Читать книгу 24 contes - Anton Txékhov - Страница 20

El dos de setembre feia un dia suau, tranquil, però núvol. De bon matí flotava una boirina sobre el Volga i a partir de les nou van començar a caure gotes. No hi havia cap esperança que el cel s’hagués d’aclarir. Prenent el te, el Riabovski havia dit a l’Olga Ivànovna que la pintura era l’art més desagraït i ensopit del món, que ell no era cap artista, que només els idiotes es pensaven que tenia talent i de sobte, perquè sí, havia agafat un ganivet i havia esquinçat el seu millor esbós. Després del te es va asseure, sorrut, vora la finestra, a mirar el Volga. I el Volga ja no tenia cap brillantor, s’havia apagat, deslluït, havia pres un aspecte fred. Tot, tot feia pensar que la tardor s’acostava, avorrida, esquerpa. Era com si la natura hagués desposseït el riu del tapís sumptuós de les ribes, del reflex diamantí de l’aigua, de la blavor diàfana de l’horitzó, de totes les coses de fer goig i mudar, per guardar-les en baguls fins a la primavera vinent, i les cornelles que passaven volant semblava que escarnissin el riu: “No tens res! No tens res!” El Riabovski sentia aquells gralls i creia que havia perdut la inspiració, que se li havia esbravat el talent, que tot en aquest món era artificiós, relatiu i estúpid i que no havia fet bé de lligar-se amb aquella dona… En definitiva, estava abatut i de mala lluna.

L’Olga Ivànovna, asseguda al llit darrere de la mampara, es passava els dits pels cabells de lli tan bonics i s’imaginava que era a la sala d’estar, a l’habitació, al despatx del marit; la imaginació també la portava al teatre, a ca la modista i a visitar els amics famosos. ¿Què devien fer? ¿Es recordaven d’ella? La temporada havia començat, ja era hora de pensar en les festes de casa. ¿I el Dímov? El Dímov, ai! Quins tips de demanar-li, a les cartes, dòcil i somicaire com un nen, que tornés a casa com més aviat millor! Cada mes li enviava setanta-cinc rubles, i quan ella li va escriure que havia quedat a deure’n cent als pintors, també li va enviar aquests cent. Quin home més bo, quina grandesa d’ànima! L’Olga Ivànovna havia quedat esgotada pel viatge, s’avorria, volia anar-se’n de seguida que pogués i deixar aquells pagesos, aquella pudor de mullena del riu, treure’s de sobre aquella sensació de brutícia física que l’oprimia constantment des que vivia en casots de fusta, desplaçant-se d’un poble a un altre. Si el Riabovski no hagués promès als altres que es quedaria fins al vint de setembre, podrien marxar avui mateix. Tan bé que estaria, marxar!

—Déu meu —va gemegar el Riabovski—, ¿quan farà sol d’una vegada? No puc pas acabar de pintar un paisatge assolellat mentre no faci sol!…

—Però tens aquell esbós d’un cel núvol —va dir l’Olga Ivànovna, sortint de darrere la mampara—. ¿Te’n recordes? Aquell que al pla de la dreta hi ha un bosc, al de l’esquerra un ramat de vaques i unes oques. Ara el podries enllestir.

—Bah! —l’artista va arrufar el nas—. Enllestir! La senyora es pensa que soc ruc i que no sé què he de fer!

—Que diferent que t’has tornat amb mi… —va sospirar l’Olga Ivànovna.

—D’acord, ¿i què?

A l’Olga Ivànovna li va passar un tremolor per la cara, es va retirar al racó de l’estufa i va rompre a plorar.

—Això mateix, només faltaven els plors. Prou! Jo tinc mil motius per plorar i no ho faig.

—Mil motius! —va sanglotar l’Olga Ivànovna—. El motiu principal és que ara et faig nosa. Sí! —va dir, i es va desfer en plors—. Diguem la veritat: el senyor s’avergonyeix del nostre amor. Sempre procura que els altres no se n’adonin, encara que sigui impossible amagar-ho, i ells ja fa temps que ho saben tot.

—Olga, et demano només una cosa —va dir l’artista, posant-se la mà al cor i suplicant—, una sola cosa: no em martiritzis! No em cal res més, de tu!

—Però jura’m que encara m’estimes!

—Quin martiri —va remugar l’artista, i es va aixecar d’un salt—. Acabarem que em tiraré al Volga o em tornaré boig! Deixa’m en pau!

—Doncs llavors mata’m, mata’m! —va xisclar l’Olga Ivànovna—. Mata’m!

De nou va esclatar en plors i se’n va tornar darrere la mampara. La pluja començava a fer remor a la teulada de palla del casot. El Riabovski s’havia dut les mans al cap i caminava amunt i avall; després, amb cara decidida, com desitjant demostrar alguna cosa a algú, es va posar la gorra, va penjar-se l’escopeta a l’espatlla i va sortir.

