Читать книгу 24 contes - Anton Txékhov - Страница 19

Una plàcida nit de lluna, al juliol, l’Olga Ivànovna era a la coberta d’un vapor que feia la ruta del Volga i mirava ara l’aigua, ara la bellesa de les ribes. Tenia el Riabovski a la vora, que li deia que aquelles ombres negres a l’aigua no eren de veritat, que les estaven somiant, i que veient aquella aigua embruixadora de llampurnejos fantàstics, veient aquell cel sense fons i aquelles ribes tristes i pensívoles que parlaven de la vanitat de la vida i de l’existència d’alguna cosa superior, eterna, joiosa, veient tot això venien ganes d’abandonar-se, de morir, de convertir-se en record. El passat era mesquí, sense interès, el futur, insignificant, i aquella nit meravellosa, única a la vida, s’acabaria aviat, es dissoldria en l’etern: ¿per què viure?

L’Olga Ivànovna parava orella a la veu del Riabovski, després a la calma de la nit, i pensava en la pròpia immortalitat. Aquell turquesa de l’aigua que no havia vist mai, el cel, les ribes, les ombres negres i l’alegria inefable que la desbordava per dins li feien creure que arribaria a ser una gran artista i que enllà de l’horitzó, enllà d’aquella nit de lluna, en l’infinit, l’esperaven l’èxit, la glòria, l’estima del poble… Si mirava al lluny, molta estona, sense aclucar els ulls, s’afigurava gentades, llums, una música que sonava solemne, exclamacions d’entusiasme, i ella amb un vestit blanc i flors que li queien de totes bandes. També pensava que tenia al costat, recolzant-se a la borda, un home autènticament gran, un geni, un escollit de Déu… Tot el que fins ara havia creat aquest home era bell, nou i extraordinari, i el que hauria de crear amb el temps, quan la maduresa enfortís el seu talent excepcional, causaria estupor per la seva elevació incommensurable, i tot això se li notava a la cara, en la forma d’expressar-se i de tractar la natura. Parlava de les ombres, les tonalitats del vespre o la claror de la lluna amb una llengua especial, pròpia, i seduïa sense voler-ho pel fet que dominés la natura d’aquella manera. Era molt guapo i original; la seva vida independent, lliure, aliena a les coses de cada dia, s’assemblava a la vida dels ocells.

—Comença a fer fresca —va dir l’Olga Ivànovna, i va tenir un tremolor.

El Riabovski la va abrigar amb la seva gavardina i va fer, tot trist:

—Em sento dominat per vostè. Soc un esclau. ¿Per què està tan encisadora, avui?

Li havia clavat la mirada molta estona, sense apartar-la, i els seus ulls feien por, i ella no gosava mirar-lo.

—L’estimo amb bogeria —va mormolar, respirant-li a la galta—. Digui’m una sola paraula i ja no podré viure més, abandonaré l’art… —murmurava desficiós—. Vull que m’estimi, que m’estimi…

—No digui aquestes coses —va dir l’Olga Ivànovna, tancant els ulls—. Em fa por. ¿I el Dímov?

—¿El Dímov, què? ¿Què li passa, al Dímov? ¿Què m’importa, el Dímov? El Volga, la lluna, la bellesa, el meu amor, el meu èxtasi... Però si no existeix, el Dímov… Ah, ja no sé res… No m’importa el passat, a mi doni’m un sol moment… un instant!

A l’Olga Ivànovna el cor li havia començat a bategar intensament. Volia pensar en el marit, però tot el seu passat, amb la boda, amb el Dímov i amb les festes a casa, li semblava petit, fútil, innecessari i molt, molt llunyà… I era veritat: ¿el Dímov, què?, ¿què li passava, al Dímov?, ¿què li importava, a ella, el Dímov? ¿Existia realment en la natura, no l’havia somiat?

“Ell, un home corrent i senzill, ja en té prou, amb la felicitat que ha aconseguit —pensava, cobrint-se la cara amb les mans—. Que ens critiquin, sí, que ens maleeixin! Que jo agafaré i per fer-los la guitza a tots em perdré, sí, sí, agafaré i em perdré! S’ha de provar tot, a la vida. Déu meu, quin horror i quina meravella!”

—¿I doncs, què? —va murmurar l’artista, abraçant-la i besant-li amb ànsia les mans, que l’apartaven sense força—. ¿M’estimes? ¿Sí? ¿M’estimes? Oh, quina nit! Quina nit prodigiosa!

—Sí, quina nit —va xiuxiuejar ella mirant-lo als ulls, brillants de llàgrimes; va mirar al seu voltant, li va passar els braços pel coll i li va besar els llavis.

—Ens acostem a Kíneixma! —anunciava algú a l’altra banda de la coberta.

Es van sentir uns passos feixucs. Era el cambrer del bufet que els passava a prop.

—Perdoni —li va dir l’Olga Ivànovna, rient i plorant d’alegria—, porti’ns vi.

L’artista, pàl·lid d’emoció, es va asseure en un banc, va mirar l’Olga Ivànovna amb ulls d’adoració i agraïment, després els va tancar i va dir amb un somriure llangorós:

—Estic cansat.

I va reclinar el cap a la borda.