, tan llarg com és el cos, dels peus al cap; en cau un dels barrots de ferro, que espanta els pàmpols, clava un cop al flanc del tauró i tira avall de pressa, cap al fons.

I a dalt, mentrestant, a la banda on es pon el sol, s’amunteguen els núvols; un té forma d’arc de triomf, un altre de lleó, l’altre de tisores… De darrere dels núvols surt un raig ample, verd, que s’allarga fins al bell mig del cel; al seu costat, tot seguit, se n’estén un altre de violeta, i a la vora un altre de daurat, i després un de rosa… El firmament es torna d’un lila suau. En veure aquesta grandesa, aquest encís del cel, l’oceà al principi s’arrufa, però aviat pren uns colors manyacs, feliços, apassionats, uns colors que en la llengua dels humans fan de mal anomenar.

^*Actualment Partizansk, població a uns cent kilòmetres de Vladivostok.

^*Personatges de Gógol, de Les ànimes mortes i Les esposalles respectivament, tots dos militars amb cognoms ridículs (kopeika és copec, dirka, forat).