Un cop va haver marxat, l’Olga Ivànovna va estar-se molta estona ajaguda al llit, plorant. Primer rumiava que estaria bé prendre una metzina perquè el Riabovski se la trobés morta quan tornés; però llavors els pensaments se la van emportar a la sala de casa, i al despatx del marit, i es va imaginar que seia al costat del Dímov, sense moure’s, gaudint d’un estat físic serè i pur, i que al vespre se n’anava a l’òpera a escoltar en Masini. Una enyorança de la civilització, del brogit de la ciutat i de la gent famosa li estrenyia el cor. La pagesa de la casa va entrar a encendre el fogó per fer el dinar. Se sentia tuf de recremat, l’aire es tornava blau amb la fumera. Van venir els pintors, amb botes altes i enfangades i amb les cares xopes de pluja. Examinaven els esbossos i es consolaven dient que fins i tot amb mal temps el Volga tenia el seu encant. A la paret, un rellotge barat: tic-tac, tic-tac… Les mosques, atordides pel fred, s’amuntegaven al racó de les icones i brunzien; es podia sentir el frec que feien les paneroles passant per dins de les carpetes rebotides dels artistes, a sota dels bancs.

El Riabovski va tornar a casa quan el sol es ponia. Va llançar la gorra a taula i, pàl·lid, exhaust, amb les botes enfangades, es va estirar al banc i va tancar els ulls.

—Estic cansat… —va dir, i va aixecar les celles com si intentés obrir les ulls.

L’Olga se li va atansar per amanyagar-lo, que veiés que no estava enfadada, li va fer un petó sense dir res i li va passar la pinta pels cabells rossos. Li havien vingut ganes de pentinar-lo.

—¿Però què…? —va preguntar ell, estremint-se com si l’haguessin tocat amb una cosa gelada, i va obrir els ulls—. ¿Però què…? Deixa’m en pau, fes el favor.

La va apartar amb les mans i es va fer enrere, i ella li va percebre a la cara una expressió de repugnància i fastigueig. En aquell moment, la pagesa va entrar amb un plat de sopes de col que duia amb compte, agafat amb totes dues mans, i l’Olga Ivànovna va veure que havia ficat els polzes a dins de la sopa i se li mullaven. I aquella pagesa bruta que se cenyia la panxa amb una faixa, aquelles sopes de col que el Riabovski es va posar a devorar amb fruïció, aquell casot de fusta, tota aquella vida que al principi li agradava tant per la senzillesa i el desordre artístic, ara li semblava horrible. De sobte, es va sentir insultada i va dir amb fredor:

—Ens convé separar-nos per un temps. Si no, de tant avorrir-nos acabarem barallats de veritat. N’estic tipa. Me’n vaig avui.

—¿I com? ¿A cavall d’un bastó?

—Avui és dijous, el vapor passarà a dos quarts de deu.

—¿Eh? Ah, ja… Què hi farem… —va dir amb suavitat el Riabovski, eixugant-se els llavis amb una tovallola en lloc d’un tovalló—. Aquí t’avorreixes, no hi tens res a fer, s’hauria de ser un gran egoista per retenir-te. Vés, ja ens veurem després del vint.

L’Olga Ivànovna va fer les maletes contenta, li cremaven les galtes de satisfeta que estava. ¿Era cert, es preguntava, que aviat pintaria a la sala de casa, dormiria a l’habitació i dinaria amb estovalles? S’havia tret un bon pes de sobre, ja no estava enfadada amb l’artista.

—Les pintures i els pinzells te’ls deixo, Riabuixa —deia—. El que quedi ja ho portaràs… I no te m’adormis, aquí, ara que no hi seré, no estiguis moix i treballa. Que tu vals molt, Riabuixa meu.

A les nou, el Riabovski li va fer un petó de comiat —per no fer-l’hi, com ella pensava, a coberta, davant dels pintors— i la va acompanyar al moll. Aviat va aparèixer el vapor i se la va endur.

Al cap de dos dies i mig va arribar a casa. Sense treure’s el barret ni l’impermeable, amb la respiració tallada pels nervis, va travessar la sala cap al menjador. El Dímov, sense levita, amb l’armilla desbotonada, seia a taula i s’esmolava el ganivet amb la forquilla: al davant, al plat, hi tenia un grèvol a l’ast. Abans d’arribar, l’Olga Ivànovna estava convençuda que ho havia d’amagar tot al marit i que tindria prou habilitat i prou valor per fer-ho, però ara, veient aquell somriure tan ample, dòcil, feliç, aquells ulls brillants i contents, va sentir que amagar-li res a aquest home era tan vil, tan fastigós i tan impossible, tan fora del seu abast com calumniar, robar o matar; i en aquell instant va decidir que li explicaria tot el que havia passat. Després de deixar-se fer petons i abraçades, va caure de genolls davant d’ell i es va tapar la cara.

—¿Què? ¿Què tens, cuca? —va preguntar-li, tendre—. ¿T’has enyorat?

Ella va aixecar la cara, vermella de vergonya, i li va fer una mirada culpable, imploradora, però la por i la vergonya no li van deixar confessar la veritat.

—No res… —va dir—. M’ha agafat així…

—Vine, seu —li va dir ell, alçant-la per fer-la seure a taula—. Així. Menja d’aquí: és grèvol. Estàs morta de gana, pobreta.

Ella respirava amb avidesa aquell aire, el de casa seva, i menjava, i ell se la mirava entendrit i reia d’alegria.