Читать книгу 24 contes - Anton Txékhov - Страница 8

El Vanka Júkov, un nen de nou anys que feia tres mesos que havien deixat a càrrec del sabater Aliakhin perquè aprengués l’ofici, la nit de Nadal no era al llit dormint. Va esperar que els amos i els aprenents se n’anessin a missa, va treure de l’armari de l’amo una ampolleta de tinta i una ploma amb el tremp rovellat i, allisant-se al davant un full de paper rebregat, es va posar a escriure. Abans de dibuixar la primera lletra va girar uns quants cops la vista, atemorit, cap a les portes i les finestres, va mirar de cua d’ull la icona, fosca, cenyida per llargs prestatges plens de formes de sabata, i se li va nuar un sospir a la gola. El paper estava estès damunt d’un banc, ell hi era enfront, de genolls.

“Estimat avi, Konstantín Makàritx! —va escriure—. T’escric una carta. Us felicito el Nadal i et desitjo que Nostre Senyor t’enviï tot de coses bones. No tinc ni el pare ni la mama i només em quedes tu sol.”

El Vanka va dirigir els ulls a la negror de la finestra, on el reflex de la seva espelma feia pampallugues, i li va venir una imatge clara del seu avi, el Konstantín Makàritx, que treballava de vigilant nocturn a la finca dels Jivariov. Era un vell d’uns seixanta-cinc anys, petitó, secardí, però extraordinàriament vivaç i eixerit, sempre amb la cara enriolada i els ullets ebris. De dia dormia a la cuina del servei o armava xivarri amb les cuineres; de nit, abrigat amb un gec ample, anava fent la ronda pels voltants de la finca i picava amb el seu sonall. El seguien, capbaixos, la vella Castanyeta i l’Anguila, un quisso que havien batejat així perquè era de pèl negre i llargarut de cos com una mostela. L’Anguila, encara que fos d’allò més obedient i manyac i que es mirés amb la mateixa tendresa coneguts i forasters, no tenia bona fama. Sota aquella obediència i aquella resignació s’hi amagava l’astúcia més jesuítica. Cap altra bèstia feia tan bé com ell allò d’esquitllar-se per sota, quan menys t’ho esperaves, i clavar-te mossegada al taló, o esmunyir-se al celler, o furtar-li un pollastre a un pagès. Més d’un cop l’havien deixat coix de les potes del darrere, l’havien penjat un parell de vegades, cada setmana el baldaven a pallisses, però ell se’n sortia sempre.

Ara l’avi deu ser a la vora de la portalada, dret, mig enlluernat per les finestres il·luminades, vermelles, de l’església del poble, fent sonar els talons de les botes i armant xivarri amb la gent del servei. Porta el sonall penjat a la faixa. Pica de mans, s’arrup de fred i, amb rialletes de vell, pessiga ara la minyona, ara la cuinera.

—¿Una micona de rapè? —diu, parant la tabaquera a les dones.

Elles ensumen i esternuden. L’avi es posa d’un bon humor indescriptible, es fa un bon tip de riure i exclama:

—Apa-li! Aquí ho teniu!

També fan ensumar rapè als gossos. La Castanyeta esternuda, remena el morro i es retira ofesa. L’Anguila no esternuda, és obedient i només mou la cua. I fa un temps meravellós, un aire serè, transparent, net. És negra nit però es pot veure el poble sencer, amb les teulades emblanquides i les bafarades de fum que s’enfilen de les xemeneies, els arbres argentats de gebre, els munts de neu. Hi ha un centelleig d’estrelles esbarriades per tot el cel i la Via Làctia destaca amb tanta nitidesa que sembla que abans de la festa l’hagin rentat i fregat amb neu…

El Vanka va sospirar, va sucar la ploma i va continuar:

“I ahir em va tocar el rebre. L’amo em va treure al pati estirant-me pels cabells i em va amidar l’esquena a cops de tirapeu perquè gronxava al bressol la criatureta que tenen i em vaig adormir sense voler. I aquesta setmana la mestressa em va manar que escatés un areng i jo vaig començar per la part de la cua, i ella va agafar l’areng i per la part del cap es va posar a refregar-me’l pels morros. Els altres aprenents se’m rifen: em fan anar a la taverna a buscar vodka i m’obliguen a robar els cogombres dels amos, i l’amo em pega amb el primer que troba. I després no tinc menjar. Em donen pa al dematí, farinetes per dinar i a la nit pa un altre cop, mentre que de te o de sopes calentes només n’endrapen ells, els amos. I em fan dormir a l’entrada, i quan la seva criatureta plora, jo no dormo gens i gronxo el bressol. Avi, avi estimat, fes-me aquest favor per l’amor de Déu, vine a recollir-me, porta’m a casa, al poble, que jo ja no puc més… T’ho demano de genolls, resaré sempre per tu, emporta-te’m d’aquí, que si no em moriré…”

El Vanka va fer una ganyota amb la boca, es va fregar els ulls amb el puny tot ennegrit de tinta i se li va escapar un sanglot.

“Et trinxaré el tabac —va continuar—. Resaré. Si no, pica’m el crostó tant com calgui. I si penses que no puc fer cap feina, li demanaré per caritat a l’administrador que em deixi enllustrar-li les botes o me n’aniré de rabadà al lloc del Fedka. Avi estimat, ja no puc més, m’hi moriré, aquí. Volia fugir al poble a peu, però no tinc botes i em fa por l’hivern. Quan sigui gran, com que ara m’ajudes, et donaré menjar i no deixaré que et faci mal ningú i, si et mors, resaré pel repòs de la teva ànima igual que per la mama Pelagueia.

”I Moscou és una ciutat gran. Hi ha tot de cases de senyors i molts cavalls, però d’ovelles no n’hi ha, i els gossos no són perillosos. Aquí els nens no van per les cases cantant nadales i al cor de l’església no hi deixen entrar ningú, i un cop vaig veure al vidre d’una botiga uns hams que es venien amb la llinya posada, per tota mena de peixos, uns hams molt bons, i n’hi havia un que hauria aguantat un silur gegant. He vist botigues amb escopetes com les que tenen els senyors, que cada una potser val cent rubles… I a les carnisseries hi ha galls, grèvols, llebres, però els dependents que hi treballen no diuen on els han caçat.

”Avi estimat, quan els senyors facin la festa de Nadal i donin confits, agafa’m una nou daurada d’aquelles que pengen a l’arbre i amaga-la a la capseta verda. Demana-la a la senyora Olga Ignàtievna, digue-li que és pel Vanka.”

El Vanka va deixar anar un sospir escanyat i un altre cop va clavar els ulls a la finestra. Va recordar que l’avi sempre anava al bosc a buscar l’avet pels senyors i se l’enduia a ell, al net. Que bé que s’ho passaven! L’avi clacava, la gelada feia un clac-clac com el de l’avi, i sentint-ho el Vanka es posava a imitar-los. Abans de tallar l’arbre, l’avi es fumava una pipa i ensumava rapè una bona estona, i es reia del Vanka, que es pelava de fred… Els avets joves, recoberts de gebre, esperaven drets, immòbils, quin d’ells cauria. No se sap d’on, apareixia una llebre volant pels munts de neu com una sageta… L’avi no es podia estar de cridar-li:

—Aquí, aquí, aquí!… Ai, l’endimoniada! Cuacurta!

Un cop tallat, l’avi duia l’avet fins a casa dels senyors, i allà el guarnien… La qui més ganes hi posava era la senyoreta Olga Ignàtievna, la preferida del Vanka. Mentre va viure sa mare, la Pelagueia, i va servir de minyona a cals senyors, la senyoreta Olga Ignàtievna donava caramels al menut, i per passar l’estona li va ensenyar a llegir, a escriure, a comptar fins a cent i a ballar la quadrilla i tot. Quan la Pelagueia va morir, el Vanka, orfe, va haver d’instal·lar-se a la cuina amb l’avi, i de la cuina a Moscou, amb el sabater Aliakhin…

“Vine a recollir-me, avi estimat —va seguir el Vanka—. T’ho demano per Déu, treu-me d’aquí. Tingues aquesta bondat amb mi, un pobre orfe, perquè m’atacona tothom i tinc una gana que no puc més i estic tan enyorat que no paro de plorar. I l’amo, no fa gaire, em va clavar un cop al cap amb una forma de sabata que em va fer caure i vaig perdre el coneixement. Estic desesperat, faig una vida pitjor que la d’un gos… Records de part meva a l’Aliona, al Iegorka el borni i al cotxer, però tu no donis el meu acordió a ningú. El teu net que t’estima, Ivan Júkov, avi sisplau vine.”

El Vanka va plegar en quatre el full, escrit de dalt a baix, i el va ficar en un sobre que s’havia comprat per un copec el dia abans. Va pensar-s’ho una mica, va sucar la ploma i va escriure l’adreça:

“Al poble de l’avi.”

Tot seguit es va gratar, va rumiar-hi i va afegir: “A l’avi Konstantín Makàritx.” Satisfet que l’haguessin deixat escriure en pau, es va posar la gorra i, sense l’abric, en cos de camisa i prou, va sortir al carrer…

Els dependents de la carnisseria, a qui ahir havia fet tot de preguntes, li havien explicat que les cartes es ficaven a les bústies de correus, i que d’allà les repartien per tot el món en unes troiques postals que conduïen uns homes borratxos i que dringaven amb unes campanetes. El Vanka va córrer fins a la primera bústia i va deixar caure la carta, tan valuosa, al forat…

Al cap d’una hora, bressolat amb dolces esperances, el Vanka dormia profundament… Somiava en una estufa. L’avi hi seia al damunt, descalç, amb les cames que li penjaven, i llegia la carta a les cuineres. L’Anguila voltava a prop de l’estufa i movia la cua